És època de figues, una fruita exquisida que, a més, és d’una gran riquesa lèxica. Així, el mestre Moll, al seu diccionari, parla d’una varietat de figues impressionant: coll de beata, llàgrima de viuda, coll de dama, carlina, catalana, calderona, llimonenca, paratjal, pecadora, pit de reina, rogeta, d’ull de perdiu, verdal, xereca, etc, etc.
A més de la varietat que presenta el fruit, en sentit figurat, també és d’una gran riquesa expressiva. Així, deim “figa flor” a una persona fluixa i delicada. O “fer figa” quan una cosa o persona no dóna el resultat esperat. També “pesam figues” quan feim becaines. En morir-nos, “feim coll de figa”. I “donam figues per llanternes” quan volem enganyar, fer creure una cosa per una altra. Parlam d’un cosa impossible amb l’expressió “com ara plouen figues”. De la indecisió també en deim estar “mig figa i mig raïm”. O “agafam la figa pel capoll” quan entenem una cosa en un sentit diferent del que té.
A més, una figa és un excrement d’un animal de peu rodó (“boñiga”, en castellà). I, amb el nom d’aquest fruit, es pot anomenar, també, el sexe femení. Podeu, però, estar tranquils: en aquesta entrada d’avui, no he deixat anar cap figa. O sigui, no he dit res en doble sentit, ni he llançat cap indirecta. Tot i que, ara que hi pens bé, podria haver parlat d’aquelles telefonades inoportunes que t’enganxen pesant figues. O d’aquells que sempre agafen la figa pel capoll. O, encara, podria haver derivat l’escrit cap a temes de sexualitat… Menjau figues, però, que són boníssimes. Un autèntic plaer! Un altre dia ja rallarem de les figues de moro.