Fa uns anys, em van regalar un llibret petit que em va semblar molt bell. La portada i la 
contraportada eren fragments de dues pintures de Claude Monet, un pintor que em fascina. I, a l’interior, esclar, encara havia de trobar-hi el millor: unes il·lustracions molt polides de Michael McCurdy i, sobretot, el text de Jean Giono: L’home que plantava arbres. Es tractava de l’edició feta a Palma de Mallorca, el 1998, per J.J. de Olañeta. Ara, fa pocs mesos, l’ha editat “Viena Edicions”, traduït per Isabel-Clara Simó, la qual cosa demostra que és un llibre que, malgrat els anys (es va publicar per primera vegada, si no m’equivoc, el 1954) manté tot el seu interès. Perquè és, com l’han qualificat els seus editors, una petita “perla” literària.
El llibre és aparentment senzill: explica la història d’un home, Elzéard Bouffier, un pastor que dedica la seva vida a plantar arbres. Llegiu el principi: “Per tal que un personatge manifesti les seves qualitats més excepcionals, cal tenir la sort de poder observar la seva actuació al llarg de molts anys. Si aquesta actuació està desproveïda de tot egoisme, si obeeix a una generositat sense parangó, si és ben cert que no la nodreix un afany de recompensa i que, a més, ha deixat una empremta patent sobre la terra, llavors no hi té cabuda l’error”.
Així doncs, si llegiu aquesta seixantena de pàgines, descobrireu el significat de paraules com generositat, silenci, esperança, natura. Vida i felicitat. Com diu un personatge, referint-se al protagonista: “Ha descobert una forma meravellosa de ser feliç!”. Si és així, si plantant arbres i convertint un erm en un bosc esplendorós, s’assoleix la felicitat, això deu voler dir que qui els arranca, qui els tala, és, en el fons, un infeliç, un pobre desgraciat incapaç d’entendre l’autèntic significat de la natura: la força, la immortalitat, la bellesa, la fecunditat. La Vida.