El jo que no mor és la darrera novel·la de l’escriptor valencià Ferran Torrent, amb qui aquesta setmana vam poder conversar a la llibreria vaDllibres de Ciutadella. Es tracta d’una obra en la qual conflueixen tots els elements que conformen el seu univers literari, fet de trames policíaques, des d’obres com No emprenyeu el comissari; de crítiques polítiques i a la corrupció, com a Societat Limitada; o d’històries més personals, com Gràcies per la propina. A El jo que no mor hi és tot, en un desplegament d’ofici literari impressionant que els seus lectors ja coneixem però que, llibre rere llibre, agraïm.

A través de les pàgines de la novel·la, situada el 1966, se’ns desplegarà la València franquista que ja havíem vist a la novel·la anterior Memòries de mi mateix. Per la ciutat desfilen una sèrie de personatges que, tot i ser molt diferents, tenen una cosa en comú: tots amaguen secrets i ningú és qui diu ser realment: Regino, falsificador de quadres que, amb el temps, acabarà esdevenint el Mític Regino; el seu soci i agent del Mossad; Estornell, director de l’hotel Metropol, un dels punt neuràlgic de l’acció; el general retirat Francisco Moreno i la seva dona Carmen…

D’entre tots els personatges n’hi ha dos d’especials: Milieta, recepcionista de nit, una dona esguerrada que viu una doble vida, i Ketty, una actriu famosa d’incògnit a la ciutat. Les dues són la cara i la creu d’una mateixa moneda, que no és altra que la seva vulnerabilitat. En aquest sentit, l’autor juga, exhibint el seu ofici, a enllaçar-les amb diàlegs que s’entrecreuen i que posen cara a cara les històries paral·leles de les dues dones, mentre parlen amb els seus amants, No seran els únics diàlegs creuats que trobarem a l’obra, que contribueixen a agilitzar l’acció, combinats amb d’altres que es concentren en un únic paràgraf.

Ferran Torrent ha patit de ben a prop els efectes devastadors de la DANA que va arrasar el País Valencià. I, curiosament,  tot i que per sort havia lliurat la novel·la a l’editor abans de la riuada, hi surt una referència al “Pla Sud, una inversió de dos mil milions de pessetes per a desviar el riu per la perifèria de València, a tocar del Forn d’Alcedo, per a evitar més riuades com la del 57.” Realitat i ficció acaben coincidint, doncs, en una novel·la que, fidel a l’estil Torrent, amb una llengua viva, reflex de la varietat valenciana, dibuixa un món construït, peça a peça, per fer passar una bona estona al lector.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 de març de 2025)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

(Fotografia Katerina Pu/ Diari MENORCA)

Fa unes setmanes, vaig tenir l’honor de presentar la darrera novel·la de Pau Faner, La dama de Constantinoble (La Campana), a la llibreria vaDllibres. Va ser una presentació càlida perquè en Pau és l’amic que es fa estimar, la persona propera que sempre hi és. Però la senzillesa d’aquest Pau no ens pot fer oblidar que en Pau Faner és el Mestre de les lletres menorquines, l’escriptor respectat que sempre ens ha fet de mirall a tots els que provam d’escriure. Perquè en Pau Faner és un dels autors en llengua catalana que té una obra més extensa i més ambiciosa des dels anys 70 fins a l’actualitat. I és, sobretot, l’escriptor que va posar Menorca en el mapa de la literatura catalana.

Amb una quarantena d’obres publicades, Pau Faner ha sabut crear un univers literari propi, original, imaginatiu i fantàstic. El crític Joan Mas i Vives ha dit d’ell: “És, per tant, a partir de Menorca, de Ciutadella, de la seva pròpia biografia i de les seves preocupacions intel·lectuals, que Pau Faner construeix el seu món narratiu. Un món bigarrat que es materialitza mitjançant una afluència verbal sorprenent i que, al capdavall, li atorga un lloc important en el panorama de la novel·lística catalana”.

Pau Faner, des de la dècada dels setanta en què publicà els Contes menorquins ha esdevingut un dels noms més representatius de la literatura catalana: el 1975 guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb Un regne per a mi; ha obtingut, també, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull, el Sant Joan… tots els premis importants que hi ha en llengua catalana. I, com ja he dit abans, és, avui, el referent imprescindible, i molt estimat, per als escriptors menorquins més actuals.

Més de mig segle d’ofici, de l’ofici d’escriure, que és fàcil de dir però que tanquen tota una vida dedicada a la literatura. Infinitat de pàgines que ens han fet meravellar, somriure, emocionar, patir al costat dels personatges o recuperar la història petita del nostre poble. Admir la capacitat d’en Pau de construir personatges carregats de detalls, personatges ben vius, que van i venen i s’enduen el lector amb ells i no l’amollen fins a la darrera pàgina. Descripcions acurades, acolorides, perquè no podem oblidar que en Pau és, també, un excel·lent pintor.

Tot açò i més, m’atreviria a dir, ho trobam en aquesta magnífica novel·la, La dama de Constantinoble. Una novel·la d’aventures que parla d’amor i guerra, de llibertat i submissió. Una història que ens fa viatjar per la Mediterrània del segle XVI, per la Ciutadella del segle XVI, emmarcada en els grans fets històrics del moment però centrada, com ha de ser una obra literària, en com aquesta afecta la vida de les persones anònimes, esdevingudes matèria de ficció en mans d’un mag de les paraules com és en Pau.

L’enyorat Joan López Casasnovas, en una ponència del Congrés Internacional que l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) va dedicar a Pau Faner, ponència que juntament amb les altres intervencions es va recollir en el volum Pau Faner, fabulador (Punctum & IME,2019, va dir: “Les bodes del diable (2011), El mal de la guerra (2013) i L’amor del capità Gavina (2016) ni són només novel·les d’aventures ni pertanyen al gènere històric, essent la Història un fons d’escenari. El bé i el mal sempre en lluita, l’amor que supera tots els entrebancs, la denúncia de la injustícia i la violència, el fracàs humà que les guerres comporten, etc, apareixen en aquesta trilogia configurant un relat emancipador, creador d’esperances.” I La dama de Constantinoble és una digna, digníssima, continuadora d’aquesta trilogia.

La novel·la gira al voltant dels fets del 9 de juliol de 1558, del saqueig turc de Ciutadella conegut com “s’any de sa desgràcia”. Així, tota la novel·la és una crítica a la guerra: “La guerra era horrible. Hi havia qui l’anomenava “art” però era una pràctica repugnant que, tanmateix, els homes duen a terme des que el món era món”.  I és, també, un cant a la llibertat i a l’amor, que van del tot lligats. De fet, és l’amor el que acaba donant la força necessària als personatges per aconseguir la llibertat, especialment a la protagonista, na Sola, una dona de caràcter que té el poder de calmar els moribunda o de transformar-se en papallona. A través d’ella, sobretot, s’introdueix la màgia a la novel·la, un dels trets que defineixen la prosa de l’autor.

Com he dit al principi, en Pau Faner és tot un referent, no només pel seu impressionant currículum, sinó, i sobretot, per la seva forma de viure la literatura: amb tota l’ambició literària però, també, amb tota la senzillesa i la generositat personal. Llegiu La dama de Constantinoble perquè xalareu. Hi trobareu història, màgia, erotisme, fantasia, crueltat, imatges bellíssimes, un llenguatge ric en expressions menorquines… Llegiu-la, entrau dins el món que ens ha creat en Pau i gaudiu de les seves paraules. Ho agraireu.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris