Caterina Albert i Paradís és, sens dubte, un dels noms més importants -i no sempre més 
reconegut- de la literatura catalana. Quan li van premiar La Infanticida als Jocs Florals, hi va haver un gran escàndol en saber-se que l’autora d’aquell text, dur i intens, era una dona. Des d’aquell moment, va decidir amagar-se sota el pseudònim “Víctor Català”, a la vegada que projectava d’ella mateixa la imatge d’una dona casolana, retreta, escriptora amateur. Una imatge absolutament allunyada del que era ella realment: una autèntica professional, de sòlida cultura, viatgera i curiosa. Exactament, la imatge que ens proporciona la seva obra, d’una rigorositat i una modernitat (entesa com a valentia) inqüestionable.
Aficionada a l’escultura i la pintura, va destacar, tanmateix, com a escriptora. A més dels Drames rurals (1902), la seva novel·la Solitud (1905), una fita dins la narrativa modernista de tombant de segle, explica el recorregut vital d’un personatge, en aquest cas concret, d’una dona, en lluita constant per trobar el seu lloc dins una societat interessada, hipòcrita i insolidària, per tal d’assolir una existència pròpia i autònoma. Com a poeta, va publicar dos reculls El cant dels mesos (1901), poesia vitalista, i Llibre blanc (1905), d’influències decadentistes i simbolistes. Avui, tanmateix, m’agradaria destacar la faceta teatral de Víctor Català.
Dissabte, 26 de setembre, al teatre de Calós, tindrem la sort de poder veure representats dos monòlegs de l’autora, La infanticida i Germana Pau. Són obres intenses, dures, d’aquelles que no deixen l’espectador indiferent. Les protagonistes es veuran abocades a situacions límit que ens permetran, i ens obligaran, a una anàlisi psicològica i moral dels fets que no sempre és fàcil. Cada paraula, colpeix; cada imatge, et sacceja. I amb dues actrius com Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons a l’escenari, els textos de Caterina Albert assoliran, sense cap dubte, tota la intensitat i l’emoció que reclamen. Dues obres, dues actrius que són un luxe i que, de cap manera, no podem deixar-nos perdre.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 5 comentaris
No hi ha cap dubte que aquests dos monòlegs seran molt interessants. No n’he llegit cap dels dos, però si que vaig fer una ectura fa temps de “Solitut” i em va fascinar.
La llàstima és que aquesta obra coincideix, no sé si del tot amb l’horari, amb la mostra de balls populars de la Plaça de la Catedral: a Barcelona, havia fet alguna cosa de ball de bot i fa temps que “tinc mono”… Encara no sé per quina de les dues activitats em decidiré.
Vela, tenim un cafè pendent. Aquesta setmana, però, ha estat terrible. La setmana que ve quedam. Em sap molt de greu. Potser ens veurem al teatre!
No passa res, ja quedarem.
Encara no sé què faré: m’agraden per igual les dues propostes, segurament acabaré decidint-me a última hora.
Llàstima del teatre que tenim. Jo l’he vist i sentit de meravella, però em consta que el públic que era a la part de dalt no ha sentit gaire aquests monòlegs tan impressionats. Hi ha tantes ganes de teatre, que tots ens apuntem a la “festa”. Ja sé que representen molts esforços, estem agraïts, però cal un espai com cal.
M’ha emocionat la Nela. Quina “actrisassa” ens ha visitat. La varietat de registres, de gestos, moviments i mirades. Que bo és que et facin sentir des de dins.
Tens raó Genie en tot el que dius: no tenim un espai digne i s’han de millorar moltes coses. D’entrada, et puc dir que ja hi ha un parell d’idees perquè les obres es puguin sentir millor (una, la més fàcil, tancar el carrer lateral mentre hi hagi funció, per exemple). S’ha de dir, tanmateix, que a l’acústica s’hi ha d’afegir que eren dos textos (especialment el primer) de llenguatge complicat. Ara bé, deixa’m acabar, com has fet tu, amb la part positiva: quin luxe d’actrius, quin luxe d’obres. Una hora i mitja d’emoció, de sentiments intensos. Crec que, tot i les dificultats, Ciutadella s’ho mereixia. LA feina, però, continua. Gràcies!