Si el pop Paul hagués escrit, avui, la secció “Pont i Cova” del diari UH, que duu el suggerent títol 
d’aquesta entrada, segurament, l’hauria encertat més que el redactor en cap que la signa. Tot sigui dit, li ha posat fàcil, al cefalòpode en qüestió. Anem, però, a pams.
1-Promoure unes primàries (que no ho són ben bé perquè acabaran triant els candidats els membres del Consell Polític, primera passa, però, perquè, un dia, ho puguin fer els militants) resulta, ara, que és una forma de “qüestionar els lideratges actuals i associar la formació nacionalista amb un partit a l’oposició” (sic)! Em pensava, il·lusa de jo, que “renovar” les cares dels polítics era entès per tothom com un exercici, no només necessari sinó imprescindible, signe de la vitalitat d’un partit. Es veu, però, que el PSM, si renova, qüestiona lideratges; i si no renova, sempre hi ha els mateixos aferrats a la cadira.
2- Es qualifica el procés obert al PSM com a “perillós”. Perillós? Per a qui? Personalment, em sent molt orgullosa d’un partit que aposta clarament per la democràcia interna a l’hora d’escollir candidats. Qui complesqui els requisits, podrà presentar candidatura i el Consell Polític triarà. Així de senzill i d’inofensiu. Les guinavetades, les hauran d’anar a cercar a altres partits, on em consta que n’hi ha. No al PSM.
3- Em sembla francament al·lucinant que qualcú es cregui en possessió d’una clarividència tal que li permeti afirmar, sense embuts ni cap vergonya, que un polític s’ha “retirat” per “raons personals”. Perquè, si les raons són personals i mai no s’han dit públicament per part de l’interessat, tot són especulacions. Res més. Per cert, jo tenc tres fills, home i moix, a part de tres novel·les començades que voldria acabar, i aquí som.
4- El més genial: “la candidatura al Parlament l’encapçalarà una dona”! Arribat a aquest punt de l’escrit periodístic, barreja de ciència-ficció, he de dir que ja no he pogut contenir l’esbruf. Com que som bona al·lota, però, i per salvar la papereta al redactor, m’estic pensant presentar candidatura al Parlament, a veure si els del Consell Polític em volen i, com a mínim, es compleix una de les seves prediccions.
Finalment, he de confessar que una cosa sí que és certa: Eduard Riudavets ha realitzat un digne paper al Parlament Balear. La resta, barreja de pop i Aramis Fuster. Feia temps que no reia tant llegint el diari.
inauguracions “oficials” d’obres públiques, especialment, tota la parafernàlia de discursos i desfilada de polítics, de com més i variades administracions públiques, millor. Ho puc dir amb una certa tranquil·litat perquè el 50% de la comissió de disciplina del meu partit i company de lluites municipals és qui m’ha acabat de convèncer: les inauguracions, com les primeres pedres, no deixen de ser tics franquistes, no es cansa de repetir. Per tant, no crec que el PSM m’expulsi del partit per això.