13:00

L’aigua fresca cau dins el safareig i omples el bòtil d’aigua que sempre duus dins la bossa i que saps que en pocs minuts serà calenta. Poses el cap davall el raig gelat i deixes que els cabells banyats que tot just t’arriben a les espatles et regalimin per la pell suada, per la camiseta i els calçons curts fins arribar a les sandàlies. La solitud absoluta quan els carrers, les cales, els camins i les carreteres són plens a vessar de gent estranya. Aquest silenci que ara agombola, ara estreny.

Des d’aquesta altura, només tu i la terra i les parets seques de sis pams d’alçària per donar sortida al pedreny que omple l’illa. Es nota la mà de l’home en les línies que travessen l’horitzó i que dibuixen quadres a la terra. Prest es nota la mà de l’home quan arriba a un indret salvatge. Trossos, tanques, divisions, propietats. Tot ha de ser sempre d’algú. El senyor té el control de la terra que el pagès conrea. Els papers del contracte d’amitges ben ordenats dins una carpeta. Els nombres que han de quadrar sempre.

Tu et vols veure diferent a ells, Àngela. Tu no ets com l’avi o com el pare. Ets una dona de món, oberta als canvis. Però encara que no ho vulguis reconèixer, saps que estàs asseguda a la mateixa butaca còmoda que et van deixar en herència. De petita, en Pere, la dona i els fills eren un misteri per a tu. Silenciosos, traginant sempre amunt i avall. Mai et vas molestar a saber qui eren realment. Només et demanaves com podien passar tot l’hivern entre aquelles parets gruixades de marès, envoltats de solitud i enfora del poble.

Ara ets tu qui ets enfora del poble i estàs sola. Penses en en Pere i en Joan i en els fills d’en Joan, que a força de beques i de feines d’estiu han fet carrera i ja no volen saber res del camp. Una feina massa esclava. La llet a quatre peces, el preu de tot que no atura d’enfilar-se i els munts de paperassa per pidolar el que hauria de ser just. Tu has intentat no afegir-hi les dèries de senyora del lloc, però no pots evitar sentir-te culpable del que passarà. De la teva condescendència d’anys disfressada de bones intencions, de la teva altivesa d’anys disfressada de generositat.

Els llibres parlaran de l’illa venuda i tu podràs llegir-te entre línies. Et demanes si podries haver fet alguna cosa per evitar ser avui aquí. La notària, dins el seu despatx ostentós, amb mobles de fusta fosca, us mirarà somrient, a en Lluís i tu, convençuda de la vostra plenitud absoluta. Uns hereus més que es treuen el patrimoni de damunt perquè no és mantenidor i, a més, troben qui els el compra a preu d’or. Observes les teves possessions des de dalt el safareig i no tens prou mirada per retenir el que ja no veuràs mai més. (…)

• El temps habitat
• Sense comentaris

Ha començat un nou curs escolar en què  s’han posat en marxa les mesures del govern Prohens en contra de la llengua catalana a l’ensenyament, mesures que han estat un autèntic fracàs. Així, només 11 escoles de les Illes (cap de pública) s’han adherit el Pla pilot de segregació lingüística. Aquesta xifra representa el 3,24% del total de 339 centres de Primària (117 privats i concertats, i 222 de públics) que hi ha a les Balears.

Amb l’elecció de llengua al primer ensenyament, les famílies també han girat l’esquena a la proposta: el 89,8% de les famílies ha triat el català (16% en castellà i 5,5% no ha respost). Menorca és l’illa que ha donat més suport al català (89,8%). A Mallorca, un79,7%, i a Eivissa i Formentera, un 65,2%, un percentatge sensiblement inferior a la resta d’illes. Aquestes xifres posen en evidència la lleialtat lingüística de les famílies catalanoparlants però també, i sobretot, el fet que la immensa majoria de persones que viuen a les Illes i que no tenen el català com a llengua pròpia sí que tenen clar que el fet de conèixer la llengua del lloc on es viu és fonamental per a la seva integració.

Tanmateix, aquestes dades tan positives no ens poden fer perdre de vista una realitat molt preocupant, que de cada vegada és més evident dins els centres escolars: l’augment de la presència del castellà als passadissos i als patis com a llengua de relació entre els alumnes. Val a dir que la immensa majoria d’aquests joves castellanoparlants coneixen la llengua pròpia del territori on viuen però no l’empren si no és per “obligació”. Si a aquest fet hi afegim que els companys que sí que tenen el català com a llengua pròpia canvien al castellà sense pensar-hi un instant en ser interpel·lats en aquesta llengua, ja tenim el cercle tancat.

Aquesta tendència a mudar de llengua s’ha accentuat de manera extraordinària en els darrers anys, fins arribar al punt que, moltes vegades, s’ha de recordar l’obvietat que dins la classe de català només es pot parlar en català. En aquest sentit, m’atreviria a dir que, en la majoria de casos, qui canvia de llengua no és prou conscient del que representa per al futur del català el fet d’arraconar-lo a la mínima ocasió. Al contrari, s’acostuma a veure el fet com una decisió sense importància que en res pot afectar el futur d’una llengua mil·lenària. Un gran error.

En defensa dels més joves he de dir que aquesta actitud no és exclusivament seva i que entre el professorat també es dona. No parlar en català a alumnes castellanoparlants que ens entenen perfectament és inexplicable. Fins i tot, no parlar en català a alumnes nouvinguts que estan aprenent la nostra llengua, perquè el missatge que els donam és evident: el català no és una llengua necessària. També, com en el cas dels més joves, estic convençuda que els adults, dins i fora dels centres educatius, que muden la llengua pròpia pel castellà ho fan sense adonar-se de l’abast del que representa. El més greu és la poca consciència de tots plegats d’estar afavorint, amb la nostra actitud lingüística, l’afebliment de la llengua catalana.

Acab com he començat, amb un fet positiu: la supervivència del català és a les mans dels parlants.I açò vol dir queno n’hi ha prou de saber-la o de tenir clar que els nostres fills l’han de saber. La llengua ha de ser viva o no serà. L’hem d’emprar en el nostre dia a dia. A casa, a la feina, a l’escola, a les botigues, amb els amics. Només així, malgrat el govern de torn, assegurarem la seva supervivència

(Article publicat al diari Menorca de dia 3 d’octubre de 2024)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Diuen que el primer record que tenim d’alguna cosa és clau, ens marca. La primera imatge que jo tenc d’un llibre és a les mans de la mare, una dona a qui li agradava molt llegir, formada en una escola republicana del barri obrer de Son Espanyolet de Palma, a qui la guerra, primer, i la dictadura, després, la van obligar a viure –com a tantes altres persones i, sobretot, dones– una vida per a la qual no l’havien preparada. Ben al contrari. Va haver d’aprendre a trobar escletxes dins la grisor que l’envoltava per sobreviure; va haver d’aprendre a posar llum a aquell present eixorc ple de silencis i renúncies. I les històries que trobava entre les pàgines de les novel·les que devorava van ser, en molts moments, la seva salvació i la seva llibertat.

Després d’una setmana de feina, dins i fora de casa –la mare no va renunciar mai, malgrat totes les traves socials del moment, a la seva independència econòmica-, la record llegint els diumenges matins, asseguda a la butaca del menjador, amb la llum del pati que entrava pel finestral de darrere desdibuixant-li el rostre. De fons, molt fluixet, sonaven els concerts per a piano de Chopin. No sé si el fet de ser de Mallorca i que el músic hagués passat uns mesos a Valldemossa –un lloc preciós de l’illa que a ella li agradava molt– hi tenia res a veure. Sigui com sigui, quan els dies de festa m’aixecava tard i davallava al menjador, encara amb els ulls mig tancats, aquesta era la imatge que em trobava i que m’ha acompanyat tota la vida. Un gest que traspuava serenor i felicitat. Quan em veia, tancava les pàgines amb un somriure. A partir d’aquí, els llibres van passar a les meves mans i, amb el temps, es van convertir en una part fonamental i imprescindible de la meva vida. Primer, com a lectora i, després, a més, com a escriptora i professora.

Fa tot just uns dies, la mare hauria fet cent anys. L’escriptora Irene Vallejo, a L’infinit en un jonc, una obra magnífica, diu que gràcies a l’escriptura i als llibres “va néixer un espai immens de trobada amb els altres”. Un espai on llegir-nos els ulls, on tocar-nos amb les paraules, on emocionar-nos amb un gest. Un espai on trobar, també, qui ja no hi és. On trobar qui viu, serena i feliç, entre les pàgines de cada llibre que tenc a les mans. Que ella em va posar a les mans, amb una suau melodia de piano de fons, ja fa molts anys.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 de febrer de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris