Dia 24 de maig, els ciutadans de Menorca van rallar fort i clar: d’entrada, i en general, van expressar que estaven cansats de bipartidisme (davallada del PP -espectacular- i del PSOE); i, d’altra banda, en el cas concret del Consell Insular de Menorca, amb l’ascens de Més per Menorca i Podem, van evidenciar la voluntat d’un govern de canvi i plural.

Des del primer moment, Més per Menorca ha fet feina perquè aquest govern fos possible. Un govern que, integrat per tres forces –PSOE (3), Més per Menorca (3) i Podem (2)-, recollís les il·lusions i les esperances que tantes persones hi van dipositar. Un govern que ha de ser, sobretot, fort, sense fissures, capaç de generar confiança i il·lusió i que reflectesqui el canvi que la gent vol.

Dins aquest context, ara per ara, el tema de qui ha de presidir-liderar aquest govern s’ha convertit en el principal escull. Podem ha dit (encara ho ha de ratificar la seva assemblea) que vol un govern liderat per Més per Menorca; Més per Menorca ha dit que vol un govern de tres i que accepta la presidència per fer-lo possible, com acceptaria un altre escenari; el PSOE ha dit que vol la presidència perquè és la llista més votada dels tres. Complicat, com a mínim.

Tot i ser part implicada directament, vull compartir les meves reflexions, que vull creure que són prou objectives:

1-   Un govern del Consell Insular de Menorca que no comptàs amb els tres partits no reflectiria la pluralitat demanada per la ciutadania a través dels vots emesos dia 24 de maig. No ho reflectiria, fos quina fos la seva combinació: PSOE-Més (6 consellers); Més-Podem (5 consellers), perquè implicaria tenir oposició per la dreta i per l’esquerra; seria, en definitiva, un govern que crearia decepció en tot l’electorat d’esquerres.

2- Apel·lar al fet de ser “la llista més votada” quan la llei electoral fomenta la creació de governs de coalició i de pacte és un argument lícit però no determinant. Ho fa el PP, que ha estat, efectivament, la llista més votada a Menorca però que ha hagut d’entendre que 3+3+2 sumen més que 5; i ho fa, ara, el PSOE, que ha estat, efectivament, la llista més votada de l’esquerra, tot i que la suma de Més i Podem el supera.

3- Suposant que Podem no volgués entrar en un govern dels tres partits, llavors només hi quedaria l’opció d’un govern PSOE-MÉS. En aquest cas, en parlar de la presidència, el PSOE posaria damunt la taula l’argument de ser la llista més votada. Més per Menorca hi posaria la il·lusió i confiança generada entre els ciutadans (el doble de vots que el 2011); l’experiència de quatre anys d’oposició al PP; i, finalment, la complicitat per arribar a acords amb Podem des de l’oposició.

Aquest és el panorama. Dilluns, PSOE, Podem i Més per Menorca ens tornarem a trobar per tancar les línies programàtiques i començar a perfilar l’organigrama del nou Consell Insular de Menorca. Esper, sobretot pels ciutadans que dia 24 de maig a la nit estaven radiants, que imperi el sentit comú i que el govern del Consell Insular de Menorca que s’acabi formant sigui el que els menorquins van triar a les urnes, sense exclusions. Com ja vam dir des del principi, dia 4 de juliol és el dia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 12 comentaris

Bellver, 20 de desembre de 1936

Estimats pares,

Jo bé, el mateix desitjo per a vosaltres. Mare, vaig rebre el paquet i amb ell he rebut quatre pastilles de tabac, dues capses de mistos, dues de paper de fumar, uns calcetins, una muda interior, una calçons, un mocador i la boina. En el proper paquet enviau-me unes espardenyes i l’abric perquè fa molt de fred. Suposo que veureu que això és escrit meu, ja em direu si ho enteneu. Segurament ja sabreu que en Martí ja no està amb mi, donau records a la seva família. Margalida, encara no he rebut carta vostra ni de na Isabel, tal vegada la rebré més tard. Res més, donau records a na Juanita,a n’Andreu i a Dña Juana i una besada al nin. Igualment a tots els que demanin per mi. Record als meus germans. Vosaltres rebeu una forta abraçada.

Ramon Lacomba Esteva

———————————

Recuperar el temps.  L’immediat i el llunyà. Prest farà un any de la publicació de L’alè de les cendres. Un any intens. De lectors que m’han retornar part de la meva història. El primer, Joan Lacomba. Nascut al barri de Son Espanyolet de Palma. Un cafè a la terrassa de casa. Emocionant. Jo vaig conèixer el teu avi. Em tallava els cabells, quan era petit. Tenia dos pots per posar els doblers. A un, els que cobrava per la feina de barber. A l’altre, els del silenci: per ajudar els companys tancats, les seves famílies, les viudes. Només un murmuri.

Després del cafè, van venir els correus. Un parent tancat, també, a Bellver. Les seves cartes: “Avui matí mateix, en acabar el llibre, he rellegit algunes cartes del tio Ramon, i n’hi ha una força interessant, dirigida a la seva germana Margalida, datada el 21-11-36 que entre altres coses diu: Dirás a casa de Isabel que les escribí una carta… ; acaba la carta amb una PD : Recuerdos de los amigos Martin, Antonio y Juanito.”

He retrobat en Joan Lacomba a les presentacions que he fet de L’alè a Palma, a Can Alcover i a les Converses del Terreno. Sempre ha fet la darrera intervenció. Perquè, després de les seves paraules, ningú volia obrir la boca. Paraules intenses, sentides, plenes de vida i de mort. I un altre regal: el catàleg d’una exposició: Rompre els murs de silenci (2011). Els artistes recuperaren la memòria a través de l’art. Com havia fet jo amb paraules. La seva obra duu el títol de “La darrera carta”. Gràcies per tot, Joan.

PS. Ramon Lacomba Esteve va morir a 27 anys. Fadrí. La seva mort constitueix un misteri, car era un home totalment apolític. Feia de pescador perquè era fill de pescador. (…) La primera quinzena de gener de l’any trenta-set se l’emportaren a afusellar a Porreres. No podia imaginar-ho. En el Castell de Bellver, servava l’optimisme i aprenia d’escriure. (Llorenç Capellà, Diccionari Vermell)

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Pocs mesos abans de morir, el desembre de 2012, Àngel Mifsud, el meu estimat cunyat, em va deixar un llibre titulat Els governs de coalició, de Josep Maria Reniu (UOC, 2010). Val la pena que el llegeixis, em va dir, amb el seu somriure murri. Me’l vaig mirar amb cara d’escepticisme: feia només un any que el PP havia guanyat les eleccions municipals i autonòmiques a Menorca i a les Illes, amb unes majories tan aclaparadores que els més optimistes els donaven, com a mínim, vuit anys de vida.

Així les coses, en aquells moments, com us podeu imaginar, veia els “governs de coalició” molt, molt enfora i vaig agafar el llibre i el vaig col·locar en el munt -infinit- de lectures pendents. Aquesta setmana, però, l’he recuperat, convençuda que, una vegada més, n’Àngel me l’havia jugada. Que, d’alguna manera, la nit de diumenge, ell ja l’havia viscuda abans d’anar-se’n. Ell va ajudar a donar forma al projecte de Més per Menorca, el va pensar, el vam discutir… No el va poder veure fet realitat, però diumenge, mentre anaven arribant els resultats de les meses electorals, ell també hi era. El seu nom, el seu somriure de felicitat, surava entre els brindis i les paraules de satisfacció.

I, sí, l’he llegit. He llegit Els governs de coalició i m’ha ajudat a ordenar totes aquelles idees que em ballaven dins el cap. Aquí teniu les més significatives, des del meu punt de vista:

1- “Negociar, cedir, dialogar o pactar no són en cap cas signes de debilitat, d’incapacitat per tirar endavant un projecte polític propi, sinó que esdevenen els millors exemples de l’exercici democràtic de la política.”

2- “Arribem a la part més sensible de tot procés de negociació: la formalització de l’acord. Aquesta formalització, mitjançant un document públic -l’acord coalicional- persegueix deixar clars criteris de distribució de les diferents instàncies de poder entre els socis dins de la coalició, així com l’establiment de les seves pautes de funcionament.”

3- “La clau rau en el fet que l’èxit d’un govern de coalició no només depèn de la combinació dels socis de govern sinó que depèn molt especialment del disseny de pautes i patrons de comportament intern per garantir la cohesió i l’estabilitat del govern durant la legislatura.”

4- “Governar en coalició implica la corresponsabilització de l’acció de govern, per la qual cosa és indispensable generar un clima de confiança entre els socis de govern. Com en altres governs, impulsar l’acció de govern suposa negociar constantment amb altres actors socials, per bé que en un govern de coalició l’afegitó és que també cal negociar (inclús renegociar) constantment amb els mateixos socis de govern.”

5- “És altament aconsellable que la presència mediàtica del govern sigui rotatòria en funció de les temàtiques a comunicar i assumint, en darrer terme, que en cas d’especial gravetat o rellevància política ha de ser el president qui sigui la cara visible del govern. La comunicació ha de fer palesa l’activitat del govern, col·lectivament, i defugir les habituals cacofonies que molts governs de coalició generen pel fet de no definir clarament quins actors són els encarregats d’exposar l’acció de govern.”

6- “Les reticències inicials als governs de coalició es fonamentaven en l’afirmació (desmentida per les dades empíriques) que els governs de coalició eren més inestables que els unipartidistes, per la qual cosa eren solucions polítiques indesitjables. (…) No defugim pas el fet que governar en coalició també comporta riscos, especialment si els socis de la coalició obvien la seva vocació de treball conjunt per centrar-se en l’obtenció d’objectius particulars de partit. (…) Som de l’opinió  que una millora de la governabilitat de les nostres societats  democràtiques passa per la generació d’espais de col·laboració, de consens, de diàleg des de la diversitat de punts de vista, opinions i propostes polítiques que a la fi contribuiran a generar millors respostes des del govern a les necessitats dels ciutadans, és a dir, millors polítiques públiques.”

Gràcies, Àngel, per la teva clarividència tan discreta com contundent. El temps t’ha donat la raó. T’enyoram molt, aquests dies. Més que mai.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris