Una servidora, que és bastant innocent i confiada, tot sigui dit, es va pensar que, en la seva etapa a l’ajuntament de Ciutadella (2005-2012), ja havia vist tot els fenòmens paranormals possibles: desaparició d’expedients; moviments inexplicables de persones d’un grup polític a un grup mixt; la irrupció inesperada de les forces del bé -en forma de fiscal anticorrupció- per acabar amb les del mal; la presència d’éssers invisibles, d’ombres que coneixien tots els meus moviments; arribada de missatges anònims que estic convençuda que, des del més enllà, dictava  Satanàs en persona (que sé qui és, per cert), etc, etc.

Bé, com ja haureu endevinat, el meu raonament s’ha demostrat que fa aigües per tot arreu: l’efecte Poltersgeist continua, ara, al Consell Insular de Menorca! Resulta que, pobra de mi, hi ha qui em percep com una mena d’esperit malèfic -no sé si hi té res a veure el fet que sigui una dona- que cal expulsar de certes dependències que no poden ser contaminades per presències “no autoritzades” com la meva. Es tracta, no cal que ho digui, d’una pura distorsió de la realitat que encara és més preocupant si va acompanyada de moviments estranys d’objectes inanimats i de missatges dictats, directament, des de realitats virtuals intangibles. Que és, exactament, el que ha passat. I, com que d’urbanisme potser no en sé gaire però d’escriure sí (perdonau la falta de modèstia), aquí teniu el relat dels desconcertants fets que encara no sé com encaixar.

D’entrada, vaig intentar conjurar el malefici que m’impedeix accedir a segons quins espais del Consell fent públics els fets esdevinguts. No vaig obtenir cap resposta fins al cap de dos dies, en forma de misteriós comentari a la notícia del diari, que vaig tenir la precaució de guardar perquè ja ha desaparegut! Aquí el teniu:

“Sra Maite Salord: quan pensau fer publica la resposta que devendres vos va enviar el Conseller d.Ordenacio del Territori? Farà públic allò que regula el Reglament Orgànic del Consell sobre aquesta matèria? Que, per cert, sempre van aplicar Marc Pons i Joan Marquès quan van ser conseller? Gràcies” (Sic)

Quan vaig llegir aquestes paraules, em vaig posar a tremolar: divendres havia anat al Consell i no hi havia cap resposta! Per tant, què volia dir, aquest comentari? Em volien fer perdre el nord? Dilluns, aquesta misteriosa resposta, anunciada des del més enllà, encara no havia arribat a les meves mans. Però, com ja he dit, vaig assistir al desconcertant moviment d’un objecte inanimat: la resposta va aparèixer, finalment, amb registre de sortida i sense el preceptiu justificant de recepció, dins la meva bústia del Consell, un lloc on no és gens habitual deixar-hi aquestes coses i que obr poquíssim, al qual hi va arribar, sense cap dubte, per aquest efecte poltersgeist que us explic. M’estalviaré el cúmul de casualitats -existeixen, les casualitats, amics meus?- que em van dur a obrir la bústia després de no fer-ho des de l’octubre (perdó).

En fi. Amb les mans tremoloses, vaig agafar el sobre, el vaig obrir, en vaig llegir el contingut i el vaig amagar al fons de la meva carpeta. Necessitava temps per pair l’experiència. Qui era aquesta mena d’ésser misteriós que podia preveure el que em passaria? M’havia de preocupar? Tanmateix, el pitjor va arribar quan, l’endemà, em telefona un periodista per dir-me que sap que tenc la resposta que jo vaig guardar discretament! Quan me la va demanar, la sang se’m va gelar: si li don, vaig pensar a l’acte, la presència misteriosa que me l’ha feta arribar i que la va anunciar en forma de comentari s’enfadarà i vés a saber què em pot fer. Ni morta, te la don, va ser la meva resposta immediata. Ja contactaràs amb el més enllà, si la vols, vaig pensar.

I així estam. Aquesta és la història de la resposta misteriosa que he rebut, anunciada en forma de comentari a la web d’un diari, que sembla que em volen fer mostrar i que jo, després de tot el que m’ha passat, entendreu que me’n guardi com de caure, de fer-ho. Segur que és una trampa. En qualsevol cas, si finalment apareix, per art de màgia, a la premsa, ja trauré el manual de bruixeria del segle XVI que tenc a casa i faré un conjur per neutralitzar els seus efectes. Supòs que d’això, no en teniu cap dubte.

Dissabte passat, els membres del grup de lectura de Ciutadella, “Plaça de Lletres”, ens vam reunir per darrera vegada aquest curs (i en van quatre!), amb una cloenda que  no podia ser més especial: vam comptar amb la presència de l’escriptor Màrius Serra, que va venir a parlar-nos de la seva darrera novel·la, Plans de futur, premi Sant Jordi 2013.

Màrius Serra és conegut i reconegut per ser un excel·lent “jugador lingüístic”. La passió pels jocs de paraules (bifronts, palíndroms, quadrats màgics, mots encreuats, etc)  queda perfectament recollida, entre d’altres, a Verbàlia (Empúries/ Península Ediciones) i verbalia.com.

Estretament lligat a aquest projecte ludolingüístic, Màrius Serra és, també, un excel·lent narrador. El joc lingüístic, la porta cap a la creació. Perquè crear és jugar amb les paraules. És una forma d’explicar-se la realitat que l’envolta.  Per dir-ho amb les paraules del mateix autor: “Sovint els que escrivim acabem jugant, que és una cosa que m’agrada molt, però aquí hi ha un motiu de fons. I crec que el que s’ha premiat és aquesta ambició literària d’anar a fons, una novel•la on et puguis submergir”.

Màrius Serra pronuncià aquestes paraules arran de la concessió del Premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana a la seva novel•la Mon oncle (1996), una de les més representatives de les que ha escrit, juntament amb la palindronòmica  AblanatanalbA (1999), Farsa (2006), premi Ramon Llull, i la darrera, Plans de futur. I, tanmateix, hi ha un títol que em sembla que mereix ser destacat entre tots els altres: Quiet, el retrat del seu fill, una criatura amb necessitats especials, fràgil, que és el protagonista d’unes pàgines carregades de vida.

Així, diria que el jugador lingüístic, l’escriptor i el pare d’un fillet especial es troben a Plans de futur, la història del matemàtic Ferran Sunyé, tetraplègic i autodidacte, que és un exemple de superació, en un ambient familiar captivador, el presidit per les seves dues cosines, Maria i Àngels Carbona. L’amor, la tendresa o el respecte són els fils que teixeixen la relació entre ells. Una mirada esperançada sobre les dificultats de la vida i la capacitat dels éssers humans per convertir-les en una rutina amable, observada sempre des dels ulls de la ironia, de la intel·ligència, tan allunyada de la compassió i del victimisme.

Des del punt de vista de constructor d’una història que, en bona part, li venia donada per la biografia de Ferran Sunyer, m’agradaria destacar dos aspectes de l’obra que em semblen claus. En primer lloc, la complexa relació entre realitat i ficció i la forma com la resol Serra: un equilibri perfecte que, com ens va fer veure, fa que sigui difícil, per  al lector, separar els fets reals d’aquells imaginats. Quan t’endinses dins la novel·la, els límits es desdibuixen gràcies a la traça de l’autor per crear un univers coherent i compacte. Un univers fet de paraules que encaixen de forma harmoniosa per crear un univers literari que, com la vida, és fet de perspectives diverses.

L’altre aspecte que voldria destacar és el punt de vista narratiu. O la diversitat de punts de vista narratius, sens dubte un altre dels encerts de la novel·la. Diferents veus que fan avançar la història i que aniran augmentant la seva força en un final sorprenent en què totes les peces encaixen i totes les paraules dites trobaran el seu sentit més profund.

No em vull allargar més. Del joc a la creació. De la creació a la reflexió. O a l’inrevés. Com vulguin. Així de senzill, o així de complicat, ens ho planteja Màrius Serra. Ha estat un plaer llegir-lo. Ha estat un plaer tenir-lo a Menorca. Una Menorca que sempre ha estat present, d’una manera o una altra, en la seva literatura. Moltes gràcies per oferir-nos la possibilitat de fer “plans de futur” plegats.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA “SERRA D’OR” (2008). L’HE RECUPERAT ARRAN DE LA NOTÍCIA QUE EL CONSELL INSULAR DE MENORCA VOL RETIRAR EL SUPORT AL RECITAL POÈTIC. UN RECITAL QUE, MALGRAT TOT, CONTINUARÀ. AMB EL SUPORT DE LA GENT QUE ESTIMA I VIU LA LLENGUA I LA CULTURA DE MENORCA.)

La vida cultural menorquina té, cada estiu, una cita obligada: el recital poètic Illanvers. Es tracta, com l’han definit els seus coordinadors, els poetes Pere Gomila i Sergi Cleofé, d’un espai de trobada entre la poesia, la música i la pintura. Una proposta suggerent que, a través de la multiplicitat de formes artístiques, ofereix a l’espectador -sempre amb el rerefons indefugible de l’illa- diferents visions d’allò que podríem anomenar l’experiència de la Vida. Així, a partir d’un paisatge comú que, sens dubte, dóna forma a qui hi habita, l’amor, el dolor, el plany o la bellesa prenen forma, a l’hora del crepuscle, en alguns dels indrets més bells de Menorca: a la Torre de Fornells, al costat de la mar; als jardins de S’Hort de Sant Patrici, a Ferreries; al Parc des Freginal, a Maó; o al Pati des Convent, a Alaior.

Aquesta experiència cultural que neix de la forma més senzilla, d’una conversa entre amics que enyoren els recitals poètics d’antany, ha complert ja les cinc edicions. Cinc trobades artístiques que han permès posar de costat les mirades i les veus dels artistes més joves, d’aquells que tot just comencen a fer-se sentir, i les d’aquells que ja duen anys de bagatge, anys d’experiència. D’un present ric i fecund a un futur més que esperançador, aquests versos i aquestes imatges, embolcallats per la música suggerent de Guiem Soldevila i Violant Menorca, són un exemple més de la vitalitat cultural de l’illa, una terra petita però generosa en pintors, poetes, músics i escriptors.

Els recitals d’Illanvers, tanmateix, van molt més enllà d’una nit d’estiu en què es viu l’art intensament: un llibret recull els poemes llegits en cadascuna de les edicions i, de fa poc, també, una pàgina web (illanvers.cat) permet retornar, una vegada i una altra, des de qualsevol punt de la geografia, a la veu dels nostres poetes. Sigui com sigui, Illanvers és una forma diferent –i que no s’hauria de deixar perdre- de visitar Menorca a través del vers, de la imatge i de la música.

Fa tres hores que he arribat a casa, després d’un ple que n’ha durat sis!, però no me’n puc estar de compartir amb tots vosaltres una bona notícia sobre el dragatge del port de Maó. La primera, va ser saber que la Fiscalia havia paralitzat el procés de dragatge per investigar les condicions amb què es volia dur a terme. Avui, a la fi, després de quatre intents i d’una campanya exemplar de GOB, OCEANA i moviments de ciutadans,  i dels posicionaments dels ajuntaments de Sant Lluís i Es Castell, el Consell de Menorca, per unanimitat, ha aprovat “instar l’administració competent del Govern Central a clarificar si el projecte de dragatge del port de Maó s’adequa al que marca el Conveni de Londres”, i, en cas de no ser així, els instam a “fer-lo complir”. Una passa important, sens dubte, en tot aquest procés.

Com ja he dit, la d’avui, ha estat la quarta intervenció d’enguany, en el ple del Consell de Menorca, referida al dragatge del port de Maó. Totes s’han fet amb una única intenció: aconseguir que el Consell de Menorca es posicioni, clarament, a favor d’un dragatge amb el màxim de garanties possibles, cosa que, fins avui, no havia estat possible:

•    Gener 2013. Vam fer la següent pregunta: “Menorca és Reserva de Biosfera per la Unesco i ha de donar exemple de sostenibilitat entre activitats humanes i el medi ambient. Per això, no ens oposam al dragatge del port de Maó, però sí que demanam que se cerqui una alternativa perquè aquests materials tan contaminats es gestionin d’una manera adequada i no es tirin a la mar. És per això que volem fer la següent pregunta: a la vista dels errors i arguments abans esmentats, pensa l’equip de govern del Consell Insular de Menorca prendre totes les mesures possibles per tal d’impedir el vessament al mar de contaminants que agreujarien encara més la dramàtica contaminació actual de mercuri?”.

La resposta del conseller Villalonga va ser que “el responsable d’Autoritat Portuària va explicar que el dragatge es farà de forma totalment controlada, i que s’han fet estudis perquè el vessament del material de dragatge a la mar es faci d’una manera segura i no es pugui escampar.”

•   Febrer 2013: Vam presentar una proposta d’acord, que el PP va votar en contra, instant a paralitzar el dragatge fins que no s’asseguràs que es duia a terme de forma segura.

La resposta del conseller, segons consta en acta, va ser: “En relació a la solució que dóna l’oposició de tirar en terra el fang contaminant, el senyor Villalonga afirma que a hores d’ara això és impossible, perquè no hi ha cap lloc a l’illa ni al món on es pugui tractar, ni tan sols en la planta de residus que va fer l’equip de govern anterior. (…) El conseller diu que pensa que, de totes les solucions, la d’Autoritat Portuària és la menys dolenta, i atès que tenen totes les autoritzacions pertinents, el Consell Insular no s’hi pot oposar. Ara bé, el que sí que es pot fer és demanar que aportin les autoritzacions per tal de  comprovar-les, i en el cas que no les tinguessin i passés alguna cosa llavors podrien demanar les responsabilitats que pertoquin.”

•    Abril 2013. Vam presentar una altra proposta d’acord, que el PP també va votar en contra, d’instar el Ministeri a actuar de forma semblant a Flix, considerant l’obra d’interès general o equivalent perquè pogués ser objecte d’un finançament especial per al tractament descontaminant a terra dels fangs resultat del dragatge.

En aquest cas, el conseller va tornar a dir que la solució proposada per APB era “la manco dolenta”.

•    Maig 2013. Avui, finalment, hem presentat la tercera proposta d’acord, aprovada per unanimitat, instant l’administració a complir el Conveni de Londres, signat l’any 2006. En l’esmentat conveni s’estableix que abans d’optar per l’abocament a la mar dels fangs extrets del dragatge del port de Maó s’han d’haver estudiat i demostrar inviables la resta d’opcions menys contaminants. Les opcions possibles prèvies a l’abocament són, segons el Conveni de Londres, la reutilització, el reciclatge, la destrucció i el tractament per reduir o retirar els components perillosos, i cap d’elles han estat informades i valorades per l’administració promotora, Autoritat Portuària de les Illes Balears.

Així, mai no ens hem oposat al dragatge del port de Maó, tot i que, des de fa mesos, com a molts de menorquins i menorquines, ens preocupa com es pensa dur a terme. D’aquí les diferents propostes que hem presentat en el ple del Consell. La resposta del PP, fins ara, havia estat decebedora i havia evidenciat una manca clara de voluntat política per resoldre el problema.

Avui, hem aconseguit sumar els vots de PP, PSOE i PSM Més per Menorca per aconseguir que, finalment, el govern de Menorca es manifesti  a favor d’un dragatge fet amb totes les garanties.  Lògicament, el procés continua i haurem de seguir de prop la resposta que ens doni el Govern Central. Tanmateix, és una passa important. Gràcies a tots.

Una vegada més, m’haureu de disculpar per lliurar molt tard aquesta crònica del ple del Consell de Menorca del passat 15 d’abril. Us faré una confessió: n’acab tan cansada, que ni ganes tenc de tornar-hi a pensar per escriure aquestes quatre retxes. Però som dona responsable i sempre intent complir els compromisos. Per tant, aquí teniu aquesta crònica alternativa -res a veure amb el que surt a la premsa- que esper que us sigui profitosa.

Per no perdre el costum, vaig defensar una proposta del PSM Més per Menorca perquè el dragatge del port de Maó es faci amb garanties, de forma semblant a com es vol fer a Flix. I per no perdre el costum, també, el PP va fer d’anguila i s’hi va oposar: l’excusa d’aquest mes va ser que el tema era a Fiscalia. No entenen que tenim un govern per fer propostes polítiques, per defensar els interessos dels menorquins, no per fer aquest trist paper que fan. Per cert, frase lapidària del conseller de medi ambient i pesca: “No hi ha cap lloc o illa al món on els fangs es puguin tractar (descontaminar)”. Aquí queda!

Amb la següent proposta, vam tenir més sort: es va aprovar per unanimitat reactivar la comissió de seguiment de competències del CIM per poder estudiar, de forma conjunta, govern i oposició, la possibilitat d’assumir noves competències, així com per revisar el contingut i el finançament de les ja assumides. Ara bé, vaig tenir una sort relativa: resulta que aquesta comissió havia funcionat de juliol del 2008 a juny del 2011. O sigui que no ens van poder dir que “demanam allò que, quan governàvem, no fèiem”. Ben al contrari.

Finalment, dues preguntes al senyor conseller de des-ordenació del territori: per què ens va vendre (consta en acta i va sortir per premsa) que havia contractat un geòleg per revisar el Pla Especial de Camí Cavalls amb una beca “Mapfre” quan no era cert? Ell, pobre de mi, es pensava que li donarien… I segona pregunta: és competent el Consorci de disciplina en rústic per inspeccionar les obres de Torralbenc? NO!, em va dir. I es va quedar tan descansat! Evidentment, el tema no ha fet més que començar i augur que no acabarà bé. Per al PP, evidentment.

També vaig fer una interpel·lació sobre borses de treball en què el català és només un mèrit, quan són places d’atenció al públic, amb la qual cosa no es garanteix que un ciutadà que s’adreça a l’administració en català sigui atès en aquesta llengua. Però, com que el tema continuarà en el ple de dilluns vinent, em permetreu que me’l reservi per a la pròxima crònica, que intentaré que sigui més puntual. A més, ara que tenim el pare de la Llei de la Funció pública, de nou fent d’arqueòleg del Consell, segur que ell ho aclarirà.

I acabaré amb un regal, una frase per emmarcar del conseller de des-ordenació del territori: “Estam escaldats d’haver d’actuar per moviments socials”. De fer feina efectiva, és segur que no hi està, d’escaldat! On és la Transitòria que havia de fer en mig any? On és la revisió del Pla Especial del Camí de Cavalls? I, d’altra banda, diria que PP i “moviments socials” són conceptes incompatibles. O no?

Per açò, no volem parlar de xifres. Volem parlar de persones. Posar rostre als drames quotidians que ens envolten cada dia: famílies senceres que viuen de les pensions dels pares ja grans, o que tenen tots els membres a l’atur (5.400 famílies a les Illes), o que veuen com els bancs els volen prendre l’única casa que tenen, o que han vist retallat el seu sou, o que tenen fills joves sense cap perspectiva de trobar feina. Tots en coneixem i és massa fàcil, per desgràcia, reconèixer qui s’amaga darrere els nombres que els que manen ens van abocant a sobre, de tant en tant.

Així, tan dramàtic com aquesta situació econòmica és veure la forma amb què els partits majoritaris l’han gestionada i gestionen: austeritats i retallades, reformes laborals suïcides sense polítiques d’impuls a l’ocupació i al creixement, polítiques impositives que acaben d’escanyar les economies familiars, bancs rescatats amb els nostres diners i que després ens neguen els crèdits, etc. I, tot açò, ben embolicat amb un discurs fals, d’engany continu contra el qual ja fa temps que s’han aixecat veus qualificades que el desmunten amb arguments sòlids.

No es poden retallar uns serveis bàsics (sanitat, educació, serveis socials), que haurien de ser intocables i que tants d’anys i patiments ha costat aconseguir-los; no es pot carregar el pes de la crisi damunt els treballadors, emprenedors i petits empresaris mentre s’aboquen milions dels nostres euros dins les caixes dels bancs i després veiem que es paguen sous i pensions milionàries als seus directius; no es pot pretendre acabar amb les administracions més properes als ciutadans, les que donen resposta immediata a les seves necessitats més bàsiques quan la major part de la despesa pública, aproximadament el 80%, la genera l’administració central o es manté un Senat, delegacions del govern o Ministeris absolutament buits de contingut; no es pot permetre que es redueixin a la mínima expressió les ajudes a entitats socials, culturals i ONGs quan  no s’aborda de manera decidida la reforma de la llei de finançament de partits i, sobretot, la llei electoral, les subvencions electorals i el finançament a les fundacions de partits polítics… Patim una crisi injusta perquè són injustes les mesures dures contra els febles i febles amb els poderosos.

És per tot açò que, des del PSM Més per Menorca volem reivindicar, aquest 1 de maig de 2013, un canvi radical en les formes de gestionar la crisi que tengui, com a eix central, el benestar de les persones. Així, entre d’altres mesures, proposam:
•    Revisió del Pacte d’Estabilitat de la UE, que fixa limitacions estrictes de contenció de la despesa pública, flexibilitzant els actuals objectius i terminis del dèficit, que només ens duu més empobriment.
•    Reprendre el diàleg social i arribar a un gran pacte per l’ocupació, amb tots els agents implicats, dissenyant alhora una Pla d’incentiu real a la creació d’ocupació com a prioritat.
•    Reforma fiscal basada en els dos grans eixos de progressivitat i fiscalitat mediambiental, gravant als qui més tenen i als qui més guanyen, i prohibició d’amnisties fiscals i disseny d’un Pla de lluita contra el frau fiscal, alhora que s’incentivi que l’economia submergida, que representa més d’un 23% del PIB, pugui aflorar.
•    Acord per eradicar o, com a mínim, regular a nivell europeu els paradisos fiscals, aprofitats per les grans corporacions i fons d’inversió per evadir grans quantitats d’imposts, a més d’operar de forma incontrolada en benefici propi, a la vegada que es  plantegi una taxa financera als moviments financers especulatius, sobretot els de curt termini.
•    Modificació de la Llei de finançament dels partits polítics, fent-la més transparent, de la llei electoral, de les subvencions electorals, anul•lant  la subvenció per mailing, i reduir o anular les subvencions a les fundacions dels partits polítics o assimilades que reben dels diferents Ministeris.
•    Reducció dràstica de salaris i incentius dels alts directius d’empreses de capital públic i d’empreses que hagin rebut ajudes públiques; de les despeses del Ministeri de Defensa i  de la Casa Reial; dels privilegis que tenen els càrrecs públics i determinats polítics, etc, etc.
•    Lluita decidida contra la corrupció, posant tots els mitjans necessaris a la justícia i als tècnics d’hisenda, i compromís per lluitar per retornar a les arques públiques fins al darrer euro  de la corrupció.

Així, davant la situació d’emergència social que vivim, cal un canvi radical de política econòmica i és urgent que el PP abandoni la seva actitud de supèrbia i submissió als dictats d’Europa i sigui capaç d’engegar un diàleg polític i social adreçat a articular un pla d’urgència per salvar persones, amb propostes a favor de la creació d’ocupació i per combatre la pobresa. Si creiem en el sistema democràtic, tenim l’obligació de cercar altres formes de fer política. S’ha esgotat el temps de les bones paraules. La situació és molt pitjor del que ens diuen. No hem de tornar a caure en la trampa de no voler veure la realitat. D’amagar el cap davall l’ala. Ens hi jugam el futur de la nostra democràcia.

(Il·lustració Emma Torres Salord)

El rei va fer un convit. Feia dies que es seus assessors li deien que es poble començava a estar ben redó d’ell i sa seua família. Que si una filla semblava beneita; que si s’altra era una espavilada; que si un gendre feia “negocis” estrafolaris i ja tenia mig peu a sa presó; que si hi havia una dona faral·lana que anava i venia per sa Cort sense que la reina ho sabés… Amb tot aquest xafarderum enmig des carrer, l’homo no va tenir més remei que posar-s’hi. Hi acudí sa gent millor des poble i es cappares des seu regnat.

I es convit va esser així com a un gran rei pertocava que fos. Es convidats en van fer tantes alabances  -per cert, ben merescudes- que sa gent no parlava d’altra cosa, no pensava en res més: no era possible a ningú donar un convit com es que havia donat el rei. Així que s’objectiu de distreure es poble des desgavells familiars de sa Cort s’havia complert.

Jo en donaré un de millor, va pensar en Bancdoler, un des senyors més rics i poderosos des país.

I per a un dia determinat va convidar es cappares des regnat i sa gent millor des poble, que coneixia molt bé perquè tots li eren deutors.

Arribada s’hora, es convidats hi compareixeren amb provisió de bona gana, de molta talent.

Prest van afinar que a sa cuina no hi havia foc.

Ves què serà aquest convit –se deien baixet, baixet-.

Posen taula i en Bancdoler, a través des criat, prega as convidats que s’asseguin a sa taula, per s’ordre en què els havia convidat.

S’asseuen esperant sa menjua, i aquí surt en Bancdoler amb un paquet de papers i, voltant sa taula, va anar posant dins es plat de cada convidat un paper romput en dos trossos. Era es deute de cada un des convidats de què els alliberava en Bancdoler.

Tota aquella patoleia de gent: polítics, grans senyors, bisbes i capellans, es van posar molt contents. Se n’anaven amb sa panxa buida però amb ses butxaques ben plenes! Des d’aquest moment quedà oblidat es convit del rei: de son nom ningú no se’n recorda.

En Bancdoler va veure partir es convidats de damunt es portal de ca seua. Ell també estava ben content: havia fet una bona inversió de futur. Aquella filera de gent, un dia, li haurien de tornar es favor i llavonces ell recuperaria aquells doblers amb escreix.

Va entrar a sa casa, es fa asseure a sa gronxadora i va encendre un xigarret. Amb es ulls tancats, va somriure: encara podria recuperar aquella doblerada dues vegades! A partir d’ara, sa gent senzilla que li anàs a manllevar doblers s’hauria de comprometre a donar-li sa casa així que no pogués pagar una mesada. Fuma que fumaràs, ja es veia amo i senyor de mig poble.

(ADAPTACIÓ DE LA RONDALLA “ES PRIMER CONVIT”, RECOLLIDA PER FRANCESC D’ALBRANCA)

]]> http://maitesalord.cat/2013/04/23/es-millor-convit-per-a-segons-qui/feed/ 0 http://maitesalord.cat/2013/04/20/de-garrigues-walker-a-gay-de-liebana-dels-mons-de-iupi-a-la-dura-realitat/ http://maitesalord.cat/2013/04/20/de-garrigues-walker-a-gay-de-liebana-dels-mons-de-iupi-a-la-dura-realitat/#comments Sat, 20 Apr 2013 08:14:37 +0000 Maite Salord http://maitesalord.cat/?p=1844

Dijous passat, vaig assistir a la conferència d’Antonio Garrigues Walker que es feia a la seu del Consell Insular de Menorca, organitzada pel Cercle d’Economia. Sentia una certa curiositat per saber què diria el ponent sobre un tema tan, a priori, interessant com “Què passa a Espanya,  què passa al món”, que era el títol de la conferència. Discretament, em vaig asseure entre el públic, amb la més bona de les predisposicions: una primera intervenció del president del Cercle, molt correcta; una segona intervenció de la consellera de Benestar Social, tan edulcorada que es va fer embafadora; i, finalment, el senyor Garrigues Walker.

D’entrada, va fer una crida a l’actitud positiva i dues afirmacions que puc compartir: 1) la crisi mundial, la provoquen els bancs americans i 2) és clau la transparència. Res a dir. Al contrari. Ara bé, a partir d’aquí, va enllaçar una sèrie d’afirmacions, que transcric literalment: hi va haver un moment que vaig haver de treure paper i boli perquè no em podia creure el que sentia. Aquí les teniu:

Espanya és un país digne; prest sortirem de la crisi, a final d’any o principi de l’altre; el Tea Party és gent sensata; Espanya ha actuat bé davant la crisi; no som els pitjors; estam millor que altres països per créixer; no hem de fer gaire cas de les previsions del FMI (per negatives); s’ha fet la feina sensatament bé; Espanya és el país nombre 30 en el rànquing de corrupció i no està gens malament;  Espanya no és el país més corrupte…

Ni una, ni una vegada, el senyor Garrigues es va referir als milions d’aturats que hi ha en aquest país, als milers de desnonats, als milers de famílies que tenen tots els membres a l’atur, a les retallades en educació i sanitat… Al contrari, va acabar la seva intervenció alabant el projecte “Madrid, ciutat olímpica”, en el qual ell col·labora!

Ahir, vaig assistir a la conferència, organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella, de Gay de Liébana, “España se escribe con “e” de endeudamiento”. Res a veure amb el que he explicat fins ara. En un to histriònic, el ponent va anar dibuixant un panorama desolador: crisi econòmica, fruit d’haver gastat més del que s’ingressava; crisi financera per un excés de deute públic i privat; crisi comptable perquè les dades no s’analitzen amb rigor; una pèssima gestió de la crisi, tant per part del govern de  Zapatero com del de Rajoy; es rescaten bancs i es permet que les grans empreses no paguin el que correspondria d’imposts de societats, mentre s’ofeguen les economies familiars i les petites i mitjanes empreses…

La solució de Gay de Liébana passa per millorar les xifres d’atur. Com? Rebaixant les quotes de la Seguretat Social: es crearia ocupació, es podria davallar la partida de subsidis i, a més, es reactivaria el consum. Segons ell, el problema és que qui ens governa no coneix -o no vol conèixer- la realitat. Si dijous no hagués escoltat el senyor Garrigues, m’hauria pensat que es tractava d’una afirmació exagerada. Avidentment, avui només en puc donar fe.

Fa temps, per un projecte que sempre tenc entre mans,  em vaig dedicar a llegir, sense ànim d’exhaustivitat, la premsa dels primers anys de dictadura franquista. De tot el que vaig llegir, hi va haver un aspecte que em va posar els pèls de punta: les justificacions dels cops d’estat feixistes. Per què? Perquè em va semblar tan actual l’argumentació que em vaig esfereir. Estatuts, paper de la monarquia, vagues, protestes…

És per això que, avui, dia 14 d’abril, dia en què commemoram l’aniversari de la II República, vull compartir un text que vaig escriure llavors i que és una síntesi de dos o tres articles publicats entre el cop d’estat de Sanjurjo del 32 i el de Franco del 36. Els vaig traduir literalment i em vaig limitar a convertir-los en un únic text. Una apologia del cop d’estat no gaire diferent de la que trobam en molts articles que podem llegir ara mateix. Aquí el teniu:

IMMOLAT PER LA PÀTRIA

En complir-se el quart aniversari de la immolació per Espanya del gloriós general Sanjurjo, reverenciam la memòria d’aquest gran espanyol amb santa dignitat culminada el 10 d’agost de 1932.

Duia catorze mesos d’existència la II República espanyola. El descontent s’estenia per totes les capes socials. Es vivia un moment en què calia recuperar el dret a expressar els sentiments comuns més entranyables. Les turbes revolucionàries havien ocupat els carrers del país i havien ofès el sentiment religiós i, sobretot, el sentiment de la Pàtria. Havien atacat, amb el més gran dels deshonors, la seva integritat amb projectes d’Estatuts que venien a fomentar el separatisme tants d’anys covat. La deslleialtat, la injúria i la fúria més rústica i pobletana es traduïen en un odi carronyer a la Pàtria comuna de tots els espanyols. Vagues constants amenaçaven d’arruïnar la nostra economia i els aldarulls continus deixaven patent un ímpetu clarament anorreador.

D’ençà de la sortida del Rei Alfons XIII, el desconcert es podia palpar arreu del país. La voluntat del monarca quedà fixada en el document que ell mateix lliurà al president del darrer Consell de ministres, el capità general Aznar: “Les eleccions celebrades diumenge em revelaren clarament que no tenc l’amor del meu poble. Un Rei pot equivocar-se, i sens dubte vaig errar jo alguna vegada; però sé bé que la nostra Pàtria es mostrà en tot moment generosa davant les culpes sense malícia. Som el Rei de tots els espanyols, i també un espanyol. Trobaria mitjans a bastament per mantenir les meves règies prerrogatives, en eficaç forcejament amb qui les combaten. Però, decididament, vull apartar-me de tot el que sigui llançar un compatriota contra un altre, en fratricida guerra civil.”

El Rei manifestava la seva decisió de no posar la menor dificultat a l’actuació del Govern republicà. Des de l’exili, havia pregat, també, als monàrquics que volguessin seguir les seves indicacions, que havien d’abstenir-se d’obstaculitzar el Govern i que l’havien de recolzar en tot el que fos patriòtic. No es tractava de lleialtat del Rei a la Pàtria. No. Des del seu exili daurat, covardament, esperava que la República, que s’havia convertit en un terreny minat en què les lluites de poder alimentaven les passions més primàries de la massa, mogudes a cops de la pitjor de les demagògies, es destruís ella mateixa.

El clima de tensió, però, creixia dia a dia, amb constants alteracions de l’ordre públic, reflex de la inestabilitat econòmica i social que vivia el país. És aquest convuls marc històric que va fer possible la sublevació del gloriós general Sanjurjo, el dia 10 d’agost de 1932, “per amor a Espanya, per salvar-la de la ruïna, de la iniquitat i de les desmembracions”. El noble impuls i l’espontaneïtat heroica que el mogué no podien amagar, no obstant, la falta de preparació que el va abocar al fracàs.

Avui, amb veneració a la seva memòria, evocam la seva santa passió per la Pàtria. Glòria al seu record en aquesta Espanya que va somiar i que va poder salvar gràcies a l’aixecament de l’Exèrcit i de la joventut espanyola amb el Cabdill que ens ha redimit.

José Sanjurjo Sacanell, Present!

La Redacció

Madrid, 21 juliol de 1940