Coincidint amb la festivitat de Sant Antoni, patró de l’illa, acabam de commemorar la Diada del Poble de Menorca. Diada, que vol dir “dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable”, com la defineix el diccionari Alcover-Moll (DCVB), el mateix significat amb què va emprar la paraula mestre Joan Benejam a l’obra teatral Foc i Fum (1885): “Bartomeu: Res, Toni, jo vos les pag / per celebrar sa diada”). Així, fa 738 anys que el rei Alfons el Liberal va conquistar l’illa, va  incorporar-la a la Corona d’Aragó i ens va dur la llengua catalana i la cultura, que ens ha definit i ens defineix com a poble. Sens dubte, un dia assenyalat.

Aquesta commemoració és sempre un bon moment per recordar els fets històrics, amb la mirada crítica del segle XXI, si cal. Però, sobretot, és una excel·lent oportunitat per pensar en el nostre futur col·lectiu. I, dins aquest context, és lògic que la mirada es dirigesqui al Consell Insular de Menorca, a qui correspon liderar el propòsit, amb projectes ambiciosos i, sobretot, amb la dignitat que, com a primera institució política de l’illa, se n’espera. I, quan dic dignitat, m’estic referint a una manera de fer política basada, de manera innegociable, en la transparència, en la participació ciutadana i en el respecte als ciutadans i als partits de  l’oposició.

Així, no es pot concebre un lideratge polític en benefici de la comunitat local que no contempli sistemes de transparència que assegurin que els ciutadans estan ben informats de les decisions públiques del govern; que no contempli fomentar la participació ciutadana (a Menorca, tenim el privilegi de comptar amb la Sindicatura de Greuges, que té com a missió vetllar perquè els drets de la ciutadania envers les administracions insulars siguin reals i efectius). I, finalment, no es pot concebre un lideratge polític en benefici de la comunitat local que no contempli l’actuació exemplar dels càrrecs públics i el respecte a les formes institucionals, no escrites però que s’havien mantingut sempre, de respecte a l’oposició (per exemple, no pervertint els resultats aconseguits a les urnes aprofitant l’absència de càrrecs electes en una votació).

Commemorar vol dir fer solemnement memòria d’un dia assenyalat. Dia 17 de gener ho és per a l’illa. La nostra diada és passat, present i futur. Sobretot, futur. Un futur en què el govern de Menorca ha de donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans de manera digna.

(Article publicat al diari Menorca de dia 19 de gener de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El canvi d’any convida a introduir canvis en les nostres rutines, canvis que, no ens enganem, la majoria de vegades només són declaracions de bones intencions que no arriben a Sant Antoni. En el meu cas, estrén aquesta columna al diari que, en oposició a altres propòsits que sé més efímers –em conec massa bé-, té una clara i ferma voluntat de continuïtat. Un espai on compartir la vida amb els lectors, tot allò que el dia a dia ens posa davant i que, per un motiu o altre, queda fixat a la memòria, mereix una reflexió i, fins i tot, la necessitat de ser dit en veu alta, o per escrit, per a qui ho vulgui escoltar, llegir, aprofitar, beneir o rebatre.

Habitar el temps no és fàcil. La vida no és mai fàcil. Entendre-la és encara més complicat. Ho ha estat sempre però diria que avui en dia encara ho és un poc més. Ja ho sabem: vivim en un món saturat d’informació i, tanmateix, vivim més desinformats que mai. La mentida i la manipulació campen a les totes i de cada vegada es fa més difícil separar-les de la veritat. Es tracta d’una estratègia deliberada per desactivar la resposta dels ciutadans davant les injustícies i els abusos que ens envolten. Ja ho va dir Hannah Arendt a Veritat i política (1967): “Mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent es cregui una mentida, sinó que ja ningú cregui en res. Un poble que ja no pot distingir entre la veritat i la mentida no pot distingir entre el bé i el mal: un poble privat del poder de pensar.”

Un exemple: Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, ha donat fins a sis versions d’on era mentre la força de l’aigua s’enduia pobles i vides, pobles i vides que ell tenia l’obligació de protegir. Fins a sis versions ha donat per tapar la seva negligència criminal. I, segurament, cap no és certa. Potser no sabrem mai on era o potser la setena versió serà la bona, però ja haurà aconseguit el que volia: fer-nos dubtar. Per sort, l’estratègia és tan barroera, la incompetència tan evident i la tragèdia tan esfereïdora, que el poble valencià, en un exemple de dignitat que hauríem d’agafar de model, no vol deixar guanyar la mentida. Gràcies.

No puc acabar aquesta primera columna de l’any que comença sense recordar dos noms que han estat una part important de les pàgines d’opinió d’aquest diari: els enyorats Joan López Casasnovas i Emili de Balanzó. D’ells, em vull quedar amb la seva mirada lúcida, irònica de vegades, sempre carregada de raons i d’arguments. De veritat.

(Article publicat al diari Menorca dia 5 de gener de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquestes vacances de Nadal he entrat al blog. No ho feia des de l’estiu. M’hi he passejat i he llegit entrades a l’atzar. Segurament, no és agosarat dir que és un mirall d’una part important de la meva vida. El vaig començar el 2007, just acabada d’entrar en política, i ha tingut moments d’una activitat frenètica, amb debats i discussions que anaven creixent comentari rere comentari. Record aquella època amb un somriure. Els visitants d’aquesta plaça em van donar moltes satisfaccions i poca feina: s’expressaven arguments amb respecte a les opinions contràries, i la prova d’açò és que vaig haver d’esborrar tot just un parell de comentaris.

Durant els anys de dedicació política, aquesta va ser el centre del blog. La literatura va quedar en un segon terme, igual que en la vida real. El 2021 vaig deixar la política i estava convençuda que recuperaria temps i que, part d’aquest temps, el dedicaria a tornar a les reflexions del blog. No va ser així: el retorn a les aules després d’uns quants anys i, sobretot, el Premi Proa de novel·la amb El país de l’altra riba i circumstàncies personals i familiars diverses, em van capgirar tots els plans. Fins ara.

El 2024 ha estat l’any en què na Rosa va tenir la sort de poder deixar el càncer endarrere. El viatge familiar a Nova York va ser una catarsi familiar després de mesos de patiment. Sens dubte, el moment més important per tot el que representava. Després va venir El temps habitat , una novel·la que va ser també, a la seva manera, catàrtica. Però no es fàcil destil·lar el dolor que duus dins. La fragilitat de tot fa mal i no vol desaparèixer fàcilment. La lectura m’ha acompanyat en aquests moments i, els darrers mesos de l’any, també les presentacions i grups de lectura en què he pogut compartir la vida de n’Àngela Benejam amb els lectors.

Així, començ el 2025 amb una energia assossegada. No hi ha grans reptes, o sí: exprémer al màxim la tranquil·litat de la vida familiar sense sobresalts, gaudir més que mai de les classes i de la docència, del luxe de ser membre de la Filològica de l’IEC, de les amistats imprescindibles, llegir i escriure. I, entre els nous projectes, hi ha -ja ho haureu deduït- el blog. Necessit recuperar la reflexió que les xarxes socials moltes vegades ens roben. Hi ajudarà, sens dubte, que aquest diumenge començaré una col·laboració al diari ‘Menorca’, una columna d’opinió cada quinze dies que es diu Habitar el temps i que, un cop publicada, podreu trobar en aquesta plaça. Per tant, ja ho sabeu: aquí us esper.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris