En Francesc té dificultats específiques d’aprenentatge (DEA) a causa d’un transtorn de la lateralitat, entenent per lateralitat la definició en el sistema nerviós del predomini d’una part del cos respecte de l’altra. En el seu cas, té lateralitat creuada: vista, oida, mà i peu tiren cap a dreta o esquerra de forma heterogènia. De fet, fins fa poc (i diria que, si el deixàssim, encara) tant li feia escriure amb la mà dreta com amb l’esquerra.
Aquest fet, que es defineix genèticament, provoca una sèrie de símptomes que compliquen moltíssim el seu procés d’aprenentatge: poca capacitat de concentració, girar lletres i nombres, faltes d’ortografia, problemes per orientar-se en l’espai, poca agilitat motriu… El risc d’aquests fillets és que s’acabin desmotivant davant tantes dificultats i que, per tant, l’escola sigui per a ells un martiri. En aquest sentit, m’agradaria reproduir unes frases que l’escriptora Julia Navarro va escriure en referència al seu fill: “He tenido que explicar a un profesor que mi hijo no confunde la B con la D por fastidiarle (…). La respuesta que suelen dar es: “Su hijo es inteligente, pero tiene que fijarse, estar más atento”.
He de dir que, en el meu cas, sempre he trobat una escola (uns mestres!) que s’ha esforçat per donar una resposta al meu fill, que entén el problema i que fa el possible per fer que en Francesc, tot i les seves dificultats, vagi avançant. A més, s’ha de dir que és un fillet llest i viu que, potser, veu tots els carrers iguals i que li ha costat molt distingir una “p” d’una “d”, però que té una capacitat d’expressió oral brillant. És enginyós, creatiu, sensible, divertit, simpàtic i obert i caça una mosca al vol. A més, és estimadíssim per tots els seus companys. És per això que molta gent se sorprèn en saber de les seves dificultats. Tenir una mare escriptora (sense problemes de lecto-escriptura!), hem de reconèixer que, de cara a la galeria, tampoc no ajuda gaire.
Potser us demanareu que per què us explic tot això. La idea em va venir al cap després de parlar amb una persona a qui tenc una gran estima i que també té un fill amb dificultats. Parlàvem de les nostres “joies” com si fossin els fillets més fantàstics del món. I és que, per a nosaltres, ho són. I és evident que ens desvivim cada dia perquè no patesquin més del compte. Perquè visquin amb normalitat les seves “diferències” i les acceptin. I, per fer-ho, cal primer fer visible el seu problema. En aquests moments, tenim un projecte de novel·la a mitges sobre un fillet que confon lletres i odia les taules de multiplicar i que ha hagut de repetir curs… Només li vaig posar una condició: ha de ser divertida, ho entens? I ho va entendre perfectament: que sí, Maite, que ho entenc, que em vols fer feliç mentre repetesqui curs! Aquest és el meu fill.
castellana Voces, editada per Anagrama. Es tracta d’un recull de textos de 41 escriptors, menors de 45 anys, que escriuen en llengua catalana. L’escriptora 
sobre la qual, tot sigui dit, no em va donar moltes pistes. Com que és una escriptora que he seguit amb interès, em va fer gràcia la proposta, tot i la indefinició (per exemple, no t’assegurava un lloc a l’antologia) i li vaig respondre a l’acte. Al final, hi som, amb un conte titulat “L’enyor de les pedres”, la qual cosa, vist el resultat, m’omple de satisfacció.