07
des.
2015
Escrit per Maite Salord
Autoritats, senyores i senyors,
La Constitució Espanyola, màxima norma de l’ordenament jurídic i de l’estat espanyol, va ser aprovada en el referèndum del 6 de desembre de 1978, després que s’obrís un procés que volia posar punt i final a la dictadura franquista que havia enderrocat el govern legítim de la Segona República, la primera gran reforma del qual va ser, justament, una altra Constitució, la del 1931.
En la Constitució Espanyola del 1978, la que avui celebram, s’hi regula la forma i l’estructura de l’estat i els deures i drets dels ciutadans. En aquest sentit, tot i que la Constitució és llei i, per tant, ha d’obligar l’acció dels poders polítics, a la pràctica, no sempre ha estat així. La garantia al dret a l’habitatge, al treball, a les persones amb diversitat funcional a tenir una vida digna o la garantia d’igualtat entre homes i dones, per posar, només, uns quants exemples, s’ha incomplert de manera reiterada al llarg de tots aquests anys, davant la indiferència més absoluta, tot i posar en evidència un dèficit democràtic molt greu perquè afecta, directament, el benestar de les persones.
Des de l’aprovació de la Constitució Espanyola, han passat 37 anys de democràcia. Açò vol dir que més d’un 60% dels votants actuals no va poder votar-la i sembla del tot lògic, per tant, que en aquest context l’opció d’actualitzar-la no només no ha de ser vista com un risc sinó, i sobretot, com un deure democràtic de primer ordre. Perquè, no ho oblidem, una Constitució ha de ser compartida si vol ser efectiva. I només ho podrà ser si s’adequa a la realitat actual, si el “demos” –el poble- pot exercir el seu poder –la cràcia- d’intervenir en el seu destí. Aquesta és l’essència més profunda de la democràcia: escoltar el poble, treballar el consens per assolir fites com les que, en altres temps, es van fer realitat. El dret a vot de les dones, l’escolarització obligatòria dels infants, la igualtat racial o la reducció de la jornada laboral no serien, avui, una realitat si les lleis d’obligat compliment no s’haguessin canviat un dia.
Cal treballar, per tant, per crear espais de convivència en què tots els ciutadans se sentin acollits i escoltats. I el marc que ha de regular la vida en comú dels ciutadans ha de ser una Constitució flexible, que ha d’atendre les demandes de les persones, dels pobles que formen l’estat espanyol. Sense por i a partir de la radicalitat democràtica més absoluta que representen les urnes. Ho va dir Federico Mayor Zaragoza, persona de reconegut prestigi i protagonista de la construcció de l’estat espanyol després de la dictadura franquista, i a qui vam tenir el plaer de poder escoltar, fa poques setmanes, a l’Ateneu de Maó: “La Constitució ha de modificar-se, ha d’actualitzar-se.”
Així, amb la voluntat més absoluta de continuar treballant per enfortir el nostre sistema democràtic, no podem oblidar que l’autèntic perill que, avui, envolta la Constitució és l’immobilisme que oblida que el poder sobirà és del poble. Com deia el prestigiós jurista francès Guy Carcassonne (1951-2013), “una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç un poble; en canvi, una constitució dolenta sí que pot portar a la infelicitat”.
Les cartes magnes perduren si recullen els anhels del poble. Aprofitem, idò, la celebració d’avui per recordar-ho i per animar-nos a treballar tots junts a fer-ho possible, arraconant fonamentalismes absurds en ple segle XXI i des del respecte més absolut a totes les maneres de pensar.
