Volen asseure el jutge Baltasar Garzón al banc dels acusats per un delicte de prevaricació en 
declarar-lo incompetent per investigar els crims del franquisme. Confès que és una persona per qui mai no he sentit una especial devoció. Al contrari. Tot i que admet que ha estat valent en moltes de les seves actuacions, la veritat és que sempre m’ha semblat un tipus altiu i orgullós. Tanmateix, avui el defensaré perquè, com diu el títol d’aquesta entrada, no és ell qui no és competent per investigar els crims del franquisme: és la nostra democràcia, de la qual tant ens omplim la boca, la que ha estat declarada incompetent.
Així, el procés que tramita el magistrat Luciano Varela contra Garzón es basa en la “Ley de Amnistía” de 1977, una llei preconstitucional que condemna al silenci els milers de víctimes del franquisme. El silenci dels vençuts. L’oblit imposat. I, enmig de la indignació que provoca la lectura dels articles d’aquesta llei, són, ara, justament, els botxins els que troben recer en la justícia(?) d’aquest país. Quanta impunitat i quina vergonya. Els falangistes bramen perquè els morts no surtin de les fosses. La negació del dolor dels perdedors com una segona mort, encara més dolorosa que la primera. Una tortura, si és possible, encara més cruel.
Hi ha crims que no prescriuen. Hi ha crims, com els comesos a l’Argentina de Videla o al Xile de Pinochet, qua han estat perseguits per la justícia espanyola. La mateixa que ara nega que es puguin perseguir els comesos durant la dictadura franquista. Quina llàstima de país i quina pena de democràcia. Incompetent, perquè diuen que no té competència en aquesta matèria. Incompetent, perquè no és capaç de fer sentir la veu del silenci i de la dignitat. Sense por. Sense màscares.
durant el govern de Jaume Matas. I supòs que, per dur a terme una empresa tan difícil i complicada, hauran contractat els millors detectius. Perquè ningú del partit podia saber, ni tan sols imaginar-se, què estava fent el seu cap. Ha arribat, per tant, l’hora de les sorpreses, de les exclamacions d’incredulitat i de les capades de desconcert entre la parròquia popular. Mesquins, mira que viure enganyats durant tots aquests anys. Són de plànyer.
Sevilla. Segons explicava ma mare, la seva àvia Isabel -Ortega Ramírez- provenia d’una família benestant de Sevilla que va fugir de la seva terra per amor: es va enamorar d’un carrabiner pobre, durant una processó de Setmana Santa, en sentir-lo cantar, des del balcó de casa, una saeta. Sembla que, des d’aquell dia, la vida dels dos va canviar de cop. Van deixar Sevilla per anar, primer, a Màlaga, on va nèixer la meva àvia i tots els seus germans, i, després, a Palma, on va néixer ma mare.