El juny de 1996 es van reunir a Barcelona 66 ONG, 41 Centres PEN i 41 experts en dret lingüístic de tot el món. La iniciativa va ser del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb el suport moral i tècnic de la UNESCO. Els participants aprovaren la Declaració Universal de Drets Lingüístics en un acte celebrat el dia 6 de juny al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
La Declaració estableix que “la llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquell lloc” i afegeix, a l’article 6, que “aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”.
El concepte de llengua pròpia el recull el nostre Estatut. Així, en el preàmbul diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions, són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”. Per tant, tenim dues llengües oficials però només una, la catalana, és la pròpia del territori.
Ja sabem que tenim un president que no estima la llengua pròpia (“El castellano es nuestro idioma y el catalán una lengua cooficial”, Bauzá dixit). Què hi farem. Ara bé, a ell i a la resta de polítics de la seva corda, el que no els podem permetre és que incomplesquin la llei. Fa tres mesos, aproximadament, tots els càrrecs públics electes de la nostra Comunitat vam jurar o prometre “complir i fer complir la llei”. En aquest sentit, la llei és clara: és un deure de l’administració defensar i promoure la llengua pròpia d’aquest territori.
El castellà no ha estat ni serà mai el meu idioma, senyor Bauzá. És una llengua més que estic contenta de conèixer, això sí. Els meus records són en català (filleta, no siguis temosa, em deia l’àvia), en català em vaig adreçar als meus fills just els vaig veure la cara, en català observ el món que m’envolta i pens i orden el meu pensament en català. No s’equivoqui. I, sobretot, no es pensi que acotarem cap.
