Renéixer després de la fredor de l’hivern. Tornar a la calidesa de la vida. El pas de les estacions transforma el camp en un quadre acolorit que neix de dins la terra. La primavera és el vermell de les roselles, el morat de l’enclova, el blanc de les margarides, el groc de l’argelaga. Al pati de les cases, les buguenvíl·lees conviuen amb els gessamins, les hortènsies, les roses, les malves i els lliris. Observar la bellesa no és fugir de la cara més fosca de la vida: és confrontar-les perquè l’una i l’altra neixen del seu contrari. La delicadesa de les flors ens parla de la fragilitat humana. Les flors ens parlen de la vida.

M’agraden les flors i m’agraden els llibres. I m’agrada, molt, un llibret que es diu Llegendes i mites de les florsde Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per Ediciones Elfos. Als anys vuitanta del segle passat, la mare el va comprar i ja fa temps que és a la meva biblioteca. Record el dia que vaig descobrir, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. Del nostre extraordinari poeta i novel·lista Toni Moll, el cappare de les lletres menorquines. El llibre és, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules. Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellíssimes històries”.

Així, a les pàgines del llibre es parla del narcís lligat a la vanitat i a l’egoisme del fill del riu Cefís i de la nimfa Liríope, que va morir, com ens conta Ovidi, ofegat en la seva pròpia bellesa. Ens parla de la margarida que, segons la mitologia romana, deu el seu origen a la metamorfosi de la nimfa Belides, fugitiva de Vertumne, el déu de la vegetació i dels fruiters, que l’empaitava amb propostes deshonestes i que, des de llavors, és símbol d’innocència.  O de la rosella, la flor que collia Proserpina, filla de Zeus i Demèter, quan va ser raptada per Hades, déu del món subterrani, amb qui va acabar passant tres mesos cada any. Per açò, “la terra dorm els mesos que dura l’hivern, i es desperta amb el retorn de Persèfone que porta el bon temps”.

Cada any torna el bon temps. Tornen les flors. I també els cards que, encara que tenen flor, fan mal si toques les seves punxes. El dolor que també hi ha en la bellesa.

(Article publicat al diari Menorca de dia 11 de maig de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris