Aquesta setmana, s’ha reunit el primer Consell Social Reserva de Biosfera després de la reforma dels Estatuts de l’Agència Menorca Reserva de Biosfera. Es tracta d’un òrgan consultiu que facilita la integració i la participació de totes les administracions públiques que tenen competències sobre l’illa, i les entitats privades més representatives en diferents àmbits de l’economia i de la societat menorquina. Les seves funcions són les de dur a terme iniciatives i propostes, però també assessorar en les actuacions que desenvolupi l’Agència, garantint en qualsevol cas la seva intervenció en els procediments que tenguin una especial transcendència per a la protecció ambiental de Menorca.

Entre els canvis més significatius, cal destacar que la Presidenta de l’Agència passa a ser la Presidenta del Consell Insular de Menorca, i es crea una Vicepresidència que ocupa la Consellera de Medi Ambient i Reserva de Biosfera. També es reorganitzen els diferents òrgans i es defineixen clarament les seves funcions: es crea el Consell Rector (que substitueix al Consell d’Administració i que és ara més transversal amb presència de tots els consellers i d’un batle); s’amplien considerablement el Consell Social i el Científic; i es crea la Junta de Batles de la Reserva de Biosfera.

Com a consellera de Medi Ambient i Reserva de Biosfera, vaig fer un breu repàs dels projectes més emblemàtics que es preveu executar durant aquest mandat, tots ells ja en marxa:

– Llei Reserva de Biosfera. L’objectiu és que la declaració de Menorca com a reserva de biosfera, vint-i-sis anys després, vagi acompanyada d’un instrument normatiu específic que representi donar un fort impuls a la reserva en un moment clau per a Menorca. Així, la finalitat primera de la llei Menorca Reserva de Biosfera és assegurar que avancem en la línia del desenvolupament sostenible, tal i com contemplen els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 adoptats per l’ONU, per la qual cosa la sostenibilitat ha de ser, de manera indefugible, l’eix de totes les polítiques que es duguin a terme a l’illa, amb la voluntat de consolidar i enfortir un model de desenvolupament que harmonitza els usos humans i el patrimoni natural, avui, el valor més preuat de Menorca i allò que ens diferencia de la resta de territoris.

La llei que es promou vol assegurar que la declaració de reserva de biosfera no sigui només un distintiu o un segell ambiental i vol assegurar, també, la dotació de recursos econòmics suficients per innovar i implementar experiències pilot d’actuació, així com per executar els programes, projectes i actuacions prevists en el Pla d’Acció Reserva de Biosfera. La nostra voluntat és que sigui una llei participada i debatuda, cosa que es farà amb els diferents grups polítics del Consell i en els òrgans de gestió –Consell social i Consell científic- de l’Agència Menorca Reserva de Biosfera.

– Ampliació de la Reserva Biosfera Marina. El Consell Internacional de Coordinació de la Unesco, reunit a París el 19 de juny de 2019, va acordar ampliar la RB Menorca cap al mar i ens vam convertir, així, en la RB marina més àmplia del Mediterrani (514.485 ha, 85% marina i 15% terrestre). L’objectiu és tenir un litoral en un bon estat de conservació i una mar productiva a través d’un ús col·lectiu responsable, una gestió sostenible dels recursos i l’enfortiment de la capacitat de recuperació. Es tracta d’una oportunitat per teixir aliances entre la societat, el món científic i les diferents administracions amb l’objectiu comú de la sostenibilitat.

– Estratègia Menorca 2030. El Consell Insular de Menorca continua la línia de feina iniciada el passat mandat amb la voluntat d’assolir els objectius de descarbonització i transició energètica establerts a l’Estratègia Menorca 2030, mitjançant les accions concretes que planteja, especialment amb aquelles amb un major impacte de reducció d’emissions: incrementar la penetració d’energies renovables en el sistema energètic de Menorca; fomentar l’autoconsum en edificis, apropant la producció a la demanda i implicant a la població; promoure el transport públic i la mobilitat elèctrica mitjançant la creació d’una infraestructura de recàrrega eficient; consolidar la feina de l’oficina d’impuls Menorca 2030, en què s’assessora la població en matèria d’energies renovables i eficiència energética, etc, etc.

– Gestió Residus. El nou Pla director sectorial de residus no perillosos de Menorca estableix nous mecanismes de gestió i tractament, així com la previsió de les infraestructures i dels equipaments necessaris per a l’illa. Volem millorar la quantitat i qualitat de recollida separada a través de dos sistemes: la recollida porta a porta i la recollida en àrees d’aportació, grups de contenidors per a cada una de les cinc fraccions (paper i cartró, envasos lleugers, vidre, matèria orgànica i rebuig). Els usuaris hauran de pagar en funció de les quantitats de residus generats i la seva participació en la recollida separada.

Pel que fa a les actuacions en les infraestructures de residus, el document inclou millores en les instal·lacions de tractament de l’Àrea de gestió de residus de Milà, també de les instal·lacions de la Xarxa de Deixalleries de Menorca i la construcció de la planta de residus voluminosos. També es preveu la futura construcció d’una estació de transferència per a residus domèstics a Ciutadella amb l’objectiu d’optimitzar el transport de diferents fraccions de residus des de Ciutadella, amb la incorporació de sistemes de compactació.

Com es pot veure, les línies de feina són moltes i importants. Projectes engrescadors que ens ajudaran a enfortir, en un moment complicat, el nostre model econòmic i social basat en la declaració de Menorca Reserva de Biosfera. Perquè la sostenibilitat és sinònim de salut i de benestar, de diversificació econòmica i d’innovació.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

El 1958, l’escriptor Joan Oliver va escriure Ball robat, una comèdia en tres actes i un epíleg que fixa els límits del matrimoni burgès durant el franquisme i en què la frustració, la infelicitat o la hipocresia marquen la vida d’uns personatges que dibuixen la realitat grisa i desencisada de la postguerra. I què hi té a veure aquesta obra teatral amb la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), més coneguda com a llei Montoro, que anuncia el títol d’aquest article, us demanareu. Senzill: repassant la cronologia dels fets, he arribat a la conclusió que tot el que envolta aquesta llei és també una mena de comèdia dramàtica en tres actes i un epíleg en la qual, com en un ball robat, els balladors canvien de parella però el moviment continua sent exactament el mateix.

Acte Primer. El 2011, amb nocturnitat i traïdoria, sense diàleg i sense debat previ entre tots els partits polítics, la parella formada per PP i PSOE va modificar l’article 135 de la Constitució espanyola amb l’objectiu de garantir l’estabilitat financera que reclamava Europa. A la pràctica, volia dir que l’Estat estava obligat a assolir un dèficit quasi zero i que el seu principal deure era pagar el deute públic, encara que açò suposés retallades en l’estat del benestar, com va acabar passant immersos com estàvem en plena crisi econòmica i financera.

Acte Segon. El 2013 s’aprova la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), la llei Montoro, amb l’objectiu de desplegar el modificat article 135 de la Constitució. Tot i que és indubtable que aquesta llei té aspectes positius en parlar de duplicitats en la prestació de serveis, posar especial èmfasi en la lluita contra la corrupció o en marcar-se com objectiu l’eficiència de l’administració, a la pràctica, l’únic que ha fet fins ara ha estat centrar-se en l’estabilitat pressupostària i posar impediments a la inversió o a la contractació de personal per part d’ajuntaments i, en el cas de les Illes, consells insulars.

Així, la Llei Montoro permet compensar el deute global de les administracions públiques a costa dels ajuntaments i part de la comunitat autònoma. O el que és el mateix: qui genera dèficit és el govern central i qui equilibra els nombres per fer-los presentables davant Europa són, sobretot, les entitats locals (ajuntaments i consells) i, en part, les comunitats autònomes. Només cal fer una ràpida ullada a alguna de les darreres dades que s’han publicat:  l’administració central té un deute de 1.069.790 milions d’euros, un 87,9% del PIB; les comunitats autònomes, 296.658 milions, un 24,4% del PIB; i les administracions locals 25.979 milions, el 2,1% del PIB!

Acte Tercer. Així les coses, no és d’estranyar que, des del mateix moment de l’aprovació de la llei Montoro, PSOE i, més tard Podem o Unides Podem, entre altres partits, posessin el crit al cel amb el compromís de derogar-la tan bon punt fossin al govern. Resulta que aquests dos partits governen a Madrid des de gener del 2020 i, per tant, tot feia pensar que el desenllaç de la comèdia dramàtica seria la derogació de la llei Montoro aprovada pel govern de Mariano Rajoy. Però el teló no s’ha abaixat perquè la llei continua vigent i, per si no fos poc, encara ens han regalat un epíleg vergonyós que ha provocat que el públic s’aixecàs de la butaca indignat.

EPÍLEG. El Govern de PSOE i Unides Podem aprova el reial decret llei 27/2020, del 4 d’agost, que és un xantatge de manual, per molt que apel·li al caràcter voluntari dels mecanismes financers que regula. La idea és clara: les entitats locals han de permetre a l’Estat disposar dels seus romanents pressupostaris i, a canvi, graciosament, aquest els permetrà emprar una part dels seus propis estalvis, cosa que ara els tenen prohibida per llei. O sigui, l’Estat força les entitats locals a acceptar el mal menor.

Ara sí, es tanca el teló, encara que el ball continua: la parella que el va obrir, PSOE i PP, ha donat pas a la formada per PSOE i Unides Podem però els passos són els mateixos. Un ball robat. Jo no hi hauria pogut trobar un qualificatiu més encertat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquesta setmana, convidada per Més per Menorca, la periodista Mònica Terribas ha visitat l’illa per parlar-nos de “Com afrontam les situacions límits?. El món després de la Covid”, una xerrada que va generar una gran expectació i que no va decebre en absolut.  Defensora del paper del periodisme com el que ha de ser, un servei públic, en el pati de Can Saura de Ciutadella, Terribas va tornar a demostrar que la seva veu és sinònim de rigor, passió, professionalitat.

Com vaig dir a la presentació de l’acte, vivim dies complicats en què les rutines de sempre ja no existeixen. La malaltia ja no es veu com una cosa llunyana. La tenim a tocar i, per desgràcia, té noms i llinatges coneguts i estimats. Una pandèmia ens ha fet adonar de la fragilitat humana, d’altra banda, res nou. També de la generositat humana. Dels excel·lents professionals que hi ha dins els centres de salut, els hospitals, els geriàtrics, les entitats socials… La pandèmia ha capgirat el món i, malgrat tot, la vida continua i l’hem de fer avançar de la millor manera possible.

Així, tres van ser els eixos sobre els quals va girar la reflexió de Mònica Terribas. El primer, com la COVID 19 ens ha fet enfrontar als nostres límits, als límits humans, els nostros cossos són extraordinàriament vulnerables a la malaltia i no n’hem tingut prou cura; i als límits socials i econòmics, amb un sistema que s’ha demostrat feble i que no ha sabut respondre de manera àgil i efectiva als reptes plantejats per la nova situació. En segon lloc, va introduir una pregunta clau: som conscients, quan anam a votar, a qui delegam la nostra vida? Pregunta que pren volada en el moment excepcional que vivim i que va derivar en una afirmació que es fa imprescindible: als governants, els hem d’exigir eficiència però també, i sobretot, principis ètics, segurament no prou valorats durant aquesta pandèmia. Finalment, la tercera reflexió va girar al voltant de com hem exercit la nostra llibertat aquests darrers mesos. Hem estat obedients però, quan ens han obert les portes, no tothom l’ha exercida amb responsabilitat. En general, es tendeix a ser molt exigent amb les institucions polítiques i molt poc amb l’individu.

A partir d’aquí, i com a conclusió, Mònica Terribas va apuntar una sèrie de qüestions, la resposta de les quals determinaran el nostre futur. Qüestions que es poden resumir amb la frase de Pere Calsaldàliga que la periodista va citar. “Un no pot transformar el món si no és honest en el seu dia a dia”. I, aquí, ens hi hem d’incloure tots: els polítics, prenent decisions que vagin més enllà de la gestió immediada i pensant a llarg termini; els periodistes, que haurien d’apostar més per la reflexió i no tant pel titular explosiu adreçat a aconseguir bons resultats d’audiència ; i, finalment, tots els ciutadans, que hem passat de viure convençuts que no teníem límits a haver de gestionar una incertesa que ens capola. Potser, la resposta a la pregunta que dona títol a aquest escrit seria que els límits hi són per superar-los. I que només ho podrem fer amb honestedat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris