Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

La Crònica menorquina

Entre finals del segle XIII i durant el XIV, es van escriure les  grans cròniques catalanes: la del rei Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere III. En aquest sentit, cal remarcar el fet que dos monarques siguin els “autors” del relat dels fets històrics més destacats dels seus regnats, un fet insòlit fins llavors.

Així, les quatre grans cròniques remeten, d’una banda, a antigues cançons de gesta perdudes, transmeses de forma oral per joglars, i, de l’altra, apunten cap a un gènere nou: la novel·la. Perquè la base històrica va acompanyada per una prosa amb voluntat literària, plena de petits detalls, de desripcions acurades i, evidentment, d’exageracions per tal d’aconseguir el seu propòsit principal: enaltir els monarques de la Corona Catalano-Aragonesa en el seu moment de màxima projecció.

A Menorca, comptam, també, amb una crònica, la Crònica Menorquina, més breu que les altres i que se centra, només,  en el moment de la conquesta de l’illa per part d’Alfons III. Tal i com expliquen Josefina Salord i Joan F. López al fascicle de l’Enciclopèdia de Menorca: “Aquesta modesta Crònica menorquina té, tanmateix, un valor extraordinari ja que demostra l’existència d’una producció historiogràfica pròpia, creada a l’illa arran de la conquesta. Pertanyent al gènere de la narració històrica, la seva finalitat era de fer reviure cada any al poble de Menorca, a través de la paraula acolorida dels clergues, els fets d’aquesta data memorable, “legitimada”, segons la concepció medieval, per la intervenció providencial de sant Jordi i sant Antoni.”

Si avui no hem perdut aquesta crònica oral és gràcies a Pere Miquel Carbonell, un humanista que la inclogué dins el volum Cròniques d’Espanya. El 1958, Josep Salord i Farnés va fer una edició de la Crònica Menorquina i, el 1997, José Ignacio Montobbio en feia una “edició paleogràfica i transcripció catalana seguida de la versió castellana”. Es tracta, així, d’un text important dins la historiografia menorquina que, avui, 17 de gener, 725 anys després que Alfons III conquistàs Menorca per incloure-la dins la Corona Catalano-Aragonesa, cal tenir, més que mai, ben present. Aquesta és la nostra història, el nostre passat, les nostres arrels. Encara que n’hi hagi que ho vulguin disfressar amb músiques que grinyolen.

Els tres principis del mestre Solà

http://t0.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSpbPNK6Og103nLWA0ZBN7NuRPcRLV4iQ8a8id4ZfXVq8zB2LRFpUUwMxI

Tal dia com avui, l’any 1940, naixia Joan Solà, filòleg i lingüista que dedicà la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua. I, avui, més que mai, se’m fan necessàries les seves paraules. Hem de plantar cara perquè, com va dir el poeta menorquí Ponç Pons, no tenim “més heretat patrimoni o pervindre / que la llengua on perdura el record d’una terra”.

No defallim. Aquí tenim les paraules del mestre Solà:

“Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé:

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres.

Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne.

I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.”

2012

(Fotografia Toni Cladera)

INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE

“Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes”.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.”

SALVADOR ESPRIU

« Anterior - Següent »