Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2010

Veus / Voces

Dimarts, es va presentar, a Barcelona, l’antologia Veus, editada per Empúries, i la traducció  Veuscastellana Voces, editada per Anagrama. Es tracta d’un recull de textos de 41 escriptors, menors de 45 anys, que escriuen en llengua catalana. L’escriptora Lolita Bosch ha estat l’ànima d’aquesta proposta literària: ella ha fet la recerca, la tria, l’edició, la presentació dels autors, la selecció de la portada i de la contra, com molt bé explica al pròleg. Es tracta, per tant, d’un projecte personal que ha duit a terme amb altes dosis d’entusiasme, de curiositat i d’esforç.

Ja fa mesos, vaig rebre un correu seu en què, a part de constatar el fet que no ens coneixíem personalment, em va demanar textos per formar part d’una antologia Vocessobre la qual, tot sigui dit, no em va donar moltes pistes. Com que és una escriptora que he seguit amb interès, em va fer gràcia la proposta, tot i la indefinició (per exemple, no t’assegurava un lloc a l’antologia) i li vaig respondre a l’acte. Al final, hi som, amb un conte titulat “L’enyor de les pedres”, la qual cosa, vist el resultat, m’omple de satisfacció.

Durant la presentació de l’antologia, es van anar llançant idees ben interessants: la poca visibilitat pública dels escriptors que escrivim en català, especialment, els més joves, tot i que jo he de reconèixer que hi vaig entrar per mesos (l’edat màxima són 45 anys!); el poc que ens coneixem entre nosaltres; o que és normal escoltar que  “la literatura catalana és dolenta”, idea contra la qual Lolita Bosch alça la veu (la pròpia i la de molts altres): “(Veus) és, sobretot, una invitació a llegir bons textos que estic segura que us permetrà fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana (…), una literatura enlluernadora i moderníssima on trobareu una voluntat universal, arriscada i radicalment viva”.

Així, teniu l’oportunitat de fer un tast de Guillem Sala i Lorda, Neus Canyelles, Albert Roca, Toni Sala, Albert Sánchez Piñol, Jo Alexander, Ramon Erra, Maite Salord, Edgar Cantero, Pep Puig, Laia Noguera i Clofent, Ricard Biel, Francesc Serés, Víctor Garcia Tur, Anna Carreras, Pere Guixà, Juan Díaz Acuña, Mònica Batet, Melcior Comes, Najat El Hachmi, Marc Pastor, Jordi Lara, Tània Juste, Borja Bagunyà, Antoni Martí Monterde, Llucia Ramis, Jordi Llavina, Judit Ortiz Cardona, Roger Coma, Montse Banegas, Roc Casagran, Gerard Guix, Joan Esculies, Sebastià Alzamora, Elisabet Goula Sardà, Pau Planas, Jordi Puntí, Joan Miquel Oliver, Judit Pujadó, Manel Zabala i Albert Balasch.

Negociar

Ens passam la vida negociant, a casa i a la feina. De totes les negociacions, però, les més dures són, al meu parer, les que mantenc amb els meus fills: horaris, pressupost del cap de setmana, idees http://www.bestmarketingonline.com/wp-content/uploads/2008/09/negociar-contratos.jpglluminoses, etc. Tanmateix, he de reconèixer que, a la vida política, també et veus obligada a mantenir negociacions que tampoc no són gens fàcils.

Així, entenc que un bon negociador és aquell que posa damunt la taula sentit comú, comprensió, intel·ligència, tacte, empatia, paciència, claredat, convicció, persuasió, habilitat comunicadora, flexibilitat, equitat, confiança… A més, ha de saber escoltar, estar ben informat, deixar anar qualque toc d’humor durant la discussió i ser realista. En qualsevol cas, el que mai no s’ha de fer és negociar amb ansietat. Perquè una negociació parteix sempre d’un conflicte d’interessos i, aquest, mai no es pot resoldre amb presses ni, molt manco, partint del fet que un té la raó absoluta.

Per qüestions personals, estrictament de caràcter, em costa viure dins una situació conflictiva. I no perquè sigui una ànima sensible (que ho som!) sinó perquè no suport tenir temes a mitges, tant a nivell personal com professional. Si he discutit amb una filla, d’entrada, puc pensar: idò, ara no li rallaré, que vegi que m’he enfadat. Al cap de poc, però, necessit que en parlem, que aclarim la situació i acabem amb un ambient enrarit que no ens durà enlloc. El mateix a la feina. El problema el tens quan vius envoltada de conflictes que no gestiones directament però que, de qualque manera, t’acaben afectant. Evidentment, no depèn de tu la solució però tampoc no pots fer veure que no t’adones de les coses, especialment d’aquelles que creus que no es fan bé.

Llavors, comença la negociació amb mi mateixa: m’he d’implicar en conflictes que no he provocat i que, en molts casos, he anunciat que passarien i que, a més, així com estan plantejades les coses, crec que no tenen solució; o, al contrari, em limit a treballar en aquelles coses que sí són de la meva competència, tot i que m’acabin acusant d’individualista i, fins i tot, d’irresponsable. Gran dilema. No sé si arribaré a un acord amb mi mateixa.

Diari, Anna Frank

Visitar Amsterdam m’ha permès revisitar un llibre que vaig llegir fa un munt d’anys: el diari http://blocs.mesvilaweb.cat/media/YW5uZQ==_113214_6383_1.jpgd’Anna Frank. Un dia plujós i fred d’agost, després d’una espera de més d’una hora, vaig tenir l’oportunitat d’entrar a la casa que, entre el 12 de juny de 1942 i l’1 d’agost de 1944, va amagar, juntament amb altres jueus que fugien dels nazis, la família Frank. Tenia curiositat per saber com era aquell espai, però, sobretot, volia que els meus fills sabessin o recordassin qui era aquella filleta que morí als setze anys en un camp de concentració. Una vida i una mort que és el reflex d’una de les èpoques més fosques de la història de la humanitat: la de l’horror i la barbàrie nazi.

Durant el viatge, el llibre va ser motiu de conversa. Comentàrem les condicions de vida a “la casa del darrere”, l’angoixa, la por i el sofriment de qui es veu obligat a amagar-se per salvar la vida. Del diari, vaig destacar la humanitat de les cartes que Anna dirigia a la seva amiga fictícia, Kitty. La proximitat amb què era capaç de fer arribar els sentiments que habitaven dins aquell espai reduït: amor, baralles, gelosies, temors. Quan la filla gran em va dir que el volia llegir, em vaig alegrar. Tanmateix, en posar un peu a Ciutadella, i després de parlar-ne amb els seus amics, va tornar a casa decebuda: m’han dit que és fals, va exclamar. No li vaig dir res, però em va preocupar.

Avui, he passat una bona part d’aquest diumenge capvespre cercant el que es diu a internet sobre el tema: estic desolada. El que em temia s’ha confirmat. El diari d’Anna Frank és posat com a màxim exponent de la “indústria de la llàstima que gira al voltant del mite de l’Holocaust”. Negar la història. Negar la barbàrie. Un missatge que cala. Per desgràcia. Perquè no es tracta, només, de negar l’autenticitat d’aquestes pàgines. Si només fos això, no em preocuparia. No sé si el diari el va escriure realment Anna Frank. No crec que sigui el més important. El que és important, i ben real, és que milions de jueus, republicans espanyols, homosexuals i gitanos van ser perseguits i assassinats en camps de concentració. Hitler va existir i va dur a terme una autèntica política d’extermini. Una veritat innegable, filla meua.

« Anterior - Següent »