Aquest curs, a l’IES M. Àngels Cardona, on faig feina, hem estrenat un servei de mediació, una fórmula novedosa d’afrontar els conflictes a través del diàleg i de la cooperació, i que, en els darrers anys, s’ha implantat amb força en diferentes àmbits (educatiu, familiar, penal, laboral, comunitari…). Així, es parteix d’una concepció del conflicte com a fenomen natural que forma part de la vida quotidiana. Els conflictes no són, per tant, positius o negatius. Senzillament, tot depèn de com els afrontem.
Així, els principis bàsics de la mediació són la voluntarietat, la confidencialitat i la neutralitat del mediador. A més, tothom que hi participa, ha d’acceptar unes normes mínimes: parlar per torns i escoltar sense interrompre; parlar sincerament i sense ofendre els altres; i, finalment, cooperar en la recerca de solucions. Per tant, resulta evident que els conflictes poden ser una bona oportunitat per al creixement i la maduració personal.
Ahir vespre, hi va tornar a haver plenari a l’Ajuntament de Ciutadella, l’altre lloc on faig feina. Va tornar a durar, com ja és habitual, quatre hores i no vam poder acabar l’ordre del dia, tot i que hi havia una vintena de punts, la meitat dels quals pràcticament ni es van discutir. Què va passar? Idò, el que passa sempre: discussions eternes entre els que, fins fa uns mesos, governaven junts. Retrets, insults, sarcasmes, insinuacions, acusacions… Conflictes no resolts, en definitiva.
No sé si ja existeix la “mediació política” però, si qualcú agosarat i carregat de moral té ganes de posar-la en pràctica, que vengui a Ciutadella. Li ben assegur que, si és capaç de sortir-se’n, haurà fet un autèntic master en mediació. I en paciència.
