Sempre he intentat, en la mesura de les meves possibilitats, dignificar la vida política del meu poble i contribuir a crear un ambient més respirable. És cert que he denunciat totes aquelles actuacions que m’han semblat censurables. He arribat, fins i tot, davant la justícia, amb el convenciment que era el meu deure. Mai, però, he emprat l’insult o l’atac personal. Tenc molt clar que una cosa és la brega política i l’altra el tracte personal amb els companys de consistori. Avui, però, després de donar-hi moltes voltes, diria que, si hi ha una solució a tot aquest desastre, passa per:

1-  L’alcaldia, que ha de fer un cop d’autoritat i marcar, de forma més clara i contundent, les regles del joc dels plenaris.

2- Els portaveus -entre els quals m’incloc- que han de ser capaços de cenyir-se als temes del debat, sense retreure fets del passat i amb la màxima correcció possible. Deixar, d’una vegada per totes, els atacs per sonals i les provocacions que només cerquen d’escalfar l’ambient i propiciar respostes contundents que no ajuden en res al debat.

3- El poble, que ha de saber valorar les actuacions d’uns i altres per escollir els seus representants polítics amb responsabilitat.

Sempre m’he considerat una persona positiva. Avui, però, he de confessar que no tenc gens clar si serem capaços de capgirar aquesta situació. Podrem?

He de fer una confessió, però: des que em dedic a la política, vaig a la platja fent ús de les dues peces del biquini, ben alliçonada per la meva assessora d’imatge que, molt prudent ella, em va prevenir de la possibilitat que certs polítics, grans defensors de la família i el progrés (?),  no poguessin estar amagats darrere una mata o un pi, a punt de fer la foto de la impúdica candidata pessemera sense la part de dalt del banyador, fotografia que no seria forassenyat pensar que podria sortir a la llum pública.  Davant aquesta possibilitat -i més ara que els diaris tenen edicions digitals on es poden deixar comentaris de tots tipus- vaig optar per deixar de ser obscena, que és com em qualifiquen aquests de l’esmentat “Instituto”, i tapar-me.

Ara bé, a casa, de tenir raó les tesis que manifesten aquests defensors de la família (ep, d’home i dona i casats com toca!), els meus pobres fills viurien en un estat de xoc constant. Tenen uns pares que mai, des que van néixer, han amagat els seus cossos. Hem vist créixer els seus i ells veuen envellir els nostres. Amb absoluta naturalitat. Preciós. Don fe que són unes criatures ben normals, que riuen i ploren com les altres, que estimen els seus pares i que, de vegades, els voldrien escanyar. Que accepten, amb tota la normalitat del món, que hi ha famílies, en aparença, diferents a la seva i, en el fons, molt similars. Adults i fillets que s’estimen i que no podrien entendre la vida els uns sense els altres. Així de senzill. Així de natural. N’hi ha, però, que duen un filtre a la mirada que els distorsiona la realitat. Una llàstima. No saben la bellesa que es perden.

Així les coses, tot i que encara hi falten deu mesos per a les properes eleccions, hi ha candidats que ja han començat la campanya. Uns, s’autoproclamen per al càrrec, convençuts que són la millor opció per al seu partit. I, en el seu partit, n’hi ha que ho veuen bé i n’hi ha que no. Com ha de ser. D’altres, estan a punt de provocar un empatx amb la seva presència mediàtica constant i contínua. Fins i tot, una s’arriba a plantejar si no tenen el do de la ubiqüitat divina. I, encara, n’hi ha que, per tal d’acaparar protagonisme, tenen “oblits freudians” dignes d’estudi.

En fi. Queda clar que això de les candidatures no està fet per a ànimes càndides. La campanya, per si qualcú no ho havia notat, ja ha començat. Diuen que tanta parafernàlia electoral dóna pocs vots però que, de no fer-se, en pot fer perdre. No ho sé. Continuï pensant que la millor campanya electoral és la feina feta. I, per acabar com hem començat, diu Coromines que la incandescència és “l’estat d’un cos que emet llum perquè es troba a temperatura elevada”. Esperem que cap candidat o candidata lluminós no se’ns cremi pel camí.

Silenci. Els ulls tancats i horitzons que miren endarrere. Imatges que ja no hi són i que voldries recuperar. Consciència del temps. Del temps que habita dins el nostre cos. Del temps que no sap d’estacions. La feixuguesa del cos. De pedra i d’aire. La feixuguesa de la ment, que es resisteix a pensar.

Paraules. Posar paraules a la lassitud i al silenci. Acceptar que la vida és feta, també, de parèntesis. Aturar, potser, per agafar embranzida. Per recordar -per recordar-te- que ningú no és immortal. Ni tan sols imprescindible. Per sospesar la veritable mesura de les coses. La carn deixada anar, com en un mar transparent i fred. Esperar, lentament,  que la pell recuperi la força. Obrir els ulls i rompre el cercle.

1-Promoure unes primàries (que no ho són ben bé perquè acabaran triant els candidats els membres del Consell Polític, primera passa, però, perquè, un dia, ho puguin fer els militants) resulta, ara, que és una forma de “qüestionar els lideratges actuals i associar  la formació nacionalista amb un partit a l’oposició” (sic)! Em pensava, il·lusa de jo, que “renovar” les cares dels polítics era entès per tothom com un exercici, no només necessari sinó imprescindible, signe de la vitalitat d’un partit. Es veu, però, que el PSM, si renova, qüestiona lideratges; i si no renova, sempre hi ha els mateixos aferrats a la cadira.

2- Es qualifica el procés obert al PSM com a “perillós”. Perillós? Per a qui? Personalment, em sent molt orgullosa d’un partit que aposta clarament per la democràcia interna a l’hora d’escollir candidats. Qui complesqui els requisits, podrà presentar candidatura i el Consell Polític triarà. Així de senzill i d’inofensiu. Les guinavetades, les hauran d’anar a cercar a altres partits, on em consta que n’hi ha. No al PSM.

3- Em sembla francament al·lucinant que qualcú es cregui en possessió d’una clarividència tal que li permeti afirmar, sense embuts ni cap vergonya, que un polític s’ha “retirat” per “raons personals”. Perquè, si les raons són personals i mai no s’han dit públicament per part de l’interessat, tot són especulacions. Res més. Per cert, jo tenc tres fills, home i moix, a part de tres novel·les començades que voldria acabar, i aquí som.

4- El més genial: “la candidatura al Parlament l’encapçalarà una dona”! Arribat a aquest punt de l’escrit periodístic, barreja de ciència-ficció, he de dir que ja no he pogut contenir l’esbruf. Com que som bona al·lota, però, i per salvar la papereta al redactor, m’estic pensant presentar candidatura al Parlament, a veure si els del Consell Polític em volen i, com a mínim, es compleix una de les seves prediccions.

Finalment, he de confessar que una cosa sí que és certa: Eduard Riudavets ha realitzat un digne paper al Parlament Balear. La resta, barreja de pop i Aramis Fuster. Feia temps que no reia tant llegint el diari.

SOMNIEU

És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitadament
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…

SOMNIEU
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Feta la confessió, vull afegir que som partidària, això sí, de fer actes alternatius que segur que són més divertits i econòmics que traslladar polítics d’una banda a l’altra per escoltar les més que previsibles paraules que acostumam a dir: jornades de portes obertes, festetes amb activitats diverses, etc. L’important és el que es veu i celebrar que s’ha arribat a fer, sense oblidar mai que els doblers invertits són els de tots. Ja em perdonareu, però tots els discursos em sonen al borbònic “es un motivo de orgullo y satisfación…” de cada Nadal.

En fi. Si  qualcú em dóna arguments per fer-me canviar d’opinió em facilitarà molt la meva vida política.  O potser puc començar una campanya perquè les inauguracions es facin d’una forma diferent i sense discursos eterns i repetitius, seguint sempre el rigorós ordre establert. Mentrestant, només puc dir:  “queda inaugurado este pantano”!

Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.

Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”

Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones. Només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra. Esper haver contestat la pregunta que em feia, en un comentari, un visitant d’aquest espai.

VETLLA DE FESTA

Es sent, amunt del cel, la batallada

i en dolç esplai el nostre cor sospira,

i cada cosa amb nou posat ens mira,

tota en delit de la vinent diada.

Ja, malgrat el seu urc d’invulnerada,

la iniquitat tremola en sa cadira;

perquè fórem recòndita guspira

demà farem un salt de flamarada.

Es cobriran de flors tanques i espones,

s’esvairan el plany i l’agonia,

un destí jove saltarà a la sella.

L’ull del desig ens mira entre les ones,

i el cop de vent, en sa frisança pia,

blancs imperis de l’aire desgavella.

JOSEP CARNER

No us descobriré res si us dic que la política municipal és la més dura de totes. He fet prou entrades al respecte. La proximitat amb la gent fa que exigències, queixes i crítiques, no sempre prou justes, t’arribin de forma directa. Tanmateix, és, també, la més agraïda i, no només pels gestos amables i encoratjadors que pots rebre, de tant en tant, sinó, i sobretot, pel fet de saber que aquells projectes amb què batalles cada dia poden millorar la vida del teu municipi. Del teu espai vital i del de les persones que estimes.

Si, a Ciutadella, fóssim capaços de reconduir el clima de confrontació política que vivim, segurament, tot seria molt més fàcil. D’aquí vénen la major part de les meves queixes. Aquest és el meu balanç més negatiu. Polèmiques i enfrontaments, discussions eternes i estèrils. I, amb tot això, hi tenim molt a dir, no només els polítics, sinó també els ciutadans i els mitjans de comunicació. Avui dematí, m’ho deia un senyor: l’única política municipal que fa avançar els pobles és aquella feta en positiu i mirant cap endavant. Feta amb arguments i no amb la crítica fàcil o l’insult, he afegit jo. Des del respecte. Sembla senzill. M’estim massa Ciutadella per donar-ho per impossible.

PS. Sé que hi ha visitants que no podeu veure bé el bloc. És un problema del navegador. El millor, Firefox.