Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

La cantant calba, d’Eugène Ionesco

Dissabte, 19 de novembre, dins el marc del lliurament dels XXXVI Premi Born de teatre, podrem veure, a Ciutadella, la representació de La cantant calba, de Ionesco per la Companyia Estudi Zero del Cafè Teatre Sans. Es tracta d’una obra que el mateix autor va definir com l'”antiobra”, aquella que parla de l’absurditat de les relacions humanes convencionals. Un clàssic que no ha perdut la seva capacitat de provocar.

Divendres passat, vam poder escoltar Biel Mesquida, traductor, fa 25 anys, del text que es representarà. I va venir a Ciutadella per dir-nos que “Traduir La cantant calba fou un guster”. No cal dir que el plaer fou del públic a qui va contagiar la passió per una obra en què Mesquida va confondre, en paraules de Fina Salord, “el que és local i el que és universal: d’aquí que, com va fer el menorquí Vicenç Albertí amb les grans obres de la dramatúrgia europea de començaments del segl XIX, ell situés l’acció en la ciutat que li és més propera, Palma, i conferís als seus personatges un accent ben palmesà per expressar, amb l’absurd de les paraules, justament el negatiu del sentit que, a cops tràgicament, s’escola entre els dits mateixos de la vida, buidant-la, fent-la irrisòria.”

Així, Mesquida parlà d’un text que desmitifica la quotidianitat, que treu màscares i vels, que dinamita la burgesia britànica. Una autèntica tragèdia del llenguatge per deixar al descobert que, davall una història aparentment superficial, hi viuen éssers humans aïllats i que mai no s’arribaran a conèixer del tot. “El riure que plora”, va concloure Mesquida. La millor síntesi, segurament, que es pot fer d’una obra que, de cap manera ens podem perdre.

Salvador Espriu, La pell de brau

XLVI

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Kressman Taylor, Adreça desconeguda

Kressman Taylor és el pseudònim d’una periodista,  professora universitària i escriptora nordamericana anomenada Katherine Kressmann Taylor (19o3-1997). Com tantes altres escriptores (recordau el cas de Víctor Català-Caterina Albert i Paradís),  va amagar la seva condició de dona -a suggeriment del seu marit i del seu editor- a causa de la duresa d’aquesta novel·la que avui comentam i que no semblava oportú que anàs signada per una dona.

Perquè Adreça desconeguda és, realment, una novel·la dura, intensa. La seva brevetat (poc més de setanta pàgines, mitja hora llarga de lectura) és inversament proporcional a la contundència del seu missatge. Publicada per primera vegada el 1938, és, sota la seva aparença amable i inofensiva, un autèntic atac al nazisme i una dramàtica premonició de l’Holocaust que, anys després, havia d’avergonyir Europa.

Així, a través de la correspondència entre dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nordamericà Max Eisenstein, els quals comparteixen una galeria d’art a Sant Francisco, assistim al naixement del feixisme a Alemanya, on s’ha traslladat a viure Martin, després d’anys de viure a Estats Units. La persona culta i sensible que, a les primeres cartes manifestava la seva por davant les mesures preses per Hitler, acaba dient: “La raça jueva és una llaga per a qualsevol nació que hagi d’acollir-la. Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça.”

A partir d’aquí, la correspondència entre els dos “amics” esdevé una eina perversa per mostrar els budells del feixisme. Una espiral d’odi i de mort que acaba engolint tothom. Una teranyina que, amb el simple poder de les paraules, acaba atrapant qui l’ha teixida. “Adreça desconeguda” és l’eufemisme amb què el règim de Hitler indicava, en les cartes retornades, que en l’adreça hi havia hagut alguna “intervenció”. Indicava que la comunicació ja no era possible. Que tot s’havia acabat.

Vull agrair a la persona que va recomanar aquest llibre al grup de lectura “Plaça de Lletres” que ens oferís la possibilitat de llegir un text  colpidor a aquells a qui, en ser publicat, ens va passar desapercebut. És una lectura breu però que acompanya, que no es pot oblidar. Jo, avui, he tornar a llegir Adreça desconeguda per tercera vegada i encara m’ha fet reflexionar. Això és el que tenen els textos ben travats i intel·ligents.

« Anterior - Següent »