Curiosament (o no!), he estat dos dies sense ordinador a causa d’un virus que, cada dos per tres, em 
feia aparèixer coses estranyes a la pantalla. I, mentre em netejaven l’aparell, jo m’he dedicat a fer neteja de biblioteca. Amb les parets llampants, acabades de pintar, començava la feina de (re)col·locar els centenars (milers?) de llibres que, a munts, m’omplien el terra de l’altell.
Us he de confessar que ha estat tota una experiència. Pinzell en mà, he redescobert exemplars que ja no recordava que tenia; he tornat al viatge a Estocolm de fa vint anys en què vaig llegir els Contes d’hivern, d’Isak Dinesen (encara no havia descobert en Mankell!); a les classes del professor Molas amb Memòries d’un llibre vell, d’Emili Eroles, que em va fer comprar per ajudar-me en un treball sobre Salvat-Papasseit; he recordat que vaig deixar un dels llibres que tenc més gelosos: Vida secreta, de Salvador Dalí; he trobat un llibre de tangos de la meva mare; he tornat a obrir les Memòries literàries de Narcís Oller, un dels llibres que, de l’època d’estudiant a Barcelona, record amb més afecte; he recuperat l’etapa de la meva vida en què, compulsivament, vaig devorar Shakespeare; tot el material sobre les avantguardes (manifestos de Marinetti, catàlegs d’exposicions, revistes de l’època…); les novel·les de John Irving (hauré de tornar a llegir Fins que et trobi, una part del qual passa a Amsterdam, on m’agradaria fer una escapada?), etc, etc.
La vida, entre les pàgines polsoses dels llibres. Una dia vaig afirmar que jo era el que escrivia. Avui, vull afegir que, també, som el que he llegit. I he llegit molt i em queda tant a llegir, encara. És per això que, davant de tantes històries commovedores, tants poemes que se’t claven a la pell, tants personatges entranyables, tot, absolutament tot, es relativitza. No hi ha res com la bona literatura per oblidar-te dels virus estranys. No hi ha res com una cuirassa feta de paraules justes per mantenir a ratlla aquells que només cerquen de destruir. O el silenci. Com aquest silenci que m’ha acompanyat, pinzell en mà, entre munts de llibres.
posar pau en una baralla que va començar entre el públic i que va acabar derivant en greus insults a un regidor de l’oposició. A més, va ser necessària la presència del 061 per atendre una persona per problemes de cor. Un espectacle lamentable que em va deixar absolutament desolada. En un determinat moment, sé que vaig dir que sabia que un dia la situació política de crispació que vivim a Ciutadella ens fugiria de les mans i que, aquest dia, per desgràcia, havia arribat. Veure, a la casa del poble, crits, empentes i insults és, em podeu ben creure, depriment.