1931
Ja se sap que els matinets d’abril
són lleugers com una carícia.
El pare va arribar capcot amb el diari,
escridassà els germans.
En el dinar ningú no motava:
“sí”, “no”, “pentura”…
I ullades tristes i soroll de culleres.
Cap al tard
la mare va encendre una animeta
davant l’estampa de la Beata.
En el carrer hi havia una micona de festa.
Ahir fosquet, va presentar-se, al Cercle Artístic de Ciutadella, el volum de Publicacions des Born, nombre 21. Un volum que va de commemoracions de centenaris: naufragi del Chancy (2010), d’una banda; i de la publicació de Ciutadella Vella de Joan Benejam (2009), de l’altra. Són dos esdeveniments importants en què Cercle Artístic i Ajuntament de Ciutadella han col•laborat de forma activa i complementària posant en marxa una dinàmica que fa possible aconseguir uns resultats excel•lents.
El 2009, el Claustre del Seminari va acollir per primera vegada la “Diada d’Estiu de Cultura”, hereva, en part, de la “Fira del Llibre en Menorquí” que s’havia fet els anys anteriors. Dins aquest marc, en motiu del seu centenari, Ciutadella Vella de Joan Benejam es va convertir en l’eix central de les activitats.
Així, des de la regidoria de cultura, es va organitzar una lectura pública dels 23 capítols de l’obra, en la qual participaren 23 persones diferents, representants de la societat actual, adults, fillets, persones del públic o persones més o manco significades en el món de la cultura o l’educació. Vull fer constar que va ser un ex-president del Cercle, en Pau Gener, qui em va llançar la idea que vaig recollir amb entusiasme.
A part de la lectura, vam organitzar, també, una taula rodona per analitzar els canvis de la Ciutadella que retratà, el 1909, mestre Benejam, a la Ciutadella d’avui i del futur. Les intervencions dels participants (Josefina Salord, Joan F. López Casasnovas, Miquel Àngel Casasnovas, Jaume Mascaró, Gabriel Julià, Miquel Àngel Limon i Pere Alzina) van ser brillants i van fer d’aquest acte, juntament amb la lectura del llibre, un dels que, com a regidora record i recordaré sempre amb més satisfacció. Just acabar la taula rodona, ja va sorgir la idea de publicar les intervencions en un volum de “Publicacions des Born”, cosa que ara veim feta realitat.
Pel que fa al naufragi del vaixell Général Chanzy, era impossible que, en arribar el seu centenari, aquest passàs inadvertit a Ciutadella. Des de l’ajuntament, i amb la col•laboració de Josep Al•lès i Antoni Picó, vam muntar una exposició al “Roser” sobre aquest naufragi en què hi van morir 156 persones, tot el passatge excepte Marcel Baudez. De la seva mà, i acompanyat pel record tràgic de les víctimes, Ciutadella, Menorca, se situava, llavors, en el mapa del món a través del ressò que la premsa internacional va donar a la tragèdia.
La commoció que el fet provocà en la societat menorquina és ben viva, més de cent anys després. La memòria ha pervingut, de pares a fills, d’avis a néts, fixant, per sempre, la data del 10 de febrer de 1910 en la història de l’illa. El deure del record i, sobretot, el deure de transmetre la nostra història a les generacions més joves eren els objectius de l’exposició i crec que es van acomplir amb escreix, donades les visites i les crítiques que va rebre. Aquesta exposició, el comissari de la qual va ser Sergi Cleofé, va complementar les interessantíssimes jornades que la societat històrico-artística “Martí Bella” va dedicar als fets, arrodonint, entre tots, uns actes de commemoració que propiciaven el record i la investigació rigorosa.
La feina que realitzen entitats, com pot ser el Cercle Artístic, és indispensable per a la vida cultural d’un poble. Possiblement, representa més del 75% de les iniciatives que es duen a terme. La major part d’aquestes feines no les podran fer mai l’administració pública ni els promotors privats perquè no compten amb un element indispensable com és el voluntarisme, aquest capital humà, actiu, preparat i rigorós, que mai podrem suplir les administracions però sí que podem acompanyar i complementar sempre que sigui possible. Ara, com deia al principi, en tenim un bon exemple en aquest volum que presentam. Aquest és, n’estic convençuda, el camí a seguir.
En els temps inefables en què la Teologia
va florir amb un escreix de saba i d’energia,
es conta que cert dia un dels doctors més grans
–després d’haver forçat el cor dels ignorants;
d’haver-los remogut en els seus caus sutjosos,
d’haver-se encimbellat vers els cels gloriosos
pels camins singulars d’ell mateix no sabuts,
on sols Esperits purs potser van ser rebuts,–
com un que s’ha enfilat massa endalt, pres del pànic
exclamà, transportat per un orgull satànic:
“Jesús, petit Jesús!, si que t’he empès endalt!
però si hagués volgut atacar-te en defalt
de l’arnès, ta vergonya fóra tant com ta glòria,
series sols un fetus, parida derisòria!”.
Encontinent va perdre tot l’ús de la raó.
La resplendor del sol es velà amb un crespó;
el caos va assolar aquella intel·ligència,
temple altre temps vivent, fet d’ordre i d’opulència,
on entre murs el fast havia resplendit.
S’hi va, doncs, instal·lar el silenci i la nit,
com al fons d’un celler de clau extraviada.
Vagà des d’aleshores com gos sense teulada,
i, quan anava sol no veient res, furtiu,
camps enllà, indiferent a l’hivern i a l’estiu,
brut, inútil i lleig com una cosa usada,
era solaç, riota, de tota mainada.