Dia 30 de juny renunciaré al càrrec de consellera i vicepresidenta del Consell Insular de Menorca i tancaré, així, la meva etapa de dedicació política institucional donant veu, ara, al projecte de Més per Menorca, abans al del PSM. És una decisió important per a mi, molt meditada, i que he pres amb el convenciment que la renovació dins els partits polítics és fonamental.

Han estat setze anys intensos a primera línia política però me’n vaig amb la satisfacció d’haver-m’hi dedicat amb tota la generositat possible i de sentir-me recompensada pels projectes que he pogut fer realitat i, sobretot, per l’amistat i l’estima de tantes persones amb qui he coincidit al llarg d’aquest temps. Citar-les a totes seria impossible però estic segura que els noms que posaria a la llista saben que pens en ells quan escric aquestes línies.

El juliol de 2005 vaig prendre possessió com a regidora de l’Ajuntament de Ciutadella, un moment que record amb emoció perquè sempre he dit que fer feina per al teu poble és un autèntic privilegi. Després de quatre anys a l’oposició, el 2009 vaig prendre possessió com a regidora de Cultura i Projecte de Ciutat des d’on vaig treballar per fer realitat la rehabilitació del teatre del Born, amb la gestió feta per municipalitzar les llotges privades, i per reconduir el complex del Canal Salat amb les dues sales de cine i un sala polivalent que ha donat resposta a tantes demandes culturals del poble.

El 2011 vaig encapçalar la llista del Consell Insular de Menorca i fins al 2015, en un moment especialment dur a les Illes, em vaig dedicar en cos i ànima a la feina d’oposició, convençuda que és una tasca fonamental en un sistema democràtic. El juliol del 2015 vaig ser investida Presidenta del Consell, un honor i una responsabilitat que vaig assumir amb tota la il·lusió i les ganes. Des de llavors i fins al darrer moment, he treballat per fer que la institució fos cada dia un poc més l’autèntic govern dels menorquins, amb projectes tan importants com les millores a la carretera general; la projecció del Llatzeret; l’impuls de l’accessibilitat; la gestió dels camins i del Camí de Cavalls; el traspàs de la promoció turística; l’obertura de la Cova de s’Aigua; o, el darrer, l’esborrany de l’avantprojecte de Llei de Menorca Reserva de Biosfera, que presentarem d’aquí a pocs dies.

En tot aquest temps, crec que puc dir que la relació amb els companys d’altres partits ha estat sempre correcta i, fins i tot, amb alguns d’ells, ha arribat a ser cordial i amistosa. La discrepància política hi ha estat però sempre he intentat no dur-la al terreny personal. I si, en algun moment, ha estat així, deman disculpes.

Vull agrair als companys d’equip de govern, amb qui he compartit tantes hores de feina i de vida, la seva capacitat per arribar a acords que no sempre han estat fàcils. També als funcionaris i tècnics de les diferents administracions que m’han sabut acompanyar i aconsellar en tot moment. I als periodistes que han seguit la gestió diària i per a qui sempre he intentat ser propera.

M’heu de permetre que faci un agraïment especial a les persones que han format part de l’equip de Més per Menorca al Consell Insular des del 2015 per la seva dedicació i per sentir-los sempre tan a prop. Als diputats, als regidors, a tota la gent que forma el partit i que són, sense cap dubte, el seu gran valor. Sabeu que us enyoraré, que us enyoraré molt, però també sabeu que em trobareu quan em necessiteu perquè continuaré implicada en la realitat de Menorca encara que no sigui des de la primera línia política.

No negaré que tancar aquesta etapa no és fàcil. Els canvis no ho són mai. Fa poc, vaig llegir que Philip Roth deia que la feina d’un polític és generalitzar i la d’un escriptor, matisar. Em toca, idò, recuperar els detalls de la vida. Recuperar la docència i l’escriptura. Compensar a la meva gent, a la meva família i als meus amics, tot el suport que m’han donat al llarg d’aquests setze anys. Sense ells, no ho hauria pogut fer. Amb ells, s’obre una nova etapa.

Moltes gràcies!

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Recorda que moriràs. Amb aquestes contundents paraules, l’escultora i historiadora de l’art Lucía Vallejo (Bilbao, 1975) ens convida a endinsar-nos en una proposta artística de primer nivell que els menorquins tenim el privilegi de poder visitar a Ca n’Oliver fins dia 20 de juny. L’exposició Memento mori que ara podem veure a Maó es va inaugurar el 2017 a La Fragua de Tabacalera (Madrid) però, com les ànimes de les quals ens parla, l’empremta que deixa en qui s’hi endinsa és avui profunda i eterna.

Les mòmies de dones creades per Vallejo, tant si estan suspeses del sostre de l’espai expositiu de Madrid, com si descansen sobre el terra o el vidre de Ca n’Oliver, ens posen cara a cara amb la mort i amb la voluntat humana de mantenir intacte el cos per facilitar-hi, amb el temps, el retorn de l’ànima i la reencarnació. Les teles de lli banyades d’or que omplen la paret i que acompanyen cadascuna de les mòmies ens recorden la misèria humana de voler assolir la transcendència a través dels béns materials que ens han acompanyat en vida.

Perquè la carn es desfà i intentar transcendir a través d’allò que hem posseït és inútil. Les riqueses i les possessions són efímeres. Ens ho diu una única mòmia en descomposició, dins una habitació tancada i en la penombra. Ja no l’acompanya el sudari daurat que no ha resistit el pas del temps. La vida i la mort despullades de tot el que és banal i superflu.

I entram, així, en una altra dimensió. La de les ànimes. La d’allò que ens transcendeix realment després de morir. Els sudaris que ens han impactat al costat de les mòmies s’han alliberat de l’or i ja només hi resten fragments de lli convertits en cendra dissolta en vidre. Vallejo fon l’ànima immortal en peces rodones de vidre de Murano, circulars i infinites com el temps. Cada peça és única perquè cada persona i cada ànima és diferent. Peces fràgils i feixugues a la vegada que omplen el tercer i darrer espai expositiu que l’artista ens proposa.

Parlar de la mort és parlar de la vida. No hi ha fronteres, no hi ha límits. La mort és la vida i viure és morir constantment. La mort entesa com el pas ineludible cap a l’eternitat. L’artista furga en les pròpies emocions per fer art. L’obra artística desperta les emocions de qui la rep. Sembla fàcil però ho és. Recordar que morirem per cantar, intensament, la vida. Per viure amb generositat. La carn es fon i l’or desapareix. Només hi resta el que no es pot percebre amb els sentits. L’autèntica empremta humana. El nostre autèntic llegat, el que ens manté vius per sempre. Transparent com el vidre. Resistent com el vidre.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Assistim a una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents en el món globalitzat, d’abast profund i amb unes conseqüències impensables fa tot just un any. Aquesta és la realitat que no podem defugir i que hauríem de ser capaços de mirar cara a cara amb valentia i honradesa. Perquè el positivisme necessari davant qualsevol situació adversa de la vida com és aquesta, no ens hauria de fer caure en un bonisme, de vegades ridícul, que en el fons només intenta dissimular-la.

Gestionar les administracions públiques en temps de pandèmia no és fàcil. Gens. Més que mai, exigeix lideratges polítics sòlids, capaços de transmetre confiança i credibilitat en moments en què tot tremola. Una confiança i una credibilitat que s’han de guanyar dia a dia amb organització, planificació i decisió. Així mateix, no lidera qui no treballa en equip perquè estarem d’acord que és a partir del diàleg i de la discussió d’idees que s’arriba a les solucions realment òptimes. I, finalment, és clau saber comunicar el missatge que es vol donar amb rigor, seguretat i proximitat amb qui l’escolta. A la sèrie The Crown, Isabel II l’hi va resumir perfectament a una personalista Margaret Thatcher que havia vist qüestionat públicament el seu lideratge: el poder no és res sense autoritat.

En aquest context, no podem obviar que una gran majoria de menorquins veuen el Consell Insular, en el seu doble paper, com l’autèntic govern de l’illa. D’una banda, és administració local i el de Menorca té, en aquest sentit, un clar perfil d’ens que propicia la coordinació i dona suport als ajuntaments de l’illa. I, d’altra banda, des de la reforma estatutària del 2007, els consell insulars són, també, per primera vegada, govern de Menorca en els mateixos termes que el govern autonòmic.

Així, el repte i la responsabilitat del Consell Insular de Menorca en aquests moments crítics és enorme. Però és, també i sobretot, la gran oportunitat de demostrar que ha de ser, més que mai, l’administració de referència dels menorquins, amb capacitat de reivindicació de les nostres singularitats en temps de pandèmia. Tenim el deure de continuar eixamplant, amb fermesa, l’autogovern de Menorca. I, com ja he dit en altres ocasions, ho hem de fer amb tota l’ambició possible. Perquè Menorca és un territori amb identitat i cohesió suficients per ser una entitat política pròpia que, amb totes les seves similituds i particularitats, s’articuli, de forma sòlida i efectiva, en el context de les Illes Balears.

Però coordinació no és submissió. Igualtat no és equitat. L’objectiu és que les decisions es prenguin en base al reconeixement de les diferències. Les solucions no han de venir de fora de Menorca. No hem d’acceptar respostes que no responguin als nostres problemes. Menorca ha de fer sentir la seva veu sense tuteles d’ens a qui, no ho oblidem, el marc estatutari ens reconeix en igualtat. Només així, n’estic convençuda, es pot gestionar en benefici de la comunitat.

• Activitat política , El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari