“La literatura es fa càrrec de molts sabers. Si, no sé pas per quin excés de socialisme o de barbàrie, totes les nostres disciplines haguessin de ser expulsades de l’ensenyament menys una, és la disciplina literària que s’hauria de salvar, perquè totes les ciències són presents en el monument literari. Tanmateix, en això veritablement enciclopèdica, la literatura fa girar els sabers, no en fixa, no en fetitxitza cap; els dóna un lloc indirecte, i aquest indirecte és preciós. La ciència és barroera, la vida és subtil, i és per corregir aquesta distància que la literatura ens importa. D’altra banda, el saber que mobilitza no és mai ni sencer ni final; la literatura no diu pas que sap alguna cosa, sinó que sap d’alguna cosa; o més ben dit, que en sap alguna cosa -que en sap un feix, sobre els homes.

Roland Barthes, Lliçó.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari

No, amics i amigues, el títol de l’entrada no és un error: des d’ahir, el Grup Mixt de l’ajuntament de Ciutadella m’ha donat aquest nou títol. Perquè, per si no ha sabíeu, form part d’un equip de govern dictatorial que coarta la llibertat de l’oposició. Per tant, ja no som regidora: som dictadora!

Com comprendreu, estic malalta. Mai ningú m’havia dit una cosa així. Ningú. Ni les persones que fan feina al meu costat, ni els alumnes, ni tan sols els meus fills. Aquests darrers, al màxim que han arribat és a dir-me que som una mare “cruel”. Mai, però, dictadora.

Durant el cap de setmana, hi don voltes i més voltes, i no me’n sé avenir. Jo, em pensava que, per regla general, era pacient, dialogant,  de demanar les coses per favor i de donar les gràcies mil vegades, però es veu que no és així. I, com que no som creient, ara no sé on m’he d’anar a confessar d’aquests pecadots tan lletjos que diuen que faig.

Ara, de tot, el que em té més desconcertada és que aquests que m’acusen de dictadora, entre el 2003 i el 2007, quan van governar amb majoria absoluta, resulta que només es van dignar a aprovar UNA moció del meu partit, al darrer plenari i al darrer minut! I, evidentment, mai ens van tenir en compte per res. Al contrari, es van fer un fart de riure a costa de la nostra -inútil?- feina.

Per tant, si ara troben que hi ha una dictadura, m’agradaria saber quin nom li posarien al seu mandat. Monarquia absoluta dels Casasnovas & Casasnovas, per exemple? Això sí, sense oblidar el paper fonamental de les cortesanes (en el millor sentit de la paraula, eh!) Tònia & Tònia & Tònia. Quin retaule, bonjesuset!

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Darrerament, no hi ha roda de premsa en què es presenti qualsevol projecte o activitat que no acabi amb la mateixa pregunta: pressupost? Una pregunta que, dins el context de crisi econòmica que vivim, és prou normal. Tanmateix, el que ja no ho és tant, al meu parer, és la interpretació que, moltes vegades, es fa de la resposta. Partint del fet que el pressupost sempre és ajustat i, per tant, no admet la crítica del dispendi, llavors anam a parar a aquella reacció tan humana de pensar: quina porqueria ens faran, amb aquesta quantitat ridícula?

Així les coses, m’agradaria fer unes quantes reflexions al respecte. En primer lloc, venim d’una època d’excessos, de preus desorbitats, de bombolles econòmiques que han acabat esclatant però, quan es tracta de criticar l’actuació de l’administració que vol ser austera, oblidam aquest fet i ens instal·lam en la desconfiança. Per exemple, es fa públic que, amb fons europeus i del GB, es finançarà el 75% del projecte museogràfic de Can Saura, valorat en 800.000€, però, com que el PP va deixar un projecte valorat en 3 milions d’euros, hi ha qui, desconfiat, arrufa el nas. En darrer terme, partim de la premissa falsa de “com més car, més bo”. L’experiència en inversions públiques dels darrers temps, però, ens hauria d’haver ensenyat que els doblers, a part de no donar la felicitat, no sempre impliquen qualitat, per no entrar en altres qüestions més tèrboles.

D’altra banda, quan rallam d’activitats, com poden ser les de la propera Festa del Llibre, comptar amb un pressupost petit no vol dir, en cap cas, que les propostes no siguin atractives. Ben al contrari: imaginació, col·laboració desinteressada de molta gent, feina d’organització i ganes que surti bé supleixen, amb escreix, els nombres. El que es destaca, però, una altra vegada, és el pressupost. Segur que si es presenta el mateix programa i es diu que val tres vegades més, la programació de l’acte seria qualificada de “brillant”.

En fi. Com ja he dit altres vegades, estic convençuda que les crisis serveixen per situar les coses al seu lloc. Per valorar el que és realment important. I els doblers, tot i que són necessaris, s’han de saber emprar bé. A cop de talonari, no t’assegures l’èxit. I, per si hi ha dubtes al respecte, que li demanin al senyor Florentino.

• El pensament ordenat/Opinió
• 12 comentaris