Aquí teniu la meva intervenció d’ahir al “Debat de política general” del Consell de Menorca:
Confés que, quan em van dir que, tal dia com avui, hi hauria un ple extraordinari per fer un debat de política general, un debat per analitzar la política feta per aquest equip de govern des del juny del 2011, em vaig fer –i vaig fer en veu alta- una pregunta inevitable: per què. I no voldria que em mal interpretassin. No dubt de les bondats i les bones intencions que, en principi, té qualsevol debat. En absolut. Ara bé, després de veure el “Debate del Estado de la Nación”, fa poques setmanes, totes les meves reticències es van veure més que confirmades. Una té la sensació que es tracta, en definitiva, de venir aquí a reafirmar postures ja conegudes, a fer-nos retrets ja coneguts, entre govern i oposició. I, per uns moments, em vaig posar a la pell de la gent que ens estaria veient i escoltant. Que ens està veient i escoltant. De la gent que demà llegirà les cròniques que en sortiran a la premsa. Persones que, a la vista de la situació difícil que estam vivint en aquests moments, és obvi que esperen qualque cosa més que discursos, que grans parlaments teòrics, paraules ben intencionades, molt manco visions poc realistes de la situació o l’espectacle ja habitual d’enfrontament entre govern i oposició.
I sí, em vaig posar a la pell dels ciutadans i vaig fer un exercici, molt saludable, de mirar-me a jo mateixa amb els ulls d’un pare de família que no té feina, d’un empresari que no sap si a final de mes podrà pagar les nòmines, d’un autònom que té un negoci però no té clients, d’un metge que atén més malalts dels que humanament pot, d’un professor que ha d’atendre 40 alumnes dins una aula claustrofòbica, d’una persona amb discapacitat que veu com es redueixen o no arriben els ajuts promesos, de famílies que veuen que el banc els pren l’única casa que tenen, d’un pagès que s’aixeca de bon dematí i que té com a recompensa veure com el preu de la llet és cada dia més baix, d’un malalt que fa mesos que espera per ser atès, de joves llicenciats que ni troben feina ni tenen cap perspectiva de trobar-ne… Em vaig posar a la pell dels ciutadans i, sincerament, em vaig sentir incapaç de venir aquí a fer propostes de PTI, de transport aeri, de comerç, de benestar social, de cultura, d’educació, de turisme… Açò ja ho feim en els plens de cada mes i em creguin que el resultat és bastant decebedor.
Així, més que un debat de política general crec que allò que s’hauria de fer és posar la política, en general, a debat. I açò que vol dir? Vol dir, ni més ni manco, que hem de començar a dir les coses pel seu nom, a no fugir d’estudi, a no entretenir la gent amb declaracions que sabem que no duen almón. En aquests moments, ja és indiscutible que no ens trobam davant d’un canvi de cicle econòmic o d’un parèntesi de creixement que tard o prest ens tornarà a la situació anterior a la crisi. Res ja no serà igual. Res, encara que hi hagi polítics irresponsables que diguin el contrari. I perquè res ja no serà igual s’ha de fer una renovació total de les formes de fer política. De les prioritats polítiques. El drama és que els grans partits tenen por d’enfrontar-se a aquesta realitat. És indecent, per exemple, que qui és culpable de la situació econòmica que vivim en aquests moments –el poder financer, el gran capital- encara tenguin la barra de presentar-se com a víctimes i de, per acabar-ho d’adobar, trobar la connivència dels partits majoritaris que corren a rescatar-los mentre la gent queda sense casa. Mentre el dèficit provocat per una bimbolla immobiliària -que era mortal de necessitat- acaba repercutint damunt uns serveis bàsics (sanitat, educació, serveis socials) que haurien de ser intocables i que tants d’anys i patiments ha costat aconseguir-los. La crisi afecta els febles, la gent normal. Les retallades només afecten els febles, la gent normal. Per açò és una crisi injusta. Per açò són injustes les mesures dures contra els febles i febles amb els poderosos.
Necessitam noves formes de fer política. Estam tractant una malaltia nova amb receptes antigues. Un error que pagarem molt car si no som capaços de canviar. De deixar de dir i començar a fer. Ho va dir molt bé el company Miquel Maria en un article publicat fa uns dies a la premsa, que cit textualment perquè jo no ho sabria dir millor:
“Encara avui és massa habitual sentir a parlar de “quan les coses anaven bé”. Bé de què? El famós «Espanya va bien» era una gran cortina de fum que amagava la bimbolla immobiliària que està a l’arrel del gravíssim problema del deute —públic i privat— i de la catàstrofe social dels desnonaments. Aquell eslògan triomfal de Jaume Matas, «ho tenim tot per aconseguir-ho tot», es revela ara com la tapadora d’un podrimer. I mesures que foren presentades com avanços socials, des del xec nadó de Zapatero fins a la llei de dependència en el seu conjunt, a l’hora de les vaques magres apareixen com un caprici de nou ric en temps de bonança, un graciós obsequi tan arbitrari com efímer.
Si no es llegeix aquest passat recent, del qual molts encara se’n senten orgullosos, com un sistema fallit d’arrel, serà molt difícil sortir-ne indemne. I de moment no es veuen signes de millora. La resistència del poder a afrontar canvis radicals, l’actitud passiva, conservadora, paralítica de l’actual govern i dels dos partits centrals espanyols, és el camí més directe cap a la implosió del sistema. “
Què hem de fer? Què podem fer des d’aquest Consell Insular de Menorca? Tenim les competències que tenim. Tenim la capacitat de decisió que tenim. És cert. Però no podem oblidar que tenim el més important: les persones ben a prop. La ciutadania ben a l’abast. Som una illa. Una illa petita. I aquesta casa és la casa de tots els menorquins. I la veu de tots els menorquins s’ha de sentir aquí dins. I no se sent. Perquè, si la participació ciutadana és fonamental en un sistema democràtic, en la situació que vivim actualment, és de vital importància: si no sabem donar forma a un model participatiu; si no sabem implicar els ciutadans en la vida política de Menorca; si no entenem que Menorca l’hem de construir des de la col·lectivitat, ens equivocam.
Necessitam un nou model de governança basat en la corresponsabilitat: del sector públic i privat i de les entitats. S’han de millorar les formes de governar, d’implicar-se, de comunicar-se i de relacionar-se interactivament entre govern i ciutadania, per tal de bastir una democràcia participativa i inclusiva. Aquest és el repte primer i més important que tenim. No es tracta de rallar DE (aturats, desnonats, malalts..): es tracta de rallar AMB. D’escoltar i, entre tots, trobar camins que ens ajudin a millorar la situació. No hi ha receptes màgiques ni es poden fer miracles, però, entre tots, segur que és més fàcil explorar vies, aplicables a la nostra illa, que ens permetin, a la vegada que TOTHOM se sent part del procés, encarar el futur amb un poc més d’esperança.
Lògicament, dins aquest context, m’ha de permetre, president, que defensi el paper que l’oposició ha de tenir: difícilment, com equip de govern, arribaran a la ciutadania si abans no fan un exercici d’autèntic consens amb l’oposició. És necessari, per tant, obrir –reobrir- aquells espais on el debat i el diàleg era possible. I, a partir d’aquí, juntament amb el teixit associatiu de Menorca, intentem trobar solucions. Aquest és l’únic camí que podem seguir.
Evidentment, és importantíssim parlar de transport aeri, de PTI, d’educació, de cultura, de turisme, de serveis socials, de comerç, d’agricultura… De tot allò que pot ajudar a reactivar la nostra economia i, de retop, el benestar de les persones. Però en farem un debat estèril si queda reduït a l’àmbit dels despatxos. O els polítics començam a actuar de forma clara i decidida cap una democràcia participativa o la resposta dels ciutadans serà la que ens mereixerem: una distància, cada vegada més abismal, entre ells i qui els hauríem de representar. Les darreres eleccions a Itàlia en són un claríssim exemple.
Aquest és el repte que tenim. I, lògicament, la responsabilitat màxima la té l’equip de govern. Han tingut, durant aquest més d’any i mig, iniciatives amb què puc estar d’acord i altres que no. És lògic. Ara bé, he trobat a faltar consens, participació, transparència, arguments, contrast d’idees… I tot això que acab d’enumerar –que diria que es tracta de coses valuosíssimes- té un cost 0. I no té –o no hauria de tenir- ideologia. Ni tan sols és un tema d’aquells que es poden encabir dins el calaix de sastre de “l’herència rebuda”. Depèn només de la voluntat. De les ganes d’escoltar, de compartir.
President, si creiem en el sistema democràtic, tenim l’obligació de cercar altres formes de fer política. S’ha esgotat el temps de les bones paraules. La situació és molt pitjor del que ens diuen. No hem de tornar a caure en la trampa de no voler veure la realitat. D’amagar el cap davall l’ala. Si no asseguram els pilars de la democràcia, l’enfonsarem. I li rall d’ara i d’aquí. D’aquest Consell Insular de Menorca. Li rall de Menorca: Li rall de transparència, d’honradesa, de valentia, de proximitat, d’imaginació. De construir el futur, per incert que sigui, des de la unitat d’esforços. De promoure una ciutadania activa, crítica, responsable i oberta a la diversitat i, per fer-ho, necessitam assegurar l’existència d’espais i mecanismes d’expressió i decisió; i, d’altra banda, fomentar-ne la participació perquè la ciutadania ha de ser escoltada i ha de poder participar de la vida política insular, aportant idees, propostes i reflexions, des del respecte, sempre, a la capacitat de decisió que tenen els òrgans representatius.
Vostè és el president i, com a tal, té la darrera paraula. Les decisions són seves. Però no les hauria de prendre des de l’autocomplaença o la superioritat d’una àmplia majoria. No crec que sigui això el que la gent espera. Ben al contrari: ha arribat el moment de creure, de ver, en el diàleg entre la ciutadania i els seus representants polítics perquè ens hi jugam el futur del nostre sistema democràtic. Hem de projectar mirades conjuntes, des de la diferència, sense por, de Menorca. Una mirada global i diversa en la qual tots ens hi puguem reconèixer.
