Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent 
segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.
Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.
Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”
Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones. Només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra. Esper haver contestat la pregunta que em feia, en un comentari, un visitant d’aquest espai.
i un al govern. Record, perfectament, el dia que vaig dir a Nel Martí que, si el PSM em necessitava per “omplir” una llista, només m’ho havia de demanar. L’any 1999, em va agafar la paraula. No tenia, llavors, cap intenció de dedicar-me a la política activa. Vaig repetir, el 2003, encara amb la simple intenció de col·laborar amb el partit. El 2005, però, una altra vegada de la mà de Nel Martí, em va arribar l’oportunitat de ser regidora de l’ajuntament de Ciutadella. La decisió no va ser fàcil. Van pesar, i molt, a més de les paraules d’en Nel, les que m’havia dit una històrica del partit, na Maria Juan, la nit electoral del 2003: no valen les lamentacions, només la implicació i la valentia. La resta de la història ja la sabeu.