Encara que no sigui gens habitual, dimecres passat, hi va haver ple del Consell Insular de Menorca, un ple d’urgència se suposa que per aprovar temes que no podien esperar al del mes de setembre. Tanmateix, la cosa no va anar ben bé així.
El ple el va fer convocar el conseller d’Ordenació del Territori, senyor Huguet, per aprovar quatre punts que podien ser de tot, tret d’urgents. De fet, del que, a priori ho podia semblar més, “Modificació de les normes subsidiàries de Sant Lluís per a la seva adaptació al PTI, a l’àmbit de les zones turístiques”, a la comissió informativa prèvia al ple, va dir, textualment, que no sabia si hi havia llicències pendents a aquesta aprovació però que… ben segur que sí!
El conseller que, un dia, va acusar l’oposició de ser “narcisista” (?!), em va posar la rèplica en safata: el ple extraordinari d’agost es va convocar, només, per a la seva glòria. Per donar la imatge d’home feiner que no atura, ni tan sols, per vacances. Un exemple clar, aquest sí, de narcisisme polític. Evidentment, una servidora no té cap problema a anar al Consell les vegades que siguin necessàries, només faltaria. Ara bé, per anar a fer el paripé, francament…
Finalment, arran d’una proposta d’urgència del grup socialista per carregar-se les mesures del senyor Rajoy, es va obrir un debat, en aquestes alçades, al meu humil parer, lamentable, sobre si la culpa de la crisi és del PSOE o del PP, de Zapatero o de Rajoy. Un joc de pilota, ara teua, ara meua, que no em vaig poder estar de respondre. Els polítics hem de fer autocrítica perquè, de la capacitat de fer-ne, en depèn la nostra credibilitat. Que no hem sabut reaccionar a temps a la crisi, és més que evident. Que les administracions, totes, governades per uns o altres (uns, però, més responsables que els altres) van actuar sense ser conscients de quina era la situació econòmica real, és indubtable. Això, sense entrar en el tema de la corrupció. Un tema que, per sort, n’hi ha que podem dir, amb el cap ben alt, que formam part d’un partit que no en té cap cas a les seves files.
És hora de deixar de cercar culpables i trobar solucions. No m’agraden les del PP, com tampoc m’agradaven les del PSOE. Durant el ple, vaig exposar quines són les del PSM més per Menorca, les que hem defensat sempre: impost sobre el patrimoni; lluita contra el frau fiscal; imposts sobre les transaccions financeres internacionals; retalls en defensa; supressió del Senat i de les diputacions provincials…
Fins ara, la crisi l’han carregada damunt les classes mitjanes i baixes, damunt les més febles, i, en canvi, s’han protegit les grans fortunes i el sector financer. Des del PSM més per Menorca defensam que l’economia ha d’estar al servei de les persones i no dels bancs. Vivim, i encara viurem amb més intensitat, autèntics drames humans. I cal trobar solucions. Fins ara, s’ha demostrat que les mesures per eixugar el dèficit només fan que paralitzar l’economia. I cal trobar vies per reactivar-la. I li correspon al PP liderar aquest canvi perquè aquest era el seu compromís electoral.
La situació és difícil. És cert. Però s’ha de reconèixer que en una cosa el PP ha superat el PSOE de ZP: en la seva capacitat de mentir, d’enganyar la ciutadania. L’únic que no es perdona. I tornam allà on érem: la credibilitat del polític. Una credibilitat que s’alimenta de l’autocrítica, de la sinceritat. Durant la campanya electoral, des del PSM més per Menorca no vam fer ni una promesa electoral que valgués doblers. El temps ens ha donat la raó.
