Avui he descobert que, segons l'”Instituto de Política Familiar de Baleares” (IPFB), no tenc respecte 
pels infants i que, a més, amb la meva actuació, els podria arribar a traumatitzar. Ho he deduït en llegir que, per tal de protegir(?) les criatures, han demanat que s’habilitin platges i piscines públiques per a ús familiar on no es permeti el top-les ni, per descomptat, el nu integral. Feta aquesta descoberta, com us podeu imaginar, avui vespre dormiré tan tranquil·la com sempre.
He de fer una confessió, però: des que em dedic a la política, vaig a la platja fent ús de les dues peces del biquini, ben alliçonada per la meva assessora d’imatge que, molt prudent ella, em va prevenir de la possibilitat que certs polítics, grans defensors de la família i el progrés (?), no poguessin estar amagats darrere una mata o un pi, a punt de fer la foto de la impúdica candidata pessemera sense la part de dalt del banyador, fotografia que no seria forassenyat pensar que podria sortir a la llum pública. Davant aquesta possibilitat -i més ara que els diaris tenen edicions digitals on es poden deixar comentaris de tots tipus- vaig optar per deixar de ser obscena, que és com em qualifiquen aquests de l’esmentat “Instituto”, i tapar-me.
Ara bé, a casa, de tenir raó les tesis que manifesten aquests defensors de la família (ep, d’home i dona i casats com toca!), els meus pobres fills viurien en un estat de xoc constant. Tenen uns pares que mai, des que van néixer, han amagat els seus cossos. Hem vist créixer els seus i ells veuen envellir els nostres. Amb absoluta naturalitat. Preciós. Don fe que són unes criatures ben normals, que riuen i ploren com les altres, que estimen els seus pares i que, de vegades, els voldrien escanyar. Que accepten, amb tota la normalitat del món, que hi ha famílies, en aparença, diferents a la seva i, en el fons, molt similars. Adults i fillets que s’estimen i que no podrien entendre la vida els uns sense els altres. Així de senzill. Així de natural. N’hi ha, però, que duen un filtre a la mirada que els distorsiona la realitat. Una llàstima. No saben la bellesa que es perden.
“dit així perquè els candidats a magistratures romans es vestien amb toga blanca”. Candidus vol dir blanc, sense malícia, derivat de candere, “ser blanc”, “posar-se incandescent, cremar”. Fullejant el diari d’aquests darrers dies, hom pot concloure que, a Menorca, el tema dels candidats crema, tot i que, a més d’un, el deixi blanc com la paret.
cerca, sempre que pot, la comoditat del descans. La placidesa de la lectura. O de les hores mortes. No fer res. Se’m fa estrany. Molesten els renous i, fins i tot, les converses.