La notícia que, finalment, a instàncies de la resolució del fiscal del cas, s’iniciarà el judici oral en el qual els dos ex-regidors d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella hauran de donar compte de fins a sis delictes (falsedat, frau, malversació, prevaricació, assessorament il·legal i tràfic d’influències) per l’anomenat cas del solar de les rates, és, sens dubte, un motiu de satisfacció. Representa la confirmació de les denúncies fetes des de l’oposició, durant el passat mandat, respecte a la forma d’actuar des de l’àrea d’urbanisme. Una actuació sempre sota sospita, poc transparent i en la qual pesava més la defensa dels interessos particular que l’interès general.
Tanmateix, cal no oblidar que permutes irregulars com la que es jutjarà n’hi va haver moltes i, en totes elles, des de l’oposició, es va fer advertència d’il·legalitat. En aquest cas, la clau va ser que el propietari estafat va denunciar públicament que un amic del regidor d’urbanisme li havia comprat el solar en qüestió per un preu que, més tard, l’ajuntament, just abans de permutar-lo per una propietat municipal, va multiplicar per deu. Un comportament immoral des del punt de vista polític (enriquim l’amic i feim perdre doblers a l’administració, o sigui, a tots); i també immoral des del punt de vista més humà, enganant a una persona jubilada.
Satisfacció, sí. Però relativa. Satisfacció perquè s’ha acabat amb la impunitat d’uns personatges que han fet mal, molt de mal a Ciutadella. Relativa perquè mai no s’hauria d’arribar a fer política als jutjats. La corrupció és, ja ho he dit en altres ocasions, el pitjor enemic del sistema democràtic. La pèrdua de confiança en els polítics, en els partits, és a la base de polítiques populistes i totalitàries. I és molt fàcil deixar-se endur per la idea que tots els polítics són iguals i, com que tots són iguals, cap d’ells no fa res per lluitar contra la corrupció.
En aquest sentit, vull recordar que qui va destapar el cas que ara es jutjarà va ser el llavors portaveu del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, que va demostrar tenir un bon olfacte polític que el va dur a trobar la connexió entre el propietari mallorquí de la parcel·la a permutar i un dels dos regidors d’urbanisme. Van ser uns anys -del 2003 al 2007- d’oposició duríssims: sospites contínues, impediments per veure documentació, debats agres… I, malgrat tot, vam ser capaços de dur el cas fins on és avui. Perquè, a Ciutadella, durant el passat mandat, des de l’oposició, formada per PSOE, PSM, UCM i Fòrum, es va treballat d’una forma rigorosa i ferma per acabar amb una manera de fer política que anava en contra dels interessos del poble. Crec que és just reconèixer a tots ells la feina feta.
Ara, només cal esperar que el cas “Nerer” acabi de col·locar tothom al seu lloc i que, definitivament, puguem tancar una de les etapes polítiques més fosques del nostre poble. Ciutadella necessita il·lusió, honradesa, voluntat de servei, gestió, ganes, capacitat, transparència, diàleg… Esperem que, ben prest, tot això sigui una realitat.
valentia, ambició i ofici. Una valentia, una ambició i un ofici que ja ens va mostrar en la seva primera novel•la, Enllà de la mar (Premi Joanot Martorell), una novel•la que explica la lluita valent d’una dona contra el càncer, una lluita durant la qual el record de la seva Menorca natal serà un bàlsam per al seu dolor. També la següent novel•la, Quan la lluna escampa els morts (Premi de novel•la Ciutat d’Alzira), és una novel•la arriscada en el sentit que s’endinsa dins el món més marginal que amaga qualsevol gran ciutat, en aquest cas València, per explicar-nos la història de Carlos i Vanessa, dos joves que pertanyen al que podríem anomenar el grup dels “perdedors” de la nostra meravellosa societat del benestar. Aquells que neixen i viuen condicionats per uns orígens dels quals es fa molt difícil fugir. I, finalment, a Eclipsi (Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés), una novel•la, dura i intensa, a moments angoixant, que arrossega, també, el lector cap a l’abisme. A partir d’un fil argumental aparentment senzill, l’autora dibuixa, amb mestria, tot el procés de degradació, d’autodestrucció de la protagonista. Els sentiments de culpabilitat i, sobretot, com molt bé va apuntar Àngel Mifsud a la presentació de la novel•la, el pes d’allò que no va passar, abocaran la dona, una crítica literària amb una vida que podríem dir que ben normal, a cometre uns fets terribles que provocaran el seu internament al mòdul de malalts mentals d’un centre penitenciari. Un eclipsi, el 3 d’octubre de 2005, desencadenarà la tragèdia.