-Aquesta nit, quan t’he trobat, m’han vingut ganes, tot d’una, d’inventar-me una altra vida.

-A mi, també, sap? Jo ja feia tres mesos que estalviava, que no pujava al tramvia -això que visc a Gràcia i treballo al carrer de la Princesa- per poder llogar aquest vestit. A casa, mentre va viure el meu pare, mai no ens va faltar res. Un dia es va ficar al llit, molt malalt, i ja no va sortir-ne més. El poc que teníem s’ho va endur la malaltia i l’enterrament. Per mi va ser dur. Vaig haver de renunciar a tot el que m’agrada. A tots els projectes. A tot. Vam quedar molts sols. Jo era el gran. I havia de dissimular per no fer més pena a la mare. És una mica ridícul que ho expliqui, que em planyi jo mateix. Fa pobre d’esperit. La meva vida podria servir per a fer-ne una novel·la barata. Avui, després d’haver passat tres mesos estalviant pensava que em divertiria amb els companys, però així que m’he vist amb aquest vestit ja m’ha vingut vergonya. I ja he sortit, ja, amb els companys, és clar. Però ells anaven amb les seves promeses i al cap d’una estona de ser al Tibidabo m’han desaparegut sense que me n’adonés. He caminat molt, he passat temps assegut en el banc del parc sota del funicular… encara no és veritat. La veritat costa de dir. Al Tibidabo hi he anat perquè un amic, que treballa en un restaurant, m’havia dit que anés a veure’l. Els pastissos que ens hem menjat, me’ls ha donat ell. I quan m’he assegut en el banc del parc, pensava que la vida és ensopida, i mirava la nit i tota l’estesa de llums fins que m’he cansat.

-Coses del Carnaval, no et sembla?

(Fragment del conte “Carnaval”, de Vint-i-dos contes)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 3 comentaris

A Ciutadella, ja no tenim alcalde i, per tant, ja no podem fer moció de censura a un alcalde que no existeix com a tal.  El motiu de la dimissió és que, justament avui, l’endemà que l’oposició es posàs d’acord per fer un canvi de govern, ell descobrís que li era impossible fer compatible la seva feina amb l’alcaldia. Era del tot previsible: me’n vaig abans que em treguin, és un raonament, fins a un cert punt, comprensible. Ara, el que ja no ho és tant és que, amb ell,  per exemple, no hagi dimitit la regidora que fa mig any que està de baixa i que, sembla, espera amb candeletes el dia que la “deixin” dimitir. Tot plegat, resulta més que sospitós.

Així les coses, els escenaris que ara s’obren a Ciutadella són variats:

1- L’escenari “normal” seria: l’alcalde dimiteix i, en vint dies, es tria el seu successor que, per lògica, hauria de ser la persona que s’havia pactat a la moció de censura.

2- L’escenari “esperpèntic”: l’alcalde dimiteix i, per tal d’obstaculitzar el canvi de govern, van dimitint, ara un, ara un altre, un nombre indeterminat de membres del grup mixt. El procés podria retardar mesos la moció de censura perquè no es podria triar alcalde sense els 21 regidors i, per tant, fins que els substituts no estiguessin nomenats.

3- L’escenari “surrealista”: l’alcalde dimiteix i duen a terme l’estratègia 2 només per guanyar temps, mentre intenten recompondre la situació mixtos-PP. Així, l’alcaldia tornaria al PP i tots feliços i contents. Com més intenses les baralles, més intenses i apassionades les reconciliacions.

Supòs que tots tindreu les vostres opinions al respecte. Fins i tot, segur que hi podreu afegir nous escenaris. Ara bé, jo, en aquests moments, només vull recordar que un escenari és el lloc on es representen espectacles. I que, el que s’ha donat, es dóna i es pot donar, encara, a Ciutadella és de la més baixa categoria: un guió escrit per un cínic; uns actors patètics i una gran majoria de públic que, sense cap dubte, no es mereix el que s’està veient. I l’entrada, no ho oblidem, es compra amb la papereta que dipositam dins una urna cada quatre anys. El problema és que, hagis comprat o no entrada, igualment t’has d’empassar el patètic espectacle. I, alguns, des de la primera fila.

• El pensament ordenat/Opinió
• 44 comentaris

Emma, Ana i Laura. O, el que és el mateix, les protagonistes de Madame Bovary (1857), de Flaubert; de La Regenta (1884), de Leopoldo Alas “Clarín”; i de Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor. Heroïnes -malgrat una distància cronològica aparentment insalvable, entre les dues primeres i la darrera- de la modernitat. Perquè la literatura suposa un arxiu de dades que ens remeten a un mateix concepte: la condició humana, la qual, com deia Jung, es va encarnant al llarg de la història en cada representació artística a través d’arquetipus. I, en aquest sentit, un dels arquetipus centrals de la literatura és l’heroi i la seva recerca: la lluita contra l’adversitat fins al triomf.

L’heroi, però, ha mort com a home modern, que ha esdevingut el no-heroi que fluctua entre la realitat i el desig, enfonsat en la impossibilitat d’assolir una identitat pròpia. Les nostres protagonistes són, així, prototipus de l’home modern marcat per la mediocritat. Marcades per la voluntat d’adaptar els models imaginaris a una vida quotidiana decebedora. Una voluntat que serà la causa de la seva aniquilació final. Perquè Clarín, Flaubert i Llor han triat uns personatges femenins que, víctimes d’uns condicionaments que imposa la societat, en una lluita desigual, es veuran abocades al fracàs vital.

Tanmateix, tot i aquest fil conductor que podem resseguir en les tres novel·les, és evident que hi ha diferències substancials entre elles. Així, a l’obra de Llor, podem parlar de culte platònic a la dona. Laura serà el personatge gairebé boticcelià que es mantindrà, durant tota l’obra, dalt de l’altar de la sensibilitat, de la perfecció. Llor ens anuncia que, de la mediocritat humana, la dona seria l’única capaç de reeixir-ne i, també, la primera a a ensorrar-s’hi. En canvi, tant Emma Bovary com Ana Ozores seran devorades per la degradació i trairan, d’aquesta manera, tota imatge de perfecció.

L’heroi, tot i que eclipsat, continua, tanmateix, existint com a valor etern. L’heroi com a possibilitat; l’anti-heroi com a impossibilitat. L’un com a desig, l’altre com a realització són, en definitiva, les dues cares d’una mateixa moneda: dues manifestacions diferents d’un mateix concepte. Les nostres protagonistes són heroïnes perquè han aconseguit d’existir en una novel·la i, han triomfat, així, del desig metafísic de conclusió tràgica. Emma, Ana i Laura representen el triomf de la veritat novel·lesca. I serà, per tant, primer a través de la creació literària i, després, a través de la lectura, que es produirà l’acte d’afirmació de la seva identitat. Una lectura que, a aquestes alçades de l’escrit, ja haureu descobert que és, al meu parer, imprescindible.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris