Fa exactament 100 anys, el 10 de febrer de 1910, segurament, en un dia encara més fred i ventós que el d’avui, naufragava, a la costa nord de Ciutadella, el vaixell Général Chanzy, de la Compagnie Générale Transatlántique, un vapor de gran tonatge que feia la ruta Marsella-Alger. En el naufragi, hi van morir 156 persones, tot el passatge excepte Marcel Baudez, un jove de 23 anys que es va veure, de sobte, convertit en l’estrella mediàtica del moment. De la seva mà, i acompanyat pel record tràgic de les víctimes, Ciutadella, Menorca, se situava en el mapa del món a través del ressò que la premsa internacional va donar a la tragèdia.
La commoció que el fet provocà en la societat menorquina és ben viva, encara avui, cent anys després. La memòria ha pervingut, de pares a fills, d’avis a néts, fixant, per sempre, la data del 10 de febrer de 1910 en la història de l’illa. Una història que, com totes aquelles que ens han sacsejat, ha trobat, també, encaix dins la literatura. El drama ben visible, els interrogants que encara avui planen damunt el naufragi i, sens dubte, la figura, gairebé mítica, de l’únic supervivent han fet que l’interès i la curiositat que suscità la tragèdia encara sigui present a l’actualitat.
Com va dir el poeta, tenim el deure del record i tenim, sobretot, el deure de transmetre la nostra història a les generacions més joves. És per això que us convid a visitar l’exposició que, sobre el naufragi del Général Chanzy, avui, s’inaugura a la Sala del Roser de Ciutadella. Una exposició en la qual es podran veure fotografies i textos de l’època i, sobretot, un nombre considerable d’objectes que moltes persones, de forma entusiasta i desinteressada, han volgut aportar per contribuir a fer-la més gran. Les restes -materials i humanes- del naufragi del Général Chanzy, des d’avui, cent anys després, i fins dia 10 d’abril, trobaran recer dins la sala del Roser de Ciutadella.
- El pensament ordenat/Opinió
- 7 comentaris
No m’ho pens perdre. Enhorabona, a qui corespongui, per elegir un tema com aquest per fer un exposició.
De petit, amb mon pare i amb l’avi anavem a fer tàperes, a robar figues, d’esclatassangs, d’excursió per marines i voreres; però record com, sempre que passavem per un punt concret del nord de l’illa, jo li feia repetir al meu avi aquella història del vaixell enfonsat. Avui tenc el record del meu avi més viu que mai i tant de bo m’hagués pogut acompanyar en aquesta “excursió” dins el Roser. Quina meravella d’exposició! Enhorabona!
Certament, Silve, és una excursió si un es centra prou amb les fotos i amb la lectura dels encertats textos (enhorabona Sergi Cleofé i cia).
.
El fet que fos la inauguració va duu molta gent al Roser. El recorregut, en alguns moments, era complicat i et descentraven alguns que, quan no es posaven davant, parlaven fort a dos pams de l’orella; si més no es posaven davant un plafó a fer conversa variada. Però res a dir, és normal. És que jo a vegades no tenc paciència i recorria àvid aquella mostra de textos, imatges i objectes.
.
Vaig gaudir de l’exposició i vaig anar text per text i fotografia per fotografia. Vaig conèixer algunes coses més que no sabia. m’hi vaig passar més d’una hora, entretingut i coneixent coses.
.
Allò, Maite, que vas dir a la Sala i que reprodueixes més amunt; “La memòria ha pervingut, de pares a fills, d’avis a néts…”, és un veritat constatable en molts de la nostra generació. A mi també mon pare de petit em va contar aquesta tragèdia. I la contava amb el to de tragèdia gran, com una llegenda antiga, per desgràcia, emperò, ben real.
.
Record també de petit, quan visitàvem el cementeri vell el dia de Tots Sants, que amb mon pare fèiem una passada pel mausoleu del “Général Chanzy’ i em repetia breument aquella història escarrufant. Ell, mon pare, va néixer 13 anys després d’aquell tràgic naufragi, però ho contava com si ho hagués viscut. Ell, com dius, va rebre aquesta informació mitjantçant la transmissió de la memòria popular, llavors, ben fresca encara.
.
És un encert aquesta exposició perquè, com també molt bé dius: “Com va dir el poeta, tenim el deure del record i tenim, sobretot, el deure de transmetre la nostra història a les generacions més joves…”, i aquesta exposició ho aconsegueix. Hi vaig gaudir.
.
I per últim, Maite, com també apuntes que els grans esdeveniments socials que fereixen la sensibilitat humana, creen literatura, deixa’m acabar amb una cita de Marcel (l’únic supervivent) segons l’imaginari de Laura Bañón (Premi Narració Curta Illa de Menorca 2001, guardonada pel relat ‘Marcel’):
.
(…) El vaixell va començar a esqueixar-se i a gemegar com un gegant derrotat. L’aigua s’apoderava de les entranyes del vapor mentre la gent cridava aterroritzada. Tots corríem instintivament cap a coberta entre la foscor i l’aigua gelada fins els genolls”.
.
(…) “Moltes vegades m’he demanat per què vaig ser jo l’únic escollit per sobreviure, per què no aquell fillet abraçat a la seva mare, per què no aquella jove rossa tan eixerida… Per què a mi?.
.
Qui llegesqui açò, que no dubti en visitar l’exposició, i s’endinsi en la consciència de Marcel mentre repassi textos i miri les esfereïdores imatges.
“Marcel”,
un fidelitzat relat del naufragi del Général Chanzy, narrat fantàsticament per Laura Bañón Mercadal, amb una ajustada dosi d’imaginació. Curt, con havia d’esser per presentar-lo pel “X Premi Illa de Menorca de narració curta”, amb el que ella es va fer.
.
Se’n podria fer una pel.lícula d’aquest històric naufragi, perquè no? Na Laura ja n’hi ha posat la llavor.
Al cap i a la fi, aquest naufragi és, sens dubte, el nostre “Titanic” més íntim.
.
..I si fa cent anys feia tant fred com fa avui, no ens en fan falta d’icebergs per comparar-lo amb el Titanic.
.
És, diuen, una exposició que un queda satisfet. No me la perdré. Un fet històric per recordar i rememorar-lo, ara que fa 100 anys,
.
Fer un pel·lícula són paraules majors, encara que elements n’hi ha. Tanmateix, pel que he llegit, sí que es vol dur a terme a una representació teatral, a més amb actors de primera línea. La idea és prou bona. Material també se’n trobará prou per posar sobre l’escenari la tragèdia del Général Chanzy.
.
Enohorabona per a iniicativa d’aquesta exposició.
He visitat l’exposició i l’he trobada molt encertada. Encara que jo no l’hagi conegut,l’amo en Bep de son escudero era el meu bes-avi i mon pare el recorda com li contava el naufragi. És per açò que tenia curiossitat.
Gràcies, Xavier. Personalment, era una exposició que em feia molta il·lusió.