Ho confés: em fan por els avions. Una neura que em va agafar no fa gaires anys, després de patir 
dos vols horrorosos, seguits, amb ventades i tempestes espectaculars. I em fot molt perquè, viure en una illa i tenir por a volar, m’aboca a unes situacions ben complicades que visc com una tortura. El procés és sempre el mateix: abans d’entrar a l’avió, començ a pensar si serà el meu darrer vol, si fallarà el motor, les ales o ves a saber què; quan ja estic asseguda, comença el procés invers de pensar que cauen poquíssims avions, si tenim en compte els que volen i que, per tant, el percentatge que em toqui a mi és ridícul; quan l’avió s’enlaira (el meu moment crític) arriba el pitjor en pensar que tots els passatgers que han patit un accident d’avió també estaven segurs que a ells no els tocaria, perquè aquestes coses sempre passen als altres. Després, un cop finalitzat l’enlairament, arriba la calma, si el comandant no et dóna un ensurt de mort dient que “tenim problemes greus de navegació” i que apaguem tots els aparells i comprovem els mòbils. En tocar terra, respir i m’agafa la ràbia: tant patir per res, per acabar arribant, com era previsible, amb absoluta normalitat. Fins al pròxim viatge.
Dit això, també he de confessar que la por a volar mai no m’ha impedit viatjar i que l’angoixa que em produeix tot el procés traumàtic que he explicat més amunt, gràcies a un autocontrol extraordinari, només el detecten aquells que em coneixen més -que es fan un bon fart de riure a costa meva, tot sigui dit- interpretant el tancament d’ulls o les mans engarrotades com a símptomes clars de por. Perquè, evidentment, el mal moment es veu sempre compensat per les noves descobertes o pels llocs que revisites amb emoció. Perquè m’agrada trepitjar terra, recórrer carrers desconeguts, entrar a Museus que només coneixia de nom, tornar a aquell racó que ja no és com el recordava, deixar-me enlluernar per canals i cases de contes de fades… I, després, un altre vol per tornar a casa. A la meravella, també, del conegut. A les olors i als sabors que no sents com a estranys. A les cares de tota la vida. A anar pel carrer i veure viatgers badocs i pensar que m’agradaria saber què pensen. Com es veu la meva ciutat en la seva mirada.
obscens perquè mostram els genitals als nostres fills. Tractam a coces els visitants. De vegades, fins i tot, ens ficam el turbant al cap i la bomba a la cintura i anam a fer de talibans per aquí i per allà. Som, a més, dictadors lingüístics i gosam a defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, quan tohom, amb dos dits de seny, sap que això és un delicte. Som un plaga. Un llast per al progrés de Menorca. Un grup d’il·luminats. I, sobretot, sobretot, som quatre moixos a qui ningú no fa cas.