“Molt aviat, un negoci molt més lucratiu que el teatral va atraure la meva atenció i la de tot el país. Era un assumpte del mercat de valors. El vaig conèixer cap el 1926. Fou agradable per a mi descobrir (…) que tot el que comprava augmentava de valor. No teníem assessor financer: qui el necessitava?. Podies tancar els ulls, recolzar el dit a qualsevol punt de l’enorme taula mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar (…) Semblava absurd vendre una acció a 30 quan se sabia que al cap d’un any hauria duplicat o triplicat el seu valor.

El meu sou era d’uns dos mil, però això era xavalla en comparació amb el que guanyava teòricament a Wall Sreet (…).

El dimecres a la tarda, en Chico va trobar a Broadway un habitual de Wall Street que li digué:

-Chico, ara vinc de Wall Street i allí no es para d’altra cosa que del coure d’Anaconda. L’acció es ven a 138 dòlars i es rumoreja que s’arribarà fins als 500. Compra-les abans que sigui tard. Ho sé de molt bona tinta (…)

El mercat seguia pujant i pujant. Quan érem de gira Max Gordon (el productor teatral) ens trucava cada dia des de Nova York per informar-me només de la cotització del mercat i de les seves prediccions. (…) Sempre “amunt, amunt, amunt”. Fins llavors jo no m’havia imaginat que es podia ser ric sense treballar.

El més sorprenent del mercat, el 1929, era que ningú venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, tímidament, vaig parlar al meu agent a Great Neck sobre aquest fenomen especulatiu (…) Per damunt del meu cap mirà una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i digué. “Senyor Marx, vostè té molt a aprendre del mercat de valors. El que vostè no sap d’accions serviria per omplir un llibre”.

MARX, Grouxo. Grouxo i jo (dècada de 1930)

En el ple d’ahir, i amb els vots del PP i UPCM, l’Ajuntament de Ciutadella va modificar el Reglament que regulava l’ús de la llengua catalana a la institució, un reglament aprovat el 1990, per unanimitat de tots els grups polítics. Es rompia, per tant, un consens de més de vint anys i de la forma més vergonyosa: segons el PP, el motiu del canvi era que l’actual no garantia els drets dels ciutadans que s’adreçaven en castellà a l’administració, cosa absolutament falsa.

Així, el Reglament definitiu  va arribar a l’oposició poques hores abans d’iniciar-se el ple. Havien corregit errades ridícules -com parlar, encara, de màquines d’escriure-, però havien deixat articles com el 25: “A les bases (que regulin les convocatòries per a la selecció i el proveïment de llocs de treball) també s’hi ha d’incloure la pràctica obligatòria d’un exercici de llengua castellana per tal de valorar i assegurar els coneixements de castellà per part de l’aspirant”.

De fet, tota la modificació del Reglament es pot qualificar d’absolut despropòsit. Per innecessària -l’actual, ja respectava la tria lingüística del ciutadà en tot el seu articulat-; per partir d’una premissa falsa -qui ho ha demanat (ben poquets, diria), ha rebut resposta de l’administració, tant oralment com per escrit, en castellà-; i perquè, en definitiva, l’únic objectiu que té la modificació és infravalorar i desprestigiar la llengua pròpia. Ni més ni manco.

Així, els càrrecs de l’ajuntament de Ciutadella podran emprar el castellà en els actes públics, els noms dels carrers seran en català i castellà; igualment les retolacions dels béns mobles i immobles de l’Ajuntament, les publicacions destinades a promoció exterior es faran “en castellà-llengua de la regió receptora”, etc, etc. D’altra banda, resulta ben il·lustratiu veure els articles que se suprimeixen: aquells que fan referència a la col·laboració amb el Consell Insular de Menorca i la Universitat de les Illes, en matèria de promoció i normalització de la llengua pròpia; i aquells articles destinats a fomentar la consciència lingüística i l’ús de la llengua pròpia entre els ciutadans (formació, suport a entitats que tenguin com a finalitat fomentar-ne el coneixement i l’ús, etc.).

Que el PP de les Illes té per objectiu arraconar la llengua catalana, la nostra llengua, és més que evident. Modificar un Reglament d’ús de la llengua, aprovat per unanimitat el 1990, n’és una mostra més. Tornam trenta anys enrere. Com quan, a l’escola, els llinatges menorquins es pronunciaven a la castellana. Exactament, el que ha demanat el senyor “Bauzá” que  faci IB3 amb el seu. D’això se’n autoodi cap a la llengua pròpia. Ser un renegat. O, potser, fent honor a una de les possibles etimologies del llinatge  “Bauzà”  (pronunciant la primera “a” com a vocal neutra i la “z” com a essa sorda), ser una “beneitó”.

Sigui com sigui, ens toca tornar a lluitar per la nostra llengua. En sabem. Molt. Més del que es pensaven. Quan estudiava, duia enganxat a la carpeta un adhesiu com el que il·lustra aquesta entrada. L’esperit d’avui és el mateix. O no: més combatiu, més convençut. Perquè, vint-i-cinc anys després, no pens permetre que em robin el que som. El que vull que siguin els meus fills. Lluitarem per la nostra llengua!

Sempre el va tenir posat damunt la tauleta de nit. El vaig recuperar després de la mort del pare i ara és a la biblioteca, al costat dels llibres que més m’estim. Farà vint anys que no la tenc al costat i hi pens cada dia. O, potser, com aquells versos de Rosa Leveroni,  he après a veure el món “amb la claror que m’encanta/ de tenir-te dintre meu, / que fa que no cal pensar-te.” Avui, no és un dia especial. Però, aquí som, parlant d’ella.

En nou mesos, em vaig quedar sense mare i vaig ser mare per primera vegada. L’experiència més intensa i difícil de la meva vida. Els meus fills no em fan regals del dia de la mare. Saben que no en vull. Les mares i els fills no tenim un dia. Tenim un camí llarg a recórrer junts. Un camí, com tots, amb somriures, llàgrimes, desencontres i abraçades intenses. Un camí travessat per un amor sense condicions.

No vull regals, perquè les mares i els fills no tenim un dia. Només vull la certesa de la meva presència, amatent o estricta, al seu costat. La seguretat d’un estaló invisible i perpetu. I aquelles respostes tan particulars a una dedicació infinita: un no sé què faria sense tu, espontani i convincent; o un simple bona nit, després d’hores d’estudi, l’una al costat de l’altra; o la satisfacció d’hores de conversa que acaben amb un “açò, jo no t’ho hauria d’explicar!”. Els millors regals. Cada dia.

Si, fa onze mesos, m’haguessin dit que, avui, el PP es trobaria en la situació de debilitat en què es troba, després d’haver aconseguit una majoria comodíssima a les Illes, no m’ho hauria cregut. El desgast patit en pocs mesos, però, no és, no pot ser, fruit de l’atzar. No cal ser cap gran analista polític per apuntar-ne les causes: incompliment absolut de les promeses electorals, prepotència i, sobretot, no preveure la reacció de la ciutadania envers temes tan sensibles com la llengua pròpia i el territori o el benestar social, la sanitat i l’educació.

Així, avui ens trobam amb uns governs del PP que sembla que no tenen capacitat de reacció, o que reaccionen d’una manera totalment equivocada, davant tanta gent que els planta cara: llaços per la llengua, mobilitzacions per evitar noves urbanitzacions, manifestacions en contra de retallades socials, sanitàries i educatives, etc, etc. I, el que és més greu: la divisió interna. Les paraules (amenaça) de Delgado a Pastor pel tema lingüístic posen en evidència tensions difícils de resoldre en un partit que va guanyar les eleccions perquè havia de ser el “govern fort” que ens havia de “treure de la crisi”. Avui, fa rialles només pensar-hi. O plorera.

En aquests moments en què tenim una ciutadania mobilitzada, el més fàcil, sempre, és parlar de “manipulació política”, com si, més enllà dels partits polítics, no hi hagués vida! La gent no necessita consignes de partit per sortir al carrer: se sent estafada, enganyada, ofesa. I, tot això, és mèrit, només, d’aquest PP que ens governa. Jo mateixa, tenc un llaç penjat a la façana de casa. I el va penjar, en aquest ordre, la filòloga, la mare, la professora… i la política. Aquesta és la realitat, encara que no agradi a segons qui. Encara que sigui més fàcil donar la culpa a l’altre abans de reconèixer que la situació de crispació que es viu és fruit de la pròpia incompetència o prepotència o el que li vulguin dir.

Així les coses, em deman -perquè m’ho han demanat- quina ha de ser la meva feina a l’oposició.  Idò, exactament, la que he fet sempre: propostes positives per complementar la feina de l’equip de govern i, també, encara que no agradi, el seguiment de l’acció de govern i la denúncia -sempre argumentada, ep!- de tot allò susceptible de ser qüestionat. Aquesta és la funció de l’oposició. I, en el meu cas, hi som, una, és cert,  però carregada d’energia i de ganes. Intentant sempre la correcció de les formes, sense estalviar, però, ni una mica de duresa en allò que la reclama. Pretendre que l’oposició faci un altre paper em sembla que és no entendre el joc de la democràcia.

En política, com en la vida en general, aprendre a acceptar la postura diferent, la crítica o l’error és imprescindible. I si pot ser amb una mica d’humor i ironia, millor. Si no, correríem el risc d’ofegar-nos en el nostre propi orgull. O de quedar-nos absolutament sols.

Fidel a la meva cita informativa, aquí teniu la crònica del darrer ple del Consell Insular de Menorca. El primer que se celebrava en horari de dematí, cosa que jo he agraït molt perquè, arribar a casa prop de les dotze del vespre, després de més de cinc hores de ple, afamada i en un estat que fa necessari un temps prudencial de desconnexió per poder aclucar l’ull, no és el millor per, a les 8 en punt de l’endemà, estar en condicions d’explicar, per exemple, els pronoms febles o el Neoclassicisme a Menorca a una classe d’adolescents.

Així, aquest primer ple matutí semblava, d’entrada, que seria un ple tranquil, més curt que els anteriors i sense punts conflictius a l’ordre del dia. Tanmateix, al cap de pocs minuts d’iniciar-se, un grup de ciutadans va entrar dins la sala de plens i van formar una frase que deia: “Huguet dimissió”, dedicada al conseller d’ordenació del territori que s’ha significar, en aquests primers mesos de govern del PP, per voler canviar el Pla Territorial Insular.

El president del Consell va reaccionar de forma correcta i educada i va convidar els ciutadans a abandonar la sala, cosa que van fer. I aquí s’hauria acabat l’incident si no fos que el conseller al·ludit, a la primera intervenció, va carregar, de forma absolutament desproporcionada, al meu parer, contra els manifestants. I no ho entenc, sincerament. Una servidora, en dos anys de govern a l’ajuntament de Ciutadella, va veure desfilar pel ple flamenques, taxistes, policies, persones d’entitats diverses… No record cap condemna del PP. Al contrari. I, evidentment, vaig encaixar aquests fets amb esportivitat. És més, el PP també s’ha manifestat a la sala de plens del Consell! En fi. Com ja vaig dir l’altre dia, mai un govern amb una majoria absoluta folgada com la que té el PP a les Illes havia donat una sensació tan gran de feblesa.

Dit això, passem a les propostes que el PSM més per Menorca va presentar al ple. En primer lloc, una  sobre la gestió del port de Maó i la reclamació d’un nou Pla d’usos. En darrer terme, reclamàvem menorquinitzar la gestió del port i donar veu a tots els sectors implicats. Va quedar damunt la taula per intentar consensuar-la. Després vam reclamar que la consellera de cultura convocàs els ajuts per a la premsa local en català perquè es veu que, problemes gravíssims de tresoreria, impedeixen fer efectius 5.250€! Evidentment, el PP hi va votar en contra.

Finalment, vam fer una interpel·lació sobre la gestió feta a  l’àrea d’artesania. Com que en el pròxim ple en tornarem a parlar, dedicaré una entrada monogràfica al tema. La feina feta aquests darrers anys mereix una continuïtat i, sincerament, poc convincent em va semblar la intervenció del conseller de la matèria. Per això, insistirem.

El ple va acabar amb dues preguntes: una interessant-me sobre l’inici de les millores de la carretera de Torralba, que sembla que s’iniciaran enguany; i una altra sobre el motiu que impedeix penjar les actes dels plens i diferents comissions al portal web del Consell, tal i com s’havia fet fins a l’arribada del PP al govern. Es veu que és un problema de “protecció de dades”, tot i que per als plens, pel fet de ser públics, l’excusa no és vàlida.

I fins aquí el ple de dilluns passat, dia de Sant Jordi. Un ple que se’m va fer prou tranquil, tot i que es veu que hi ha qui el va viure d’una manera ben diferent. Potser al Consell Insular de Menorca convindria, a més de les màquines de cafè, posar-ne qualcuna de til·la. Perquè “la processó és llarga i el ciri curt”!

No em sé pensar sense llibres.  No puc entendre com hi ha persones que poden viure sense llegir, condemnats a viure, només, una vida. Hi ha personatges que recordes com si fossin un parent llunyà. Frases que et persegueixen sempre. Títols que voldries haver escrit tu. I autors a qui agraeixes haver-te il·luminat a través de les pàgines dels seus llibres. A qui agraeixes que t’hagin fet pensar, emocionar, gaudir, somriure, discutir, discrepar, admirar, angoixar, plorar, enlluernar. Viure històries impossibles. Llunyanes. Asseguda a la butaca de l’altell. O dins el llit, amb la mala consciència de saber que has d’apagar el llum perquè demà no hi haurà qui et desperti.

No em sé pensar sense llibres. D’altres autors i propis. La incertesa d’una primera idea que no saps on et portarà. L’angoixa i l’emoció  d’avançar per un camí ple d’ombres. Uns noms triats a l’atzar, o no, que s’acaben convertint en els companys silenciosos de la teva existència. La decepció de reconèixer que has triat una drecera fàcil que no et duu on tu volies. La paciència de tornar a començar una història que donaves per definitiva. La satisfació de retrobar la veu primera, aquella que no hauries hagut d’abandonar mai. L’alleujament d’ensumar el final. Per tornar a començar. Per començar a donar forma a una altra idea, tot just dibuixada en el pensament.

23 d’abril. Sant Jordi. El dia que una part del món celebra els llibres. El privilegi de la lectura. El plaer de la lectura. Llibres, autors, lectors.  Tots al carrer per, després, des de la lectura solitària, des de l’escriptura solitària, retrobar-nos a nosaltres mateixos a través de les paraules. Un autèntic privilegi.

Així fa temps, molt, que tenc clar que el millor sistema de govern és la república. Una república en què es poden elegir, democràticament, tots els càrrecs i no hi ha, imposats per dictadors, caps d’estat, amb família inclosa, a qui els ciutadans hem de mantenir sense que ningú ens hagi demanat si els volem o no. A més, cal recordar que, mentre a la resta de mortals d’aquest país se’ns han retallat, brutalment, els serveis bàsics, el pressupost de la Casa Reial ha davallat un miserable 2%, un fet que em sembla que no ha merescut tanta atenció com l’elefant.

D’altra banda, hem d’admetre que, poc o molt, tots sabíem de les fal·leres cinegètiques del Borbó. Què ha canviat, des de dissabte? Que si no hagués tingut un accident greu, senzillament, no hauríem sabut de les seves darreres aventures amb l’escopeta. El mateix passa amb aquesta “amiga” que diuen -des de fa mesos- que té. Tampoc no és cap novetat. Només que ara s’ha fet evident. D’acord que la coincidència amb el 14 d’abril i amb l’accident de l’infant Marichalar li dóna, a tot plegat, un aire ridícul, estantís. De pel·lícula tronada. Però això és el que tenim. Des de fa molts anys.

Així les coses, el que em sembla realment greu és que aquests senyor, que cada Nadal s’asseu a la butaca a donar-nos lliçons de tot i més, hagi tingut la manca de sensibilitat de gastar-se una milionada per anar a abatre elefants mentre hi ha milions d’aturats que pateixen dia a dia per mantenir les famílies i les seves cases. Mentre hi ha un govern mentider que ens apuja els imposts i ens retalla 10.000 milions d’euros (!) en educació i sanitat. Mentre l’economia cau i ens arrossega a tots cap al buit.

I, si el rei ha estat un insensible, nosaltres no hem de ser beneits: jo no el vull, no l’he volgut mai, però, ara per ara, em sembla que no és el problema més greu d’aquest país. L’elefant, tot i ser una bèstia immensa, no pot amagar els 5 milions d’aturats que hi ha a Espanya . O tots els milions que ens han robat els corruptes (gendre inclòs). O tots els milions que es deixaran d’invertir en hospitals i escoles. Aquesta és la trista realitat.

L’elefant, a l’Àsia, és la muntura dels reis i simbolitza, per tant, la força reial. L’elefant abatut és l’evidència de la seva pròpia debilitat. Tot arribarà. Mentrestant, i després de les primeres rialles, no oblidem tot el que l’elefant no pot amagar.

“Resulta francament curiós que Uh es faci ressò, avui, d’una notícia del DdB de fa uns dies sobre l’augment de vot nacionalista a Menorca. I encara és més curiós que, a diferència de la notícia original, ni UNA vegada se citi el PSM, que és, segons DdB, la formació més beneficiada d’aquest augment. En canvi, es parla de les possibilitats que tindria un partit nacionalista de “dretes”. Un altre invent d’aquests que no ha donat resultat mai, a Menorca? Per què tant d’interès a no parlar del PSM i, en canvi, sí d’una “fomació hipotètica” de dretes?”

Aquestes innocents preguntes, han rebut una resposta desproporcionada que em veig amb la dolorosa obligació de respondre:

1- “No se comprendre el cabreo de Salord”. “Cabreo”? Jo no sé on el veuen! És més, com a persona de paciència infinita que som, quan em pos maleita de ver, us assegur que no escric comentaris com el de més amunt. Es ben nota que no m’hi han vist mai, “cabrejada”!

2- “Y, por supuesto, el PSM es citado”. Aquí sí que l’afirmació té la seva gràcia. Analitzem la notícia (tota una pàgina): el PSM no surt ni al títol, ni al subtítol, ni dins la notícia; hi ha una columna, a la dreta, que es titula “Razones para los cambios”  en què s’analitzen  el PP, el PSOE, UM, la Lliga Regionalista i Esquerra Unida, i prou. Hi ha, això sí, una altra columna, petita, a l’esquerra, on es diu, textualment, “Pere Sampol del PSM ja estuvo como senador a propuesta de la CAIB”; i hi ha, evidentment, la graella de l’enquesta en què, entre tots els partits, també apareixen les dades dels votants del PSM. Això és referir-se al PSM? Sense comentaris.

3- M’acusen de “ver fantasmas allí donde sólo hay información periodística”, de “no aplicar la tolerancia”, de no “defender la libertad de expresión” i de confondre “deseos con realidades”! Al Diari de Balears on primer va sortir la notícia es diu, textualment: “Fins a un 21% dels balears podria votar PSM-IV-E, les sigles preferides pels nacionalistes”. O: “Si les eleccions es fessin demà, la coalició de Barceló guanyaria pes a costa de la resta”. He d’afegir res més?

4- Finalment, em diuen que “acierta más como escritora que como política”. I, aquí, sí que he de confessar que no sé què he de dir. M’han deixat touché! Trobau que m’he de plantejar, seriosament, deixar la política i dedicar-me només a escriure novel·les?

En fi. Aquí s’acaba aquest “Clot i bony” pasqual. Supòs que me n’hauria d’anar a reflexionar sobre el meu futur político-literari. Però no em ve prou de gust. Me’n vaig a menjar un pastisset de maduixes que hi ha sobrat del dinar. Perquè, com m’ha dit el meu germà, de cada any em super com a cuinera. I és que, quan una és polifacètica…

Fa uns dies, una amiga em va fer un regal especial: una mena d’àlbum preciós, encapçalat per una cita de Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda: “Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”. En només dues pàgines, conté la història de la nostra amistat: la Universitat de Barcelona, on ens vam conèixer; una imatge del Santuari de Queralt, Berga, el seu poble; una imatge de Far Nati, el primer lloc on la vaig portar el primer cop que va venir a Menorca; un dibuix d’una olla, en record dels anys que vam viure al pis d’estudiants del carrer Aribau de Barcelona; un altre dibuix d’un autocar, el del nostre viatge a Cuba, després d’haver passat un any estudiant oposicions i aprovar-les. I dues fotografies separades per més de vint anys: dues jovenetes rialleres, estudiants de filologia catalana; dues dones rialleres, que encara tenen moltes ganes de plantar cara a la vida.

Entre imatges i paraules, el temps. Més de vint anys que han passat com si res. Ella viu a Berga; jo, a Ciutadella. No ens podem veure sovint però ens telefonam i ens enviam correus. Ara, cada cop que ens retrobam, és com si el temps no existís. La nostra relació és, exactament, al mateix lloc on l’havíem deixada la darrera vegada que ens vam veure. Allà mateix on era fa més de vint anys. Supòs que això és l’amistat. Mantenir els lligams, les complicitats intactes, malgrat la distància i el pas del temps. Una mena de miracle que em meravella.

Ella sempre ha estat molt més detallista que jo. Mai ha oblidat un aniversari. Jo, gairebé tots. Però sempre m’ha perdonat. De fet, és habitual que encara em telefoni ella per dir-me que ja té un any més. Ja sap la meva resposta: supòs que devies rebre el ram de flors que et vaig enviar? Riu. Per això, avui he volgut correspondre a la meva manera. Amb paraules. Mercè Rodoreda deia que “una novel·la són paraules”. La vida, em sembla que també. I la paraula “amistat” és, sens dubte, una de les més precioses que ens ofereix. Gràcies per aquest àlbum. Per tots aquests anys d’amistat.

El passat divendres, el Consell Insular de Menorca i  l’Ajuntament de Ciutadella van convocar els plens respectius per aprovar els plans d’ajust derivats del Decret-Llei 4/2012 de 24 de febrer. Davant la possibilitat que els horaris poguessin coincidir, i, atenent la meva doble condició de regidora i consellera, la portaveu del PSM més per Menorca a l’ajuntament de Ciutadella va advertir del fet l’equip del govern del PP. La seva resposta va ser que no hi havia cap problema perquè l’ajuntament convocaria el ple en horari de capvespre. Fins aquí, tot correcte.

Tanmateix, i sense previ avís, el ple de l’ajuntament de Ciutadella es va convocar només mitja hora després del ple del Consell Insular de Menorca (l’un, a les 13,00h; l’altre, a les 13,30h), fet que m’impedia poder exercir les meves responsabilitats en els dos llocs, com he vingut fent fins ara. Així, l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella va avançar el ple sense cap tipus de justificació. És més: la documentació a aprovar va arribar als portaveus només 50 minuts abans de començar la sessió! Resulta evident, per tant, que hauria estat més lògic retardar unes hores l’inici del ple per poder tenir la informació en un termini de temps raonable i per poder permetre, també, que jo pogués assistir als dos plens.

El pitjor de tot, però, va ser escoltar, dins el Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella, com el portaveu del PP, el senyor Ramon Sampol, davant les queixes del PSM més Menorca per aquesta actuació antidemocràtica sense precedents, es justificava dient: “Aquesta és la servitud que ha de pagar la senyora Maite Salord per haver anat a dues llistes”. He de confessar que mai, mai en la meva vida política m’he sentit tan humiliada. Tan dolguda per unes paraules indignes que pens que no em meresc perquè sempre he intentat fer la meva feina amb responsabilitat i dedicació. Perquè l’única servitud que em reconec és contribuir a la dignificació d’un sistema demòcratic en el qual crec profundament. Em sembla que no tothom pot dir el mateix.

Creuen vostès que el señor Tadeo –president del Consell i parlamentari– convocaria un ple coincidint amb una sessió parlamentària? O que ho farien el senyor Monerris i la senyora Sugranyes, que compaginen alcaldia i Parlament? O que l’alcaldessa de Maó convocaria un ple que impedís assistir-hi al senyor Gornés i al senyor Sanz, conseller del Govern Balear i parlamentari, respectivament, i també regidors de l’ajuntament de Maó? Esclar que no! Només la senyora Maite Salord ha de pagar la servitud d’haver tingut l’atreviment d’anar a dues llistes. Ells, els del PP, de cap manera. Per favor.

A la vista d’aquests fets, no puc evitar demanar-me: què pretenia l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella? No devia pensar que jo, forçada a haver de triar, assistiria al ple del Consell –on som l’única representant del PSM més per Menorca– i, així, al Saló Gòtic, es produiria un empat a 10 vots, que el vot de qualitat de l’alcalde tombaria del cantó del PP? Sincerament, només el fet de plantejar-me aquesta possibilitat m’esfereeix. Aquest és el concepte de democracia que té el PP? Aquest és el respecte que tenen a les persones que formam part de l’oposició? Quina vergonya i quina pena!

El resultat de tot plegat és que l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella va perdre la votació i que jo no vaig poder assistir al ple del Consell. I va perdre la votació perquè no va ser capaç de consensuar el pla d’ajust amb l’oposició (des del PSM més per Menorca teníem la intenció, per poc que se’ns hagués escoltat, de fer un vot d’abstenció) i jo no vaig poder assistir al ple del Consell per la seva actitud d’absolut menyspreu a la meva feina i a la meva persona. On són les paraules, tantes vegades repetides per l’alcalde, de consens, de treballar conjuntament amb l’oposició? Si no ho record malament, va dir, en el discurs de sant Antoni, que, abans de no oferir la mà a l’oposició, “se la tallaria” (sic). Quines rialles em fa recordar-ho!

Divendres dia 30 de març, dins el Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella, el PP va crear un precedent lamentable. Un precedent que, personalment, veig com una amenaça clara al lliure exercici de les meves funcions, com a regidora i com a consellera. Una amenaça clara al meu compromís amb els electors. N’he pres bona nota i, evidentment, actuaré en conseqüència i responsabilitat.