Des de la finestra de l’altell, veig flòvies que van i vénen darrere els vidres. Fa fred. És cert. El termòmetre de la farmàcia marcava un grau negatiu fa unes hores. El cel és gris i bufa una tramuntana que encara fa que l’ambient sembli més gèlid. Però hi ha coses que em fan escarrufar més que el fred. La xifra d’aturats de Menorca, per exemple. 7627 persones. 7627 drames que alguns resoldran millor que d’altres. Somnis que es fondran, il·lusions perdudes, patiments i frustracions. I, mentrestant, ens abrigarem o quedarem tancats a casa cercant l’escalfor d’aquells que ens estimen. Només així transitam per una vida que, de vegades, tantes, no és la que voldríem. Viure és prendre decisions. I no sempre l’encertam. Potser perquè, de vegades, acabam fent allò que els altres esperen de nosaltres més que el que nosaltres volem fer realment. És difícil trobar el punt d’equilibri necessari entre el jo i els altres. Trobar el sentit de tanta dedicació a afers sense els quals podries viure perfectament. Sovint em deman per què sempre s’exigeix més a qui més fa i, en canvi, s’és condescendent amb qui fa ben poc. La meva mare, dona de saviesa infinita, ja m’ho va advertir: no convé que diguis tot el saps fer perquè ho acabaràs fent tot. Sovint em deman què em diria si em veiés ara. Em va deixar fa prop de vint anys. Llavors, jo era professora i intentava escriure algun conte que ella va ser a temps de llegir. No tenia fills. No em dedicava a la política. No em moria de ganes d’escriure. El meu pare, que em va acompanyar fins fa poc, estava orgullós de la filla petita. D’aquella que va arribar quan ja ningú no l’esperava. Havia sortit feinera, marca de la casa. Beneita, afegiria la mare, amb la seva mirada viva i penetrant. Com si la pugui sentir, asseguda a la gronxadora, llegint i escoltant música. Fas massa coses i recorda que em deus una novel·la. Ho sé mare. Ho sé perfectament. El febrer és un més fred. És també el mes dels meus pares. Tots dos van néixer en febrer i s’hi van casar. Inevitable no recordat-los quan fa fred i ets a casa i et demanes el sentit de tantes coses. El sentit de tantes lluites que no vols estèrils però que, en el fons, no pots evitar qüestionar-te. Potser, només  flòvies que, en tocar la teulada, es fonen i desapareixen.

La primera part de la crònica del ple del Consell de Menorca de dilluns passat és aquesta carta que avui publica la premsa. Continuarem, que les més de cinc hores de sessió van donar per molt. Moltíssim.

ÈTICA I LEGALITAT

En el darrer plenari del Consell Insular de Menorca, els partits que estan a l’oposició, de la qual jo form part, es van absentar en el moment que es pretenia aprovar per urgència una proposta de l’equip de govern, la modificació d’un punt del Pla Territorial Insular. Amb aquest acte, que el conseller Huguet va qualificar d’”infantil”, vam impedir la seva aprovació per uns motius que em semblen més que justificats i que crec que és important que la ciutadania conegui.

En primer lloc, convé explicar que en cap moment, en cap, es va comunicar a l’oposició que s’inclouria aquest punt per urgència en l’ordre del dia del ple, un fet insòlit en el funcionament  de la institució. És més, se’ns va enviar la proposta per correu electrònic quatre hores abans de començar el ple i mentre estàvem reunits amb el president i altres consellers del PP i cap d’ells, cap, es va dignar a fer-nos el mínim comentari del tema. Per acabar-ho d’adobar, vam anar a consultar l’expedient del punt que venia per urgència i no hi era, fet que contradiu el que marca la llei. Per tant, teníem una proposta damunt la taula de la qual ho desconeixíem tot, en no haver passat per cap de les comissions reglamentàries (la informativa i l’assessora en matèria d’urbanisme) a les quals, perfectament, s’hauria pogut incloure ja que el requeriment de la Unió Europea que va motivar la urgència es va registrar d’entrada al Consell dia 30 de desembre.

Així les coses, resulta sorprenent, o no, que se’ns recrimini no haver actuat, en abandonar la sala de plens, amb la “cortesia” que marca el Reglament del Consell Insular de Menorca i bravejar, a més a més, que dur una proposta per urgència al plenari és perfectament legal: sí, és legal, ara bé, vist com es van produir els fets, és d’una manca d’ètica i, ara sí, de cortesia cap a l’oposició, que, per respecte als meus electors, no pens admetre. Si era un tema tan important i urgent, com hem d’entendre aquest silenci?

Vivim en una democràcia que, per sort, ofereix algunes escletxes als partits de l’oposició per poder evitar veure’s arraconats per governs majoritaris que, tot i omplir-se la boca amb paraules com consens i acord, a la pràctica, actuen sense cap tipus de mirament. Em creguin que, si haguessin tingut la “cortesia” només de comunicar-nos que durien aquest punt per urgència al ple, ningú s’hauria aixecat de la cadira. Mirin si era fàcil. Tot això que ens hauríem estalviat.

El meu gran propòsit per al 2012 era… començar a dir que no a tot el que em proposassin. Pot semblar un propòsit relativament fàcil. Es tractava, senzillament, de dir: no, gràcies, m’agradaria molt però no tenc temps perquè ja faig moltes coses. I no hauria estat una excusa: és una veritat com un temple. Bé, idò, encara no hem acabat el primer mes del nou any i ja he incomplert aquest bon propòsit dues vegades. Dues!

Així les coses, començ a pensar que no tenc remei. Que estic condemnada -mentre el cos aguanti- a ficar-me dins mil i una empreses només perquè som incapaç a renunciar  a allò que m’agrada. En aquests moments, deixant al marge la vida familiar i literària (poca broma!), em dividesc entre l’institut (mitja jornada), el Consell  Insular de Menorca (mitja jornada més) i l’Ajuntament de Ciutadella (ja no tenc més jornades a dividir!). I, amb tot, m’he apuntat a un parell de cosetes més, amb tota l’alegria del món.

En primer lloc, gairebé ni em van haver de demanar si volia coordinar la visita de Jaume Cabré a Ciutadella, presentació inclosa. Un autèntic plaer al qual no renunciaria per res. Dona gens mitòmana, per aquest escriptor faria el que fos. Començau a apuntar una data a l’agenda: 10 de febrer, a les 20,00h, al Cercle Artístic, presentació de Jo confesso, una novel·la cridada a ser un clàssic de la Literatura.

La segona temptació a la qual he sucumbit és a fer un curs sobre les grans obres de la literatura catala a la “Universitat Oberta de Majors”. M’ho vaig pensar dos dies i, al final, m’hi vaig embarcar, convençuda que aprendré molt més del que els pugui ensenyar. Es tracta d’un alumnat agraït i entusiasta al qual, a més, parlaré del que més m’agrada. Confés que em fa molta il·lusió i vaig agrair molt la proposta, que he encaixat, amb calçador, a la meva agenda.

Així, podeu veure que he començat l’any ben entretinguda. I, com que ja veig que a la meva edat ja és un poc tard per canviar, m’accept amb resignació i paciència. Jo som així i així seguiré, mai no canviaré, com deia aquella cançó de n’Alaska. I, com que davant les coses que no tenen solució, més val posar-hi bona cara, us deix amb un bon somriure. Què hi farem!

Fins i tot els seus, en comencen a estar farts, de tanta prepotència. Els atacs i la violència són desproporcionats i injustificables. La imatge que projecta és penosa i la gent acaba la paciència. M’agrada veure, però, que les persones raonables, cultes i sensates que se senten part d ‘aquest club no estan disposades a aguantar segons quines coses. No estan disposades a tirar per la borda una imatge de prudència que, en pocs mesos, estan capolant i de la forma més barroera. Trepitjant mans, amb cops al cap i amb entrades d’una duresa que fa esborronar la pell.

Però els xiulets, primer tímids, ja comencen a ser ensordidors. Tanta violència ha fet reaccionar la gent. Fins i tot, aquelles persones de natural assossegat. No ens deixarem calcigar, PePe. No deixarem que calcigueu allò que més estimam. Al final, el bon joc s’acabarà imposant. Al final, la raó s’acabarà imposant. Ja no valen els títols o les victòries d’antany.  Els enganys i les comèdies del present es paguen cars. Ningú no us ha tocat el rostre i ho sabeu perfectament. Els papers amb què us vau presentar al partit no deien la veritat. I també ho sabeu.

I no acotarem cap i, potser, la banda sonora d’aquests quatre anys s’arribarà a fer insuportable. De persistent. La violència és sempre fruit de la covardia. Trepitjau la mà però és sense voler, us atreviu a dir.  Potser, conscients de la vostra feblesa. Quina vergonya! Manifestau amb veu clara i alta quin és el vostre veritable objectiu, si us atreviu. La dignitat no sap de categories. No n’hi ha de primera o de segona divisió: n’hi ha o no n’hi ha. Punt. No empreu la porta de darrera per acabar amb unes regles de joc que tots, TOTS, vam convenir ja fa molts d’anys.

I no dubteu, sobretot, que ens mantindrem sempre fidels al nostre joc. A allò que ens caracteritza. A allò que som. Encara que ens fiqueu el dit dins l’ull. Encara que ens calcigueu la mà. La llengua intacta. Sempre. Per dir, per insistir, per rebatre i per combatre. No ho oblideu. Hi ha partit de tornada. I tenim una davantera de luxe.

Entre finals del segle XIII i durant el XIV, es van escriure les  grans cròniques catalanes: la del rei Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere III. En aquest sentit, cal remarcar el fet que dos monarques siguin els “autors” del relat dels fets històrics més destacats dels seus regnats, un fet insòlit fins llavors.

Així, les quatre grans cròniques remeten, d’una banda, a antigues cançons de gesta perdudes, transmeses de forma oral per joglars, i, de l’altra, apunten cap a un gènere nou: la novel·la. Perquè la base històrica va acompanyada per una prosa amb voluntat literària, plena de petits detalls, de desripcions acurades i, evidentment, d’exageracions per tal d’aconseguir el seu propòsit principal: enaltir els monarques de la Corona Catalano-Aragonesa en el seu moment de màxima projecció.

A Menorca, comptam, també, amb una crònica, la Crònica Menorquina, més breu que les altres i que se centra, només,  en el moment de la conquesta de l’illa per part d’Alfons III. Tal i com expliquen Josefina Salord i Joan F. López al fascicle de l’Enciclopèdia de Menorca: “Aquesta modesta Crònica menorquina té, tanmateix, un valor extraordinari ja que demostra l’existència d’una producció historiogràfica pròpia, creada a l’illa arran de la conquesta. Pertanyent al gènere de la narració històrica, la seva finalitat era de fer reviure cada any al poble de Menorca, a través de la paraula acolorida dels clergues, els fets d’aquesta data memorable, “legitimada”, segons la concepció medieval, per la intervenció providencial de sant Jordi i sant Antoni.”

Si avui no hem perdut aquesta crònica oral és gràcies a Pere Miquel Carbonell, un humanista que la inclogué dins el volum Cròniques d’Espanya. El 1958, Josep Salord i Farnés va fer una edició de la Crònica Menorquina i, el 1997, José Ignacio Montobbio en feia una “edició paleogràfica i transcripció catalana seguida de la versió castellana”. Es tracta, així, d’un text important dins la historiografia menorquina que, avui, 17 de gener, 725 anys després que Alfons III conquistàs Menorca per incloure-la dins la Corona Catalano-Aragonesa, cal tenir, més que mai, ben present. Aquesta és la nostra història, el nostre passat, les nostres arrels. Encara que n’hi hagi que ho vulguin disfressar amb músiques que grinyolen.

Acció Cultural de Menorca convoca les persones i totes les entitats cíviques de l’illa a la LECTURA del Manifest en defensa de la nostra llengua i contra la política lingüística i cultural del Govern Balear.
Plaça de la Catedral de Ciutadella dissabte dia 14 a les 12 h.
Doneu-hi suport amb la vostra presència.

Manifest per la llengua catalana gener 2011

Les entitats sota-signades, formant part del teixit associatiu menorquí dins l’àmbit de la cultura i el lleure, després d’una anàlisi conjunta de la realitat social actual de la nostra illa i de les Illes Balears en el seu conjunt, coincidim a fer constar:

1.Que el futur de la nostra construcció social ha de basar-se en la qualitat de la nostra cultura, en la ciència, en la tecnologia i en la llengua territorial pròpia del nostre país.

2.Que la llei de normalització lingüística, aprovada per unanimitat del Parlament de les Illes Balears el 30 d’abril de 1986, és un dels eixos principals de la construcció social del nostre país, així com de la cohesió de les nostres illes.

3.Que, per garantir la llibertat dels ciutadans per expressar-se en l’idioma oficial que vulguin, correspon a l’Administració l’obligació de respondre en la llengua elegida pel ciutadà.

4.Que la comunitat de llengua i cultura catalanes és subjecte de drets col·lectius reconeguts internacionalment.

5.Que l’onada immigratòria, especialment forta durant les tres darreres dècades, ha incidit en la davallada en l’ús del català, especialment a les zones més poblades; però també podria ser font de nova vitalitat per al català si els illencs tinguéssim, com a societat d’acollida, la capacitat d’integració que hem tingut en altres conjuntures passades.

6.Que en aquest camí obert i dinàmic, l’escola ha estat i ha de poder continuar sent, juntament amb els mitjans de comunicació, un àmbit eficaç d’integració i de progrés social.

7.Que correspon a les institucions d’autogovern, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia (llei orgànica de l’Estat) impulsar i liderar l’adhesió de la ciutadania a aquests principis, que enforteixen les característiques de nacionalitat de les Illes Balears, i, d’entre elles, la més important: el català, la nostra llengua pròpia.

Constatam, així mateix, que les mesures de l’actual Govern de les Illes Balears, presidit pel M.Hble. José R. Bauzá són clarament insuficients sinó greument contràries per als objectius anteriorment expressats. En especial, qualificam de molt preocupants les mesures que s’anuncien i algunes que ja s’estan adoptant en política lingüística . I açò pels motius que a continuació s’exposen:

A)Incompliments palesos de la Llei de Normalització Lingüística i d’algunes normatives que en deriven, com ara el Decret d’Ús del català en l’Administració o el canvi en la llei de la Funció Pública, que implica la desaparició del requisit lingüístic en els funcionaris.

B)Doble xarxa escolar per raó de llengua i retrocés del català com a llengua vehicular de l’ensenyament; manca d’exigència del català per accedir al concurs de trasllats.

C)Bilingüització diglòssica dels mitjans de comunicació públics (IB 3), amb superior presència del castellà a la ràdio i televisió a la graella de programació i amb pel·lícules doblades en castellà.

D)Decisions contràries a la normativa en matèria de topònims.

E)Retirada del suport a la Premsa en català i a l’Escola d’Estiu.

F)Eliminació dels programes de suport a l’ensenyament de la llengua catalana en els nivells bàsics del sistema educatiu i de la dinamització social en català (PAIRE, ESEL, Reciclatge…

G)Greu retallada en general a l’associacionisme cultural i cívic mentre es mantenen subvencions milionàries a esdeveniments d’escassa o nul·la rendibilitat social.

H)I, en general, amb les seus decisions el Govern Balear, en tost de deixar la llengua fora de la contesa política, li dóna una centralitat negativa, la qual cosa fa del català un indesitjable element de polèmica que li procura descrèdit i en desactiva l’adhesió ciutadana.

La nostra crida a la societat neix de la consciència que cal més que mai afirmar els principis per a la convivència en la diversitat, com els continguts a la Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996), no renunciar als nostres drets ni fer cap pas enrere en els avenços assolits.

Ens adreçam, idò:

Al poble de Menorca, perquè sàpiga que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia.

Als nostres representants polítics i a les nostres institucions d’autogovern, perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i rectifiquin en el camí del diàleg i el consens que no s’hauria de veure trencat per polítiques radicals i extremistes d’alguns sectors dels qui manen.

I a tots els qui aspiren a construir una societat equitativa i sostenible, respectuosa amb la diversitat lingüística, cultural i nacional.

Tal dia com avui, l’any 1940, naixia Joan Solà, filòleg i lingüista que dedicà la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua. I, avui, més que mai, se’m fan necessàries les seves paraules. Hem de plantar cara perquè, com va dir el poeta menorquí Ponç Pons, no tenim “més heretat patrimoni o pervindre / que la llengua on perdura el record d’una terra”.

No defallim. Aquí tenim les paraules del mestre Solà:

“Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé:

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres.

Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne.

I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.”

Així, resulta difícil entendre com, en aquests sis mesos, el govern del PP del Consell de Menorca hagi pogut votar en contra d’una sèrie de propostes positives i gens “ideològiques” que hem presentat des del PSM més per Menorca, contradient el seu propi programa electoral (un compromís amb la ciutadania?), pel que fa a voluntat de consens, i, sobretot, oferint una imatge de prepotència que en res no beneficia la nostra illa. Repassem aquestes propostes:

1.    Impulsar un acord entre el Govern de les Illes Balears, els Ajuntaments de Menorca i el Consell Insular, amb l’objectiu de redactar, aprovar i finançar un Pla Integral de Sanejament de la Costa a l’Illa de Menorca, que permeti planificar de manera progressiva la dotació de serveis de clavegueram i depuració d’aigües residuals de totes i cadascuna de les zones turístiques de l’Illa. Es tracta d’una proposta que parteix de dos principis que, més que mai, són fonamentals: planificació i suma d’esforços de les administracions.

2.    Crear d’una comissió específica que s’encarregui d’elaborar els criteris que han de regir l’elaboració dels plans de gestió per a cada lloc d’especial conservació de l’illa, Llocs d’importància comunitària (LICS) i Zones d’especial protecció per a les aus (ZEPAS), per tal de definir els usos permesos dins els seus àmbits respectius. Tot i que la competència és del Govern de les Illes Balears, qui millor coneix les problemàtiques de cada zona és qui les viu de més a prop –els menorquins-, d’aquí la proposta.

3.    Incloure en el debat sobre el full de ruta turístic que el Consell està fent, els sindicats, entitats i associacions culturals, ecologistes, artesanes i agrícoles i, evidentment, els partits polítics de l’oposició, amb la voluntat de poder fer aportacions a l’hora de marcar el camí a seguir en un sector, el turístic, estràtegic per a l’economia de Menorca.

4.    Promoure un pacte insular, liderat pel Consell i, amb participació, entre d’altres, dels ajuntaments de l’illa, per planificar i definir el contingut i la ubicació dels diferents equipaments amb què Menorca hauria de comptar en un futur pròxim, amb arguments i vetlant sempre perquè tots els ciutadans de Menorca, siguin del municipi que siguin, se sentin escoltats, en referència al parador turístic i a l’escola d’hoteleria.

5.    Finalment, cal recordar que es va aprovar el desistiment del Pla Director Sectorial d’Equipaments Comercials per la via d’urgència i sense que l’oposició estigués convenientment informada. O que es van reduir freqüències de transport públic terrestre i es van apujar els preus dels abonaments sense informar els usuaris i amb informes contraris. I, finalment, que han exclòs l’oposició de la Comissió Tècnica Assessora de Patrimoni Històric i que, fins i tot, van rebutjar incloure-hi dos vocals tècnics (arquitectes, aparelladors, historiadors, etc), en la seva representació per tal de poder estar informats dels temes que s’hi tracten.

Així les coses, acaba de començar el 2012, un any que serà difícil i en què la ciutadania demanarà, més que mai, sentit de la responsabilitat als seus representants polítics. Evidentment que qui governa té la capacitat de decidir i executar, de la mateixa manera que qui està a l’oposició ha de saber fer un seguiment rigorós de l’acció de govern i no li ha de tremolar la veu quan es tracti de denunciar actuacions que creu equivocades. Aquesta és la base del nostre sistema democràtic. Tanmateix, hi ha temes, molts, que van més enllà d’ideologies i que responen, senzillament, a una voluntat de planificació, de diàleg, d’informació i de participació i que s’haurien de poder tirar endavant més enllà de les sigles del partit que les presenti. Aquest és el meu desig –polític- per al 2012.

Un pressupost no és només un seguit de nombres: un pressupost parla d’objectius i de prioritats perquè és el reflex d’una forma de governar. Com a mínim, de les intencions d’un equip de govern. I les del PP del Consell de Menorca, a partir del seu pressupost, són descoratjadores.

En primer lloc, es manté, pràcticament, la mateixa despesa corrent del 2011, quan governaven PSOE i PSM (davalla un 0,7%), seguint la tendència de l’anterior govern que ja va davallar aquest apartat un 5,3%. A més, si analitzam el capítol de Personal, cal recordar que, el juny del 2010, l’equip PSOE-PSM en va dur a terme una reducció molt important pel que fa a càrrecs públics i partits polítics, reducció que el PP obvia una vegada i una altra, i que es va reflectir en els pressupost del 2011. Tanmateix, per al 2012, han apujat aquest capítol en 1 milió € amb l’argument que l’anterior equip de govern l’havia deixat amb un deute de 3M. Per tant, si dels 3M, ara, només en reconeixen 1M, deu ser perquè: o no és certa la xifra de 3M que van donar, o han reduït en mig any la despesa de personal del CIM en 2M –cosa impossible-; o pensen reduir en dos milions la despesa de personal del Consell –cosa que seria preocupant-, o, finalment, no fan uns pressupost tan realistes com diuen. En qualsevol cas, sigui quina sigui l’opció, la demagògia que el PP ha fet al respecte del capítol de personal del Consell és més que evident.

La segona característica del govern del PP és la seva nul•la capacitat reivindicativa davant el Govern Balear. Així, resulta significatiu que, mentre el pressupost del GB puja un 8%, el del Consell de Menorca davalla un 16,4%. Aquest fet demostra, una vegada més, que allò que es retalla, realment, és la capacitat d’autogovern de Menorca. De poder decidir, des de Menorca, allò que és realment necessari per a la nostra illa. És per això que consider que la proposta del PP (en forma d’esmena als pressuposts de la Comunitat Autònoma) de fer un avançament de 3 milions mentre es tramita una futura llei de finançament definitiu dels consells insulars és una burla i un engany als menorquins. És denunciable la demagògia i la falsedat que s’amaga darrera aquesta proposta quan, a la vegada, el Govern del PP es nega a transferir més de 22 milions d’euros al Consell de Menorca a compte de competències pròpies, els recursos de les quals s’estaven negociant o competències pròpies finançades de forma no equitativa (com artesania, transport, promoció turística serveis socials o agricultura). Són 3M de caritat per amagar els 22M que ens corresponen en justícia.

Així, el fet que el nou govern del PP, i el PP com a partit, mostri aquests clars símptomes de conformisme amb la manca de compromís del Govern per tal de dur a terme el desplegament estatutari previst implica una caiguda important d’ingressos que impedeix que les diferents conselleries puguin exercir les seves competències de forma efectiva. I incideix, també, de forma directa, damunt les inversions, a la vegada que obliga el Consell de Menorca a sol•licitar un préstec. Per tant, la submissió del Consell de Menorca al GB es tradueix, a la pràctica, en una sèrie de retallades a diferents conselleries, retallades que afecten, directament, el benestar dels menorquins i menorquines: educació, formació, transport terrestre, etc.

En conclusió, allò que el PP ha qualificat reiteradament com a pressuposts realistes i no ficticis són, al nostre parer i com ja he dit, els pressuposts de la submissió de Menorca a Mallorca. Una submissió que obliga el Consell de Menorca ha endeutar-se (5 milions €) sense que això eviti unes retallades importants a sectors que afecten directament la qualitat de vida dels ciutadans. Uns pressuposts que reiteren els mateixos errors econòmics de rendibilitat ràpida i consum de territori (eliminen el Pla Insular de la Costa i el Pla Director Sectorial d’Equipaments Comercials i anuncien una modificació del PTI) que són a l’origen de la crisi actual, incentivant l’economia especulativa enfront de la productiva. Així és el primer pressupost del PP al Consell de Menorca.

Ara bé, som perfectament conscient que no és tan important el pressupost en si com la gestió que es fa del mateix i, per tant, serà en aquesta gestió que el PP durà a terme durant tot el 2012 que veurem exactament si es confirmen els camins erronis que es detecten en la seva política econòmica. En darrer terme, no podem oblidar que la ciutadania jutja els governs no per les seves intencions sinó pels seus resultats. I em poden ben creure que serem els primers que els felicitarem si són capaços de posar els interessos de Menorca i els menorquins per davant de les submissions partidistes.

La Consellera de Cultura del  Consell de Menorca ha posat a la venda 5000 llibres dels fons de la institució al preu d’1€, recaptació que després serà donada a Càritas. Quan vaig veure la notícia a la premsa, el cor se’m va encongir perquè la imatge  que es dóna de la cultura feta a la nostra illa no pot ser, em sembla, més depriment.

Així, parlar de “muntanyes de llibres” en el context econòmic que vivim, no fa més que reforçar la idea que, des del PP, es vol donar de la cultura com a despesa supèrflua i, per tant, prescindible. Però invertir en cultura no és un luxe ni un malbaratament de doblers: la cultura genera ocupació, representa un atractiu per als nostres visitants i, sobretot, és la base per formar societats preparades per sortir de la crisi. És molt fàcil fer demagògia amb la cultura. i el PP en fa. I molta.

A més, crec que és important destacar que tenir un  fons  amb 10.000 exemplars, una institució com el Consell de Menorca, no és una quantitat desproporcionada. Així, si els dividim entre 30 anys, i a una mitjana de 15 publicacions anuals, dóna un excedent de 22 exemplars per llibre publicat. Tenint en compte que de cada llibre se’n fan entre 400 i 1000 còpies, que en quedin 22 és tot un èxit de vendes que hauria de satisfer la consellera.

D’altra banda, en el l llistat que hem pogut consultar a la web del Consell, fins i tot es posen a la venda llibres del 2009, la qual cosa representa una greu competència deslleial a les llibreries de l’illa, sobretot si es té en compte el preu fixat de 1€ que no correspon amb el preu aprovat.

És lamentable  que l’actual consellera de cultura no valori la feina feta pels seus antecessors, sobretot, en unes èpoques en què no era fàcil posar en valor el patrimoni històric i literari de Menorca. A més, cal no oblidar que si, avui, Menorca és Reserva de Biosfera, en part, és perquè és una illa que s’ha sabut estudiar, que s’ha sabut conèixer i donar a conèixer. En llibres. En llibres com els que es troben custodiats a la seu del Consell de Menorca i que ara liquiden a 1€.

Ja ho va dir l’alcalde de Ciutadella en el ple d’aprovació del pressupost d’enguany: “si es pensen que jo pagaré, amb els doblers de tots, els gustos culturals d’uns pocs, ho tenen clar”. Ho tenc claríssim, no es preocupi. Liquiden la cultura. O la cultura a preu de saldo, com deia un titular encertadíssim. Aquesta és la idea que el PP té de la cultura. Ens voldrien pobres d’esperit. Tanmateix, no ho aconseguiran.