N’Antonio, monàrquic convençut, quan va començar a córrer la notícia que Alfons XIII havia sortit del país, amb un tren especial, va plorar calladament, assegut a la butaca del petit menjador de casa. Feia hores que en Mateu, amb una bandera cenetista, havia sortit de casa a celebrar, pels carrers de Palma, la proclamació de la República. N’Antonio sabia que, en aquella hora, a la plaça de Cort, plena a vessar de gent, hi tenia, també, n’Antoni, en Lluís i en Joan i na Pepa i que, quan, en un dels balcons de la Casa Consistorial, s’hissàs la bandera republicana, ells també esclatarien, eufòrics, convençuts que l’ideal més absolut havia triomfat. Potser les onze cariàtides que sostenien l’impressionant ràfec que coronava l’edifici també se n’alegrarien. El pare, no. I, mentre el fills, entonant la Marsellesa, enfilaven pels carrers Nicolau i Unió fins arribar al Govern Civil, na Isabel es va seure al costat de n’Antonio i li va passar la mà pels cabells que començaven a clarejar. Del pati, arribaven els crits dels néts. No has de tenir por, li va dir la dona. Tot anirà bé. I ell se la va mirar, es va eixugar les llàgrimes i va somriure amb tristesa. Eren les mateixes paraules que li havia dit, ja feia un munt d’anys, una nit d’octubre plujosa en què la plaça de Sant Josep de Sevilla era deserta.