Viure és prendre decisions constantment. N’hi ha de poc importants, per exemple decidir la roba que ens posam al matí o què volem per berenar. Però n’hi ha d’altres d’una transcendència que fa vertigen. Sovint enyoram la criatura que vam ser, amb un pare i una mare que ho decidien pràcticament tot per nosaltres, quan la rutina lliscava amb una placidesa que ni es notava. Fer feina amb joves a punt de decidir el seu futur, amb un peu a l’institut i l’altre a la universitat, et recorda com n’és, de complicat, moltes vegades, decantar-se per una opció o una altra de les moltes que hi ha damunt la taula. Trobar el propi camí no és mai fàcil.
Aquests dies, justament, mentre llegia el comentari que un d’ells em va fer a partir de la lectura de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), m’ha vingut tot açò al cap. El protagonista de l’obra es troba dividit entre el que la seva família espera d’ell i el que ell vol que sigui realment la seva existència. És una obra vitalista i valenta, que no amaga cap de les lluites a què la vida ens enfronta. Ni tan sols la darrera, que surt al títol, i que tots sabem que tenim perduda des del mateix moment de néixer. Tanmateix, aquesta certesa de la mort és el que dona l’autèntica dimensió de l’existència. En Jordi Fraginals es mira la vida de cara, sempre, encara que imposar les seves decisions sigui dolorós.
Amb una sinceritat entendridora, l’alumne es reconeixia com una persona indecisa, a qui li costa prendre decisions importants i saber què vol fer. La conclusió a què arribava és que la lectura d’aquest llibre l’ha ajudat a canviar el seu punt de vista sobre la indecisió. Llegir aquesta història l’ha ajudat a enfocar-ho d’una altra manera: en darrer terme, escrivia, crec que he après a confiar més en mi mateix. Ha après que la veu que ha d’escoltar a l’hora de decidir el seu futur és, sobretot, la seva. Encara que no sigui fàcil. Encara que no l’encerti a la primera, que de tot se n’aprèn.
Jaume Cabré va dir que escriure és dubtar, que l’escriptor pren decisions constantment amb una total inseguretat. La grandesa de la literatura és transformar totes aquestes inseguretats en històries que parlen de vida i que interpel·len els lectors, fins i tot més de cent anys després, i els ajuden a vèncer les pròpies inseguretats. No em direu que no és un joc de miralls preciós.
(Article publicat al diari Menorca de dia 2 de febrer de 2025)