Fa unes setmanes, en una jornada organitzada per Més per Menorca, vam tenir l’oportunitat d’escoltar l’economista Miquel Puig -tot un luxe- parlar de diversificació econòmica. En la seva intervenció, va exposar quines són, al seu parer, les claus de com diversificar: en primer lloc, partir del que tenim i que, per tant, coneixem més i millor; en segon lloc, ser capaços d’establir un diàleg social que permeti arribar a grans acords sobre les decisions que s’han de prendre i que han de servir per millorar; i, finalment, formació i innovació.
En el llibre La sortida del laberint, Puig afirmava: “S’ha fet una aposta excessivament gran per un model productiu basat en el turisme de masses, i aquesta aposta és la que porta irremeiablement a la inestabilitat, a la immigració, a experimentar taxes d’atur tant elevades i a la mediocritat econòmica i fins i tot educativa. (…) El turisme és part del nostre problema però un millor turisme seria part de la solució. Tot i així, la conclusió és que només una aposta per la indústria és compatible amb la reducció de l’atur, amb la prosperitat i amb la cohesió econòmica.””
En aquest sentit, repetiré el que ja he escrit en altres ocasions: tot i que Menorca és l’illa amb el model econòmic més diversificat, el turisme és, sens dubte, el motor de l’economia insular. Per tant, el repte és continuar treballant per una indústria exportadora forta; per un sector agrari i pesquer capaç d’enfrontar-se al futur amb garanties; per un petit comerç singular; per empreses de recerca i innovació que donin sortides laborals als més joves. I, evidentment, i sense cap dubte, per un turisme de qualitat, no només en un sentit econòmic, sinó en tant que respectuós amb l’entorn i interessat en la cultura.
Així, ens enfrontam a un doble repte: diversificar l’economia insular i insistir, també, en la diversificació del sector turístic, no només quant a producte sinó també quant a mercats. Menorca té unes platges conegudes i reconegudes arreu però és, també, patrimoni, gastronomia, tradicions o un entorn natural privilegiat per a la pràctica esportiva. D’altra banda, és clau insistir en mercats diferents per no dependre, en moments d’incerteses internacionals i grans fluctuacions, de mercats majoritaris. La idea és clara: es tracta de reduir riscos i d’aconseguir els objectius. I quins són aquests objectius?
En primer lloc, rompre amb l’estacionalitat i allargar la temporada en uns moments en què un 39,2% de les arribades són fora de temporada d’estiu, una dada prou positiva però sens dubte millorable. En segon lloc, augmentar en qualitat, cosa que aquests darrers anys en què el creixement de la despesa turística ha marcat rècords es va aconseguint i, també, en uns moments en què els nostres visitants el que més valoren de l’illa és un entorn protegit. I, finalment, millorar la connectivitat fora de l’estiu, seguin l’exemple del que s’ha aconseguit amb la ruta Menorca-Londres que s’ha pogut recuperar durant tot l’hivern, amb dues freqüències setmanals.
D’altra banda, no cal dir que aquesta millora de la rendibilitat econòmica del sector turístic s’ha de transformar, també, en una millora de la rendibilitat social. De res serveix tenir un major volum d’ingressos si no repercuteix en una millora de la qualitat laboral i de vida de milers de treballadors i emprenedors de la indústria turística. L’adequat repartiment dels beneficis econòmics que deixa el turisme és un eix d’acció irrenunciable.
Per acabar, i com a resum, m’agradaria fer-ho amb unes paraules publicades al diari Menorca aquest setembre: “Avui, Dia Mundial del Turisme, em permetreu que faci una reivindicació de la diversificació de l’economia i de la sostenibilitat perquè sense aquestes difícilment tindrà futur el primer. Per entrar en matèria, plantejaré dues preguntes: què seria d’un territori (o destinació si parlam en clau turística) sense activitat agrària, sense indústria, sense innovació, sense cultura, sense artesania, sense patrimoni, sense natura? Quins serien els seus actius per ser turísticament competitiu?”
