(Aquest text és l’inici de la conferència que vaig donar as Migjorn Gran l’11 de gener de 2008)

Una ILLA és un lloc on només s’arriba navegant o amb un vol. Una illa evoca
sempre la idea de descoberta, de somnis i de desitjos que malden per fer-se realitat.
Una illa va lligada, també, a la idea de refugi. Potser per això, moltes vegades, s’ha
relacionat l’illa amb la feminitat. L’illa, la dona, el primer recer de l’ésser humà. Només
cal recordar l’Odissea d’Homer per veure com les illes van lligades a dones: a Circe, a
Nausica, a Calipso, a Penèlope. Terra i aigua: matrius de vida. Matrius de literatura,
també.

Així, Menorca, la nostra illa -el seu paisatge-, ha esdevingut un espai literari
per a molts escriptors, illencs i no illencs. Un espai que va molt més enllà del que
podem captar amb els sentits. Un món petit, rodejat d’aigua, que permet, tanmateix,
arribar a la complexitat de la Vida en majúscules. Per dir-ho amb paraules de Llorenç
Soldevila:

“El paisatge modela qui hi habita i, en bona part, “decideix” com s’habita. Per aquest
motiu, l’aprehensió intel·lectual d’un paisatge pot ser quelcom que va més enllà d’una
simple visió fugaç, sobretot si es fa des de l’àmbit de la literatura. Pot ser font del profund
coneixement del món que hem descobert. O del món del qual formem part.”

Segueix llegint »

• Conferències
• 1 comentari

Diumenge es van lliurar els Premis Ciutat de Palma. Entre els guanyadors, Miquel Mas Ferrà i la seva novel·la El cel dins la memòria, una història ben escrita, que evidencia l’ofici de l’escriptor i en la qual parla d’un tema actual i complex: la incertesa que li produeix Europa. La immigració, l’embranzida de grups d’extrema dreta, la manipulació genètica o, en darrer terme, què hi quedarà, d’aquí a uns anys, de la llibertat de l’individu, són els temes que ens proposa l’autor.

Evidentment, puc opinar d’aquesta novel·la en tant que membre del jurat que li atorgà el premi. Sí, aquest era un dels 27 originals que han ocupat les meves hores de lectura (i de son!) aquests darrers dos mesos. Ara puc dir que ha valgut la pena l’esforç. A la primavera, tindrem un bona novel·la a les llibreries i, en un pla més personal i, si voleu, egoista, a mi m’ha servit per morir-me de ganes de posar-me a escriure la novel·la que tenc començada i que fa mesos que tenc -em dol dir-ho- abandonada.

Com, ser membre d’un jurat de novel·la, pot provocar aquesta reacció? No en tenc ni idea. Només sé que em costa molt, moltíssim, escriure les primeres pàgines d’una novel·la. Fa mesos que tenc un personatge que intent fer-me meu i, la veritat, és esgotador: per què vol fer això i no una altra cosa? Per quin motiu el pot abandonar la seva companya i desaparèixer sense dir res fins al cap d’unes setmanes? Quins amics tindrà? Qui serà la seva família?

No és fàcil, em podeu creure, però això és el millor d’escriure: mai no t’avorreixes, mai no et canses de fer el mateix perquè cada títol nou representa començar de zero. Ara que ja he pogut treure’m del cap els germans Calafat i n’Estrella (de La mort de l’ànima), tornaré a anar companyada per tot arreu. Acompanyada, això sí, d’en Martí i de na Sara (els protagonistes d’aquesta nova novel·la sense títol). I necessit saber d’ells, necessit que m’expliquin la seva història per jo poder-la explicar als altres. Veurem com acaba.

És curiós. Quan vaig agafar La mort de l’ànima -després de mesos de no treballar-hi- per enllestir-la definitivament, va ser un fet casual (i personal) el que va provocar que m’hi posàs amb ràbia fins al final. No va sortir malament. Esper que la història que tenc ara entre mans surti, com a mínim, com aquella. Si és així, tot això hauré d’agrair als premis Ciutat de Palma. I als 27 originals que m’han recordat, pàgina darrere pàgina, que hi ha poques coses que m’apassionin més que crear personatges i muntar històries del no-res.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

L’atzar ha volgut que aquests dies estigui comentant a classe el llibre Cap al tard, de Joan Alcover. I mentre llegia en veu alta aquests versos de “La Balenguera”: “De tradicions i d’esperances / tix la senyera pel jovent”, m’ha vingut al cap un article d’en Nel Martí (“La raó nacional” a nelmarti.cat).

El poema d’Alcover remet clarament a la idea del poeta de captar l’ànima de la col·lectivitat, del nostre poble, a través del paisatge. Un poble que, només clavant les seves arrels dins la terra, podrà enlairar-se fins al cel: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar). Així, terra i cel. Tradicions i esperances. Passat i futur. Sentiments i raó, en definitiva, com deia en Nel en el seu escrit:

“En la raó de ser de la nació hi ha sentiment, i clar que sí. I deu ser així d’igual manera per a tothom, per a totes les nacions i per a tots els nacionalismes, amb Estat i sense Estat. El sentiment positiu i racional als elements que identifiquen la comunitat nacional (territori, llengua, valors…) actua de denominador comú de la cohesió social. Però que en l’afirmació nacional hi hagi afecció no ha de voler dir que aquesta sigui la seva raó de ser. El sentiment pot i ha d’acompanyar la nació, però no ha de ser la seva exclusiva raó. De fet, i sense malmetre ni un fil dels elements que ens vinculen afectivament a la nació, reivindic la raó de la nació que es pensa i es projecta col·lectivament.”

Pensar-nos i projectar-nos col·lectivament, aquest és el repte. Reclamar que es reconegui el fet nacional dels pobles que configuren l’actual Estat Espanyol i el seu dret a l’autogovern. Reclamar, també, un tracte igualitari per a totes les llengües i per a totes les cultures. Encara que demà, dia de Sant Antoni, patró de Menorca, celebrem la conquesta catalana de l’illa per part de les tropes d’Alfons III , origen de la nostra identitat lingüística i cultural, amb les notes de l’himne espanyol i amb més d’una bandera “roja y gualda” penjada dels balcons de les cases, en un intent barroer d’amagar quines són les nostres autèntiques senyes d’identitat.

Per cert, l’himne espanyol només hauria de sonar, segons “El REAL DECRETO 1560/1997, de 10 de octubre, por el que se regula el Himno Nacional, su carácter y utilización y establecer, formalmente, la partitura oficial, sus diferentes versiones y las distintas modalidades de interpretación”, si comptàssim amb la presència de Joan Carles i Sofia o del president del govern espanyol, cosa que em sembla que no passarà. Sort que, de moment, ens hem alliberat de la lletra oficial, no fos cas que encara l’haguéssim de cantar.

Tot plegat, seria, certament, descoratjador si no fos que, d’aquí a una estona, podrem escoltar en Jordi Pujol(un nacionalista no d’estat!) al Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella. Tenc la sensació que, una vegada més, semblarà que el conferenciant l’ha triat l’oposició. Pot ser divertit veure segons quines cares. Ja en rallarem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris