SI

    Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

 si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

(Traducció de Francesc Parcerisas)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

He sobreviscut a un altre plenari interminable, gèlid i desmoralitzador, però m’he aixecat amb un solemne mal de cap, que encara m’acompanya. I, així les coses, que em mir el diari i un altre disgust: la figura de cera de Marichalar -un cop divorciat de la infanta Elena de Borbón (amb cucurrucucú o sense)- ha estat retirada del museu de cera de Madrid. Es pot ser més cruel, m’he demanat, compungida?

Pel que he llegit, quan es va separar de la infanta, ja el van “separar” del grup reial, tot i que, llavors, la cosa va quedar més dissimulada: el van traslladar uns metres més enllà, a una plaça de toros, al costat de toreros i cantaoras, de cera, evidentment. Ara, però, ja l’arraconen per sempre, vés a saber on, i jo, dona empàtica com som, per mal de cap que tengui,  no puc evitar posar-me a la seva pell. Ha de ser humiliant veure, a la primera pàgina dels diaris, com traslladen la teva imatge, en un carretó, cap al soterrani més tenebrós.

De sobte, però, m’ha assaltat un pensament inconfessable: els vint-i-un regidors de l’ajuntament de Ciutadella convertits en figures de cera, perfectament col·locats en el Saló Gòtic. Quina imatge! S’haurien acabat els eterns debats estèrils, els peus gelats, la xerrameca contínua de les pilis i milis de torn, incapaces de callar quan un altre parla; els excessos verbals i la demagògia barata. En silenci, el rellotge aniria avançant fins arribar a les dotze.  A efectes pràctics, ningú no notaria el canvi. Llavors, el porter trauria el carretó i ens desaria en qualsevol enfony fins al mes que ve.

Així, l’endemà, com a mínim, els regidors de carn i ossos podríem anar a fer feina amb el cap més clar. Perquè, com ja haureu notat, els plens de l’ajuntament de Ciutadella produeixen efectes secundaris. Greus. Esper que, també, passatgers.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Fa exactament 100 anys, el 10 de febrer de 1910, segurament, en un dia encara més fred i ventós que el d’avui, naufragava, a la costa nord de Ciutadella, el vaixell Général Chanzy, de la Compagnie Générale Transatlántique, un vapor de gran tonatge que feia la ruta Marsella-Alger. En el naufragi, hi van morir 156 persones, tot el passatge excepte Marcel Baudez, un jove de 23 anys que es va veure, de sobte, convertit en l’estrella mediàtica del moment. De la seva mà, i acompanyat pel record tràgic de les víctimes, Ciutadella, Menorca, se situava en el mapa del món a través del ressò que la premsa internacional va donar a la tragèdia.

La commoció que el fet provocà en la societat menorquina és ben viva, encara avui, cent anys després. La memòria ha pervingut, de pares a fills, d’avis a néts, fixant, per sempre, la data del 10 de febrer de 1910 en la història de l’illa. Una història que, com totes aquelles que ens han sacsejat, ha trobat, també, encaix dins la literatura. El drama ben visible, els interrogants que encara avui planen damunt el naufragi i, sens dubte, la figura, gairebé mítica, de l’únic supervivent han fet que l’interès i la curiositat que suscità la tragèdia encara sigui present a l’actualitat.

Com va dir el poeta, tenim el deure del record i tenim, sobretot, el deure de transmetre la nostra història a les generacions més joves. És per això que us convid a visitar l’exposició que, sobre el naufragi del Général Chanzy, avui, s’inaugura a la Sala del Roser de Ciutadella. Una exposició en la qual es podran veure fotografies i textos de l’època i, sobretot,  un nombre considerable d’objectes que moltes persones, de forma entusiasta i desinteressada, han volgut aportar per contribuir a fer-la  més gran. Les restes -materials i humanes- del naufragi del Général Chanzy, des d’avui, cent anys després, i fins dia 10 d’abril, trobaran recer dins la sala del Roser de Ciutadella.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris