Com molts ja sabreu, fa un mes i mig em van operar per treure’m la tiroide a causa dels problemes que m’ocasionaven un nombre important de nòduls benignes que se m’hi havien instal·lat i que, a cada revisió, havien crescut un poc més. En principì, havia de ser una operació rutinària, sense més problemes que els propis d’una intervenció quirúrgica. Tanmateix, la realitat va ser ben diferent.
Així, vaig estar un mes i mig sense veu, vivint un silenci absolut, a moments angoixant, que vaig superar amb sessions de logopèdia i molta disciplina per marcar-me rutines que, sincerament, no sempre em venien de gust. La por a no tenir veu mai més -una opció que vaig haver d’assumir ben prest- va fer trontollar el meu caràcter positiu i optimista, però me’n vaig sortir. Em va ajudar molt, a part de llegir i escriure, mantenir l’activitat -encara que molt limitada- com a consellera, continuar coordinant el grup de lectura de Ciutadella o seguir de prop el que feien els alumnes durant la meva absència.
Des de fa unes poques setmanes, he recuperat una part de la meva veu. Una alegria, com us podeu imaginar, immensa. El procés de recuperació, però, no s’ha acabat. Sembla que, a conseqüència de l’operació, m’ha quedat una corda vocal paralitzada del tot, la qual cosa suposa que tengui una veu greu i fluixa i, sobretot, que em cansi molt a l’hora de parlar. Tanmateix, puc dir que la veu que tenc ara em permet fer una vida mínimament normal, evitant, però, espais sorollosos i parlaments que sobrepassin els pocs minuts.
En aquests moments, com us podeu imaginar, la meva preocupació és saber quan podré tornar a la meva feina, a fer classes a l’institut. Encara estic de baixa perquè em resulta impossible, com ja he dit, parlar molt de temps seguit. En principi, l’objectiu és tenir l’alta el mes de desembre. Ara bé, encara que tot vagi bé i encara que recuperi més veu, sé que hauré de canviar moltes coses de la meva manera de fer dins una aula: hauré d’emprar un micròfon, hauré de mesurar molt el temps de les meves intervencions i hauré de compensar el cansament que em produeix rallar amb una única corda amb altes dosis d’entusisme. I, amb tot, no em vull queixar. És més, esper rebre l’alta ben prest i poder tornar a la meva nova “normalitat”.
Per què us explic tot això? Perquè vull donar-vos les gràcies més sinceres. Gràcies a totes les persones -família, amics, companys de partit i d’altres partits, d’institut, del Consell, coneguts i, fins i tot, desconeguts- que us heu preocupat per la meva salut durant aquestes setmanes eternes. Començ a veure el final del túnel. A poc a poc. Entre sessions de logopèdia i exercicis que provoquen les rialles del meu fill. I, sobretot, amb la sensació, sempre gratificant, de sentir-me acompanyada. Molt ben acompanyada. Sens dubte, el millor que m’ha passat aquestes darreres setmanes.
- El pensament ordenat/Opinió
- 14 comentaris
Maite, una veu que parla segura del què diu, mai no serà una veu tocada. Ja hi queda poc i jo s’altre dia et vaig sentir la mar de be!
Ànims Maite, gràcies a tu per tot el que ens dones.
ep, Maite… ja saps on som…
Igual que tu un dia vas ser al meu costat, jo ara estic al teu.
Molts ànims i una abraçada ben forta!
Estoy contenta de tu recuperación. Desde la discrepancia, quiero manifestar mi satisfacción porque pronto puedas retomar tu actividad normal. No nos podemos permitir que una voz, como la tuya, se apagara.
Ànims i força!
Silenci!
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Austeritat!
Maite dirigeix la teva veu als que s’ho mereixen.
Gratitut!
El teu comentari es sent.
Molts ànims, Maite! Jo pens que els metges fan els seus pronòstics en base a la mitjana de pacients. Però el teu entusiasme i optimisme hi tenen molt a dir. Tenint en compte açò, que és un tret molt marcat del teu caràcter, no m’extranyaria que tornassis a tenir tanta veu com abans. No donis per descomptat el que et diguin els metges. Una abraçada!
Avui migdia mateix m’he alegrat de veure’t i d’escoltar-te una mica per IB3 TV quan han mostrat part d’una intervenció teva al ple del Consell Insular de Mallorca. Deixaré al marge de què parlaves. L’important ara és enviar-te força, ànims i coratge perquè la recuperació continuï avançant. Una abraçada des de Llubí!
Volia dir Consell Insular de Menorca i no de Mallorca com he posat.
Moltíssimes gràcies a tots! Estic segura que podré cantar nadales… preparau paraigües!
Que et recuperis prest. Només faltaria que els sense veu es quedassin sense una portaveu. Hauràs d’aprendre estratègies. Com p.e. que el secretari dels plenaris llegeixi les teves intervencions, etc., etc.
Gràcies, VVV. De moment, als plens, intervenc només un parell de vegades en 5 hores i faig intervencions molt curtes. I, així i tot, qued morta. Però no callaré, encara que em sembla que n’hi ha uns quants que ja els ben agradaria (evidentment, en cap cas em referesc a “La verdad”, que m’ha deixat un comentari molt amable que, des de la discrepància, li agraesc molt!).
Ànims Maite!! Per poca veu que tenguis, a tu no et faran callar