Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2011

Llengua pròpia

El juny de 1996 es van reunir a Barcelona 66 ONG, 41 Centres PEN i 41 experts en dret lingüístic de tot el món. La iniciativa va ser del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb el suport moral i tècnic de la UNESCO. Els participants aprovaren la Declaració Universal de Drets Lingüístics en un acte celebrat el dia 6 de juny al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

La Declaració estableix que “la llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquell lloc” i afegeix, a l’article 6, que “aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”.

El concepte de llengua pròpia el recull el nostre Estatut. Així, en el preàmbul diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions, són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”. Per tant, tenim dues llengües oficials però només una, la catalana, és la pròpia del territori.

Ja sabem que tenim un president que no estima la llengua pròpia (“El castellano es nuestro idioma y el catalán una lengua cooficial”, Bauzá dixit). Què hi farem. Ara bé, a ell i a la resta de polítics de la seva corda, el que no els podem permetre és que incomplesquin la llei. Fa tres mesos, aproximadament, tots els càrrecs públics electes de la nostra Comunitat vam jurar o prometre “complir i fer complir la llei”. En aquest sentit, la llei és clara: és un deure de l’administració defensar i promoure la llengua pròpia d’aquest territori.

El castellà no ha estat ni serà mai el meu idioma, senyor Bauzá. És una llengua més que estic contenta de conèixer, això sí. Els meus records són en català (filleta, no siguis temosa, em deia l’àvia), en català em vaig adreçar als meus fills just els vaig veure la cara, en català observ el món que m’envolta i pens i orden el meu pensament en català. No s’equivoqui. I, sobretot, no es pensi que acotarem cap.

Docència

El meu retorn a les aules, després de dos anys d’excedència per càrrec públic, ha arribat acompanyat d’una campanya -una més- de desprestigi del professorat. En aquest cas, se’ns acusa de fer, només, 18 hores lectives. Per tant, de fer poca feina.

Justament aquests dies, entre reunions i feina de programar el pròxim curs, m’admirava recuperar aquelles discussions sobre si aquesta lectura agradarà més que aquesta altra o com ho podem fer per donar una atenció més individualitzada a l’alumnat. Paraules carregades d’il·lusió i de responsabilitat. Cada hora de classe -vint setmanals, deu en el meu cas per fer mitja jornada- representa una feina prèvia de preparació. Representa, a més, que has de conèixer les més de trenta cares adolescents que et miren per saber a qui li pots fer una broma i qui vol que t’hi adrecis  en privat. A qui has d’esperonar perquè treballi i qui espera una paraula de reconeixement per tirar endavant.  Qui passa un moment personal complicat que s’ha de tenir en compte o qui està enamorat i encalça papallons. Tot això, sense comptar les hores de coordinació entre el professorat o les d’atenció a les famílies. Trenta-set hores i mitja setmanals, en total. A les quals hem d’afegir, evidentment, les hores infinites de corregir treballs i exàmens a casa (entre dues i quatre hores diàries en el cas de professorat, per exemple, de llengua i literatura).

Reconec que, com en totes les professions, hi ha de tot. La majoria, però, responen al que us acab d’explicar. És una llàstima, quan estimes la teva feina i la fas a consciència, llegir que ets un privilegiat que treballa més poc que els altres. Que em duguin un paper que digui que treballaré, només, 40 hores setmanals (20, en el meu cas) i el sign ara mateix. Però sí, és cert, ho admet, som una privilegiada. M’agrada la feina que faig. Moltíssim. I això no té preu.

Diari d’una rentrée

A les 6,40h, vint minuts abans que sonàs el despertador, he obert l’ull. Aquesta és la prova més evident que he tornat a la “normalitat”, després d’unes llargues i -permeteu-me que ho digui- merescudes vacances. Sempre faig igual, per por d’adormir-me, cosa que, com ja us podeu imaginar, m’ha passat en comptadíssimes ocasions.

A les 8,00h entrava a l’institut. Exàmens de setembre, retrobar els companys, començar-me a mentalitzar que seré tutora, apuntar a l’agenda el calendari de reunions, etc, etc. M’agrada tornar a les aules, encara que avui, al diari, un que diu que vol ser amic meu, afirmi que som una “política professional”. Fa gràcia, o no?

A les 9,30h, deman permís per assistir a una recepció important. Després, me’n vaig cap al Consell on s’espera la visita del president del Govern Balear, JR Bauzá. Els meus companys comencen a entendre que no m’he “mudat” per celebrar el retorn a l’institut sinó per un altre motiu que els fa somriure.

A les 10,45h, arrib al Consell. Veig que ja m’han instal·lat ordinador al despatx i em pos a redactar una instància, deman informacions vàries, faig una ullada a la prema (no pot ser, jo mai no empr imperatius ni el verb exigir!), vaig a cercar un got d’aigua, esper el president… Quan arriba, ens saludam afablement tots els polítics presents: una cosa és la discrepància política i una altra, de molt diferent, el tracte personal.

A les 13,00h, torn a casa: dinar, llegir el diari, contestar correus, preparar la comissió informativa de dilluns (demanar assessorament, ordenar papers…), anar a comprar material de profe (carpeta, estoig i, sobretot, bolis vermells!), més feina, ara d’organitzar papers d’institut, declaracions al diari, anar a fer una calada (arriba n’Emma i diu: fa una calor impossible!), sopar, escriure una entrada del bloc, novel·la fins que ja no pugui més, llegir una estona…

« Anterior - Següent »