Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tindria un mòbil per parlar amb la meva família i amb les amistats. Converses agradables, desitjades, divertides, tristes. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, tenc un mòbil que sona a tota hora, cosa que ha provocat que, en més d’una ocasió, el meu fill me l’hagi amagat davall d’un coixí. El podria apagar, em direu amb raó. Ara bé, la cosa no és tan fàcil perquè, segons qui telefona (problema segur), encara hi ets a refer si no l’agafes. M’estalviaré de dir que pag de mòbil al mes.

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tots els fosquets seria a casa, soparia tranquil·lament amb la meva família i, fins i tot, sabria què fan per la tele a aquelles hores. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, faig mans i mànigues per recuperar, quan arrib a casa,  el temps que no hi he estat: llegir amb el meu fill, encara que estigui morta; passar revista als deures de les meves filles; comentar com ha anat el dia amb el meu marit.

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tindria molt de temps per llegir i escriure. Segurament, faria mesos que hauria tret una nova  novel·la i els meus lectors estarien encantats. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, a més a més, m’he de sentir a dir que quina forma d’embrutar el meu currículum.

És fàcil fer demagògia. De fet, en aquesta entrada jo n’he feta molta: només us he explicat els aspectes negatius de la política -ben certs-, però m’he estalviat de dir-vos les satisfaccions -que també n’hi ha- de sentir-te útil fent feina per la teva gent, pel teu poble. Organitzar actes culturals, cercar espais per als grups de teatre, treure transformadors horribles de patis protegits, moure cel i terra per poder tenir una escola de música…

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, cobraria uns 3200 € mensuals bruts com a professora de secundària (entre sou, triennis i sexennis de vint anys de feina). Ara, amb dedicació exclusiva a l’ajuntament de Ciutadella, en cobraré 2780€ mensuals bruts. Potser estaria bé que, quan es parla dels sous dels polítics, no oblidàssim la cara B de la història. Perquè és molt fàcil fer demagògia amb el que cobren els polítics, i més en temps de crisi, pintant unes pel·lícules precioses, d’opulència desmesurada.

Tanmateix, estic convençuda que és un tema que necessita una revisió a fons. S’haurien d’establir uns criteris objectius i sense tant de marge de maniobra a l’hora de fixar aquests sous. Per exemple, a càrrec més alt, sou més alt perquè la responsabilitat és, també, més elevada. Tots els regidors i alcaldes dels municipis de l’estat haurien de cobrar de forma proporcional, atenent a nombre d’habitants i altres barems que es creguin oportuns. No és admissible que un alcalde es pugui posar un sou com el del president del Govern de l’estat, cosa que ha passat en més d’una ocasió. O que un equip de govern decidesqui apujar-se el seu un 50%, cosa que també ha passat i ben a prop.

Convé posar seny en el tema dels sous dels polítics. Consider indiscutible que un polític ha de tenir un sou digne de la responsabilitat que assumeix. Ningú no s’hauria d’enriquir amb la política, però tampoc hi hauria de sortir perdent. Econòmicament, vull dir. Per compensar les altres pèrdues, ja ens cercam la vida com podem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 29 comentaris

Dimecres passat, l’ajuntament de Ciutadella va adherir-se a la campanya “Ni un més” per tal de reivindicar millores sanitàries per a Menorca, especialment pel que fa a la cirurgia vascular. Certament, el factor geogràfic de la insularitat és un factor importantíssim quan es parla de salut i de vides humanes. És per això que és de justícia reclamar per a Menorca uns serveis sanitaris adequats i que garantesquin una atenció que complesqui amb els criteris d’equitat i de qualitat. I, a la vegada, com diuen els promotor de la iniciativa, és essencial comptar amb un trasport aeri àgil per tal de donar resposta immediata a les necessitats de desplaçament urgent quan així ho requereixi el cas. Malauradament, en el cas de la jove Roser, el trasllat a Mallorca, no va ser suficient per salvar la seva vida.

Na Roser va ser alumna meva fa un munt d’anys. La record com una al·lota callada però amb  uns ulls que es menjaven el món. La seva mort em va colpir, com a tothom. Així ho demostra que la recollida de signatures hagi arribat ja a les 17.000 en poques setmanes.  I em va colpir escoltar el seu pare parlant, amb una barreja de dolor i indignació, de “pressupost”. No hi ha pressupost perquè, a Menorca, es pugui millorar el sistema sanitari. I tots els polítics presents vam acotar cap davant unes paraules carregades de raó.

Quants de doblers no es gasten en coses que no són prioritàries? Cada vegada que es parla de fer grans infrastructures a Menorca, record les paraules que no es cansa de repetir un insigne economista ciutadellenc: la sanitat i els serveis socials s’han de posar per davant de tot. No vull fer de política, en aquesta entrada, però, estic convençuda que, tot plegat, ens hauria de fer reflexionar sobre quines són les autèntiques prioritats de Menorca. De les persones que hi vivim.

Dissabte, a la plaça de la Catedral, a les 10,30h,  es farà un concert perquè no oblidem el que ha passat. Perquè evitem que torni a succeir. Un concert en record de na Roser. Música per fer-la present: “Per tot arreu l’alta harmonia / aixeca esbarts de pensaments, / i an els finats fa companyia / la recordança dels vivents” (Joan Alcover). Allà ens trobarem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Avui dematí, a la taula rodona de les “II Jornades de Projecte Educatiu de Ciutadella”, una de les dones que hi participava, immigrada argentina, ha deixat anar, en un to molt suau però, a la vegada, molt contundent, que les persones que, d’una manera o altra, atenen serveis d’atenció als nouvinguts haurien de tractar-los d’una forma correcta. Ha parlat d’empatia i, potser no amb aquesta paraula, de respecte. He somrigut perquè fa dies que, en un altre context, don voltes a aquesta idea.

Encara no fa dues setmanes que som regidora de l’equip de govern i, en aquests nou dies de feina, m’he vist amb una vintena de persones, moltes d’elles representants de diferents entitats, que m’han volgut exposar  problemes, demandes, opinions… Com podeu imaginar, cada entrevista ha estat diferent de l’altra. Ara bé, després d’haver-ne mantingut unes quantes, vaig descobrir que totes tenien una cosa en comú: la gent amb qui parlava em demanava una única cosa. Doblers, haureu pensat. I, encara que moltes vegades no us negaré que sí, no era aquesta la seva demanda principal: em demanaven, per favor, una resposta. No un sí. Una miserable resposta, encara que només fos per dir que allò que m’havien demanat no podria ser.

Empatia. Saber-se posar al lloc de l’altre. Recordar que a tots ens agrada que ens escoltin i que ens valorin. Que ens respectin. No sembla tan complicat però, pel que veig, ho ha hagut de ser molt. S’aconsegueix més amb un somriure i una paraula amable que amb qualsevol gest prepotent. És així. També ho he pogut comprovar aquestes darreres setmanes. Tot es redueix a tractar els altres com voldries que et tractassin a tu. Tanmateix, reconec que no sempre és possible perquè, moltes vegades, el que es mou al nostre voltant ens supera i, de sobte, te sents al límit. Si, en aquest moment, obre la porta una visita, li saltaries directament a la jugular. En aquest casos -em va passar amb una telefonada inoportuna d’un bon company-,  sempre queda el recurs de demanar disculpes al cap d’unes hores si les teves paraules han estat desafortunades. Demanar disculpes, una altra de les coses que també he descobert que s’estila poc en segons quins ambients.

Per cert, després de dos dies de parlar d’igualtat, de la construcció d’una societat més justa, més madura, més equitativa i més pròspera, on tothom hi tengui el seu lloc, independentment del gènere, de l’edat, de l’origen, obr el diari i veig aquests dos titular: “La ciutat de Foggia (Itàlia) inaugurarà dilluns una línia d’autobusos només per a immigrants” i “L’Afganistan legalitza “la violació en el matrimoni”. He quedat sense paraules.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris