Em sembla lamentable – i no només com a política sinó, i sobretot, com a ciutadana- l’espectacle de promeses i contra promeses sobre equipaments públics amb què PP i PSOE sembla que volen sustentar les seves campanyes electorals i que, al cap i a la fi, només provoquen la confrontació entre els diferents municipis de Menorca

A part de ser, un espectacle lamentable, em sembla, sobretot, un acte d’absoluta irresponsabilitat política que ni tan sols la proximitat d’unes eleccions pot justificar de cap manera. Voler obrir debats que tenen per objectiu discutir criteris de “capitalitat”, quan Menorca té per capital MENORCA, és del tot absurd. Fer-ho és no entendre en absolut la realitat de la nostra illa. És no entendre en absolut quin és el camí que hem de seguir si el que volem és fer-la crèixer.

Fer créixer Menorca, fer-la avançar amb pas ferm cap al futur només és possible a partir de la planificació i del consens. Mai des de la proposta arrauxada i inconscient, difícilment realitzable. D’exemples que funcionen des del pacte, en tenim ben prou: consorci de neteja de platges, de disciplina en rústec, servei de prevenció i extinció d’incendis,  etc.

És per això que, des del PSM,  proposam un gran pacte insular per definir i planificar els projectes d’equipaments i de serveis que tenim damunt la taula. Amb seny, amb arguments, vetlant sempre per l’equilibri perquè tots els ciutadans de Menorca, siguin del municipi que siguin, se sentin escoltats. Les decisions s’han de prendre amb CRITERI perquè tothom les pugui entendre i acceptar.

Des del CIM, el PSM liderarà aquesta forma de fer feina que fuig de la confrontació perquè vol ser constructiva. El CIM ha de fer de coordinador de les diferents propostes i ha de crear els espais de diàleg i debat que, al final, seran els que faran avançar Menorca i els que faran que els ciutadans augmentin la seva confiança en els polítics que els representen. Ja sabem què passa quan la corda es tensa massa.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Avui, el diari UH dedica una notícia als ridículs que els polítics feim en campanya. En el meu cas, haver participat en un lib dup que el PSM ha gravat amb les persones que encapçalen les diferents llistes. Confés que som dona poc dotada per a les arts escèniques i que, per tant, em va costar molt posar-me davant la càmera. En cap moment, però, he tingut la sensació d’havere fet el ridícul. Al contrari, crec que el resultat és prou digne i comunica, perfectament, el nostre missatge.

En canvi, sí que tenc una sensació intensa de vergonya -aliena- quan llegesc la premsa insular: de cada vegada estic més esglaiada quan veig els diferents titulars que PP i PSOE ens ofereixen dia sí, dia també. Promeses i promeses que saben ben cert que no podran complir. Això sí que és fer el ridícul. O molt pitjor encara: enganyar la gent amb inversions que saben que difícilment es podran fer prquè ni anirem sobrats de pressupost ni són qüestions prioritàries.

Ara bé, diferent seria si, a més de fer promeses, els dos partits majoritaris i amb seu central a Madrid fossin valents i s’atrevissin a reclamar als seus un finançament just per a les Illes. Durant anys, hem patit,  patim i patirem (fins que no hi hagi representació nacionalista al Congrés) una greu espoliació fiscal que ens discrimina. De moment, però, d’aquest tema no en rallen i, mentrestant, van fent brindis al sol amb el cap ben alt i sense cap sentit del ridícul.

• El pensament ordenat/Opinió
• 30 comentaris

Tenir una vida emocionalment equilibrada passa, diuen els entesos, per reconèixer i acceptar allò que som. Acceptar els nostres sentiments (contradictoris, negatius, de vegades) però també el nostre cos. Potser no som tan encantadors com el vesí o tan esvelts com l’amiga però ben segur que, sense esforçar-nos gaire, ens trobam qualitats que ens agraden.

Així, valorar-se a un mateix, amb febleses i virtuts, representa, en darrer terme,  estimar-se. Segurament, l’acte d’amor més necessari, més difícil i, a la llarga, més important de la nostra vida. És per això que em preocupa -i ja em perdonareu el gir brusc que don a la reflexió- veure tantes afirmacions polítiques que sembla que no accepten la nostra illa tal i com és i que s’esforcen per fer-la semblar al vesí o l’amic de tota la vida, obviant les grans qualitats que té.

Em referesc al preocupant auto-odi cap a la nostra llengua, atiat per una dreta que, en nom de la llibertat, proposa polítiques destinades a arraconar, encara més, la presència de la llengua catalana. Una llengua catalana que, tot i ser la pròpia de les Illes, tal i com diu l’Estatut, resulta evident que consideren inferior. O, per exemple, en tost de valorar un paisatge privilegiat que ens diferencia, intenten emmirallar-lo en models que no són els nostres i que, per tant, desvirtuarien allò que som i ens acabarien convertint en una còpia barata del que ja existeix a altres indrets.

Ens hem de conèixer, hem d’acceptar les nostres fortaleses i les nostres debilitats, hem de potenciar les primeres i, sense necessitat d’operacions dràstiques de cirurgia estètica, treballar per suavitzar  les segones amb innovació o reivindicant allò que és ben nostre (un finançament més just o un transport aeri que tengui en compte la insularitat). En darrer terme, es tracta d’anar pel món amb les piles carregades d’amor propi. L’única forma, em sembla, d’afrontar el futur amb garanties. I amb dignitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris