Hi ha novel•les que enlluernen per la seva complexitat estructural o per la gran quantitat de personatges que es despleguen per les seves pàgines. N’hi ha d’altres, tanmateix, que d’una manera –aparentment- senzilla van captivant el lector a poc a poc, gairebé sense que aquest s’adoni del que li està passant. En arribar a la darrera pàgina, però, aquest lector tancarà el llibre i sabrà del cert que, difícilment, oblidarà mai la història que acaba de llegir. Això és el que passa amb La néta del senyor Linh, de l’escriptor francès Phillippe Claudel.

La força d’una novel•la, de qualsevol novel•la, sigui de construcció complexa o senzilla, amb molts o amb pocs personatges, rau en la capacitat de l’autor per explicar una història que commogui el lector, que el sacsegi, que el faci reflexionar més enllà de les pàgines llegides. La història del senyor Linh i la seva néta petita és d’aquestes. Només cal que llegim el primer paràgraf de l’obra per adonar-nos de la densitat de les paraules que li donen forma:
“És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.”
La novel•la començà així, amb un personatge a punt d’embarcar-se cap a un país desconegut, fugint de la guerra. No sabem d’on és, el senyor Linh; ni tampoc on va. Només sabem que estreny entre els seus braços l’únic que la guerra li ha deixat: la seva néta Sang Diû. A partir d’aquí, la història dels dos personatges en una terra estranya. Una terra que no fa la mateixa olor que la seva. Una terra freda.
Només la coneixença casual d’un home, el senyor Bark, omplirà la solitud del vell. Dos solitaris que es troben enmig d’una gran ciutat que els ignora. No parlen la mateixa llengua, però es reconeixen els gestos, els somriures, la calidesa de les paraules dites. El final de la història, un final sorprenent, farà que el lector repensi –si no torna a llegir, com he fet jo- tota la història des del principi: el tracte dels altres refugiats cap al senyor Linh i la seva néta o la tendresa del senyor Bark agafen, llavors, un sentit especial.
Així, amb poc més de cent pàgines, Phillippe Claudel ens dóna una petita perla literària de lectura més que recomanable. Ara, només esper trobar el moment per llegir l’obra amb la qual aquest autor va assolir l’èxit literari l’any 2003: Les ànimes grises. Però aquesta és una altra història de la qual, potser, d’aquí a unes setmanes, també parlarem.

(maitesalord.cat)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

Fa uns dies, vaig trobar-me dins l’entrada de casa dos paquets enormes, d’aquells que fan il·lusió. Quan vaig veure qui era el remitent, de poc no m’agafa un atac -de riure o de plorar, tant se val-: eren els 27 originals, de 200 pàgines com a mínim, del Premi Ciutat de Palma de novel·la! Llavors, vaig recordar la conversa que havia mantingut feia uns dies amb na Nanda Ramon, regidora de cultura de l’ajuntament de Ciutat: amb el seu entusiasme encomanadís, em demanava que formàs part del jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la i, com que eren les 8,30 del dematí (hora crítica en una casa amb criatures), encara no havia fet els panets del berenar de la mitjana i del petit i, sobretot, tenc una facilitat extraordinària per apuntar-me a tot el que m’agrada (en aquest cas, llegir), li vaig dir que acceptava encantada. En cap moment no se’m va passar pel cap demanar quants d’originals s’hi havien presentat, segurament perquè, encara que m’hagués dit la xifra que em vaig trobar dins l’entrada, hauria acceptat igualment. I, tanmateix, reconec que, quan vaig veure aquells dos embalums, em va agafar un cobriment de cor.

Així, en aquests moments, em trob immersa en la lectura d’un mar de pàgines que se’m fa infinit. Vaig començar ahir vespre amb la millor predisposició, però no vaig ser capaç de llegir més de tres capítols del primer original escollit. La veritat és que l’inici no era gens engrescador i, potser per això, el meu cap va tornar a un expedient d’urbanisme que havia rellegit aquell mateix capvespre i que centrarà bona part de les meves energies de regidora durant les pròximes setmanes: quins personatges de ficció tan reals; quina trama tan ben pensada; potser una mica de precipitació al final de la història, però quin domini del “tempo” per part del seu creador; quin joc tan magnífic entre realitat i aparences; i si, al final, hi hagués sorpresa inesperada, ja no us en dic res!

Eren prop de les dotze. Vaig deixar l’original damunt de la tauleta de nit i vaig tancar el llum. Per uns instants, em vaig veure, en plena deliberació amb la resta de membres del jurat del Ciutat de Palma, defensant amb passió una història de construcció gairebé impecable: un expedient d’urbanisme que, de moment, supera la ficció. Ja em direu: quina angoixa! Estic segura, però, que ben prest una bona novel·la vindrà al meu rescat i em podré refugiar entre les seves pàgines: el meu temps a canvi de gaudir d’una història brillant. Una permuta perfecta… He dit permuta? Començ a estar greu.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

Declaració Universal dels Drets Humans. Article 1.

TOTS els presoners van pujar al camió en silenci. La matinada era freda. Ningú no gosava mirar l’altre. Ningú no volia morir. El motor va esclatar de cop dins el darrer crepuscle i els homes van aixecar el cap. Travessaren camins de pols cap al no-res mentre un recordava la melodia d’aquella cançó amb què estimava i, un altre, el tacte d’una pell acabada de sortir del ventre de la mare i, encara un altre, s’estrenyia les mans amb desesperació fins que un tret el va deixar estès a la vorera, quan encara no havia tingut temps de saltar del camió.

ELS molt porcs encara esperaven clemència, t’ho pots creure? Clemència de què?, els vaig dir jo. Clemència de què, imbècils? I ploraven i pidolaven sense cap vergonya. Covards… No ho eren, no, quan escampaven per tot infàmies sobre nosaltres. Llavors no ho eren, no. Llavors eren molt valents. Però heu lluitat i heu perdut, els vaig dir. Així de simple. I, als que perden, només els queda una sortida. La meva sortida. La nostra sortida. Són les regles del joc.

ÉSSERS amuntegats dins un clot. Ossam entrecualcat entre terra i pedres i arrels de plantes que cobreixen de verd lluent la vergonya i el dolor.

HUMANS, som humans, encara que arribem bruts i coberts pel salobre d’una llarga travessia. Però ens mirau amb la mateixa cara de fàstic amb què miraríeu un tros de carn putrefacta. Us hauríeu de veure els ulls. Us hauríeu de poder mirar la mirada i tal vegada, només tal vegada, us espantaríeu de vosaltres mateixos.

NEIXEN com totes les altres criatures: entelades i fràgils. Tenen una mare. Ves, si no. També tenen un pare… Un pare? Quin pare? La dona, exhausta encara, mira aquella criatura que diuen que és seva. Li mira les faccions i hi creu reconèixer l’home gras, d’ulls oliosos i alè pudent. O potser aquell altre, més jovenet, un fillet encara, que no gosava mirar-se-la mentre els crits dels altres l’esperonaven. O el calb, el que semblava que manava més. O aquell del cabell arrissat…. La dona mira aquella criatura que diuen que és seva, exhausta encara d’una nit que fa nou mesos que dura i que, potser, no s’acabarà mai.
LLIURES per aixecar-nos cada dematí en sonar el despertador i dutxar-nos i vestir-nos i beure una escudella de cafè ben calent. Lliures per anar a treballar després de besar a qui vulguem besar i ficar-nos dins l’autobús i observar la gent que ens observa. Lliures per llegir un llibre o un diari, per menjar un plat de verdures a la planxa o un lluç al forn. Lliures per estimar a qui ens vol estimar. Lliures per tancar el llum a la nit i no adonar-nos que som lliures.

I per què costa tant acceptar els altres des de la diferència?

IGUALS. Ja ho sé, fill meu, que sou iguals que els altres. Que respirau, viviu i morireu com els altres. Ho sé, però ara no et moguis que no et vull fer mal. Si te’n faig, m’ho dius i m’aturaré. Estàs segur que no vols anar a l’hospital? I què, si et demanen qui t’ho ha fet! Són ells que s’han d’avergonyir. Tu, no, em sents? Tu no, fill meu. I no vull que em donis les gràcies i no et moguis més que la sang et torna a rajar galta avall. I al teu amic, fill meu, també li han destrossat la cara, al teu amic?

EN quantes ocasions no hem vist uns ulls de criatura, eixuts com un desert, que vessaven tristesa?

DIGNITAT. Com mantenir-la quan el cos ja no és teu. Quan el teu pensament transita tota les rutes per retornar-te sempre al mateix destí: uns llençols blancs que t’empresonen. Vols anar-te’n, vols enlairar-te, i no et deixen. Carn immòbil i flonja que et toquen mil mans amatents i que, tanmateix, t’ofenen. No ho pots evitar. És tan difícil mantenir la dignitat quan el cos ja no és teu.

I per què costa tant entendre que el respecte és la base de la llibertat?

EN quantes ocasions no hem vist una ulls de criatura, negres com la seva pell, que foradaven les pàgines del diari?

DRETS. Drets Humans. Sí, senyor. I, tant que val la pena dir-ho ben fort. I si entres dins aquestes pàgines veuràs que són moltes les persones que, amb la paraula, denuncien l’abús, la violació, l’assassinat, l’esclavitud. Són moltes les persones que, amb el gest, reclamen llibertat, amor, respecte, solidaritat. I, quan surtis d’aquestes pàgines, la paraula s’haurà unit al gest perquè, no ho dubtis, encara hi som a temps.

(Pròleg del llibre Tots els éssers d’Amnistia Internacional)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 1 comentari