El cel de setembre té una claror especial. Recordam amb nostàlgia que, fa anys, era el mes en què  l’illa es buidava de turistes i recuperàvem els espais que durant un parell de mesos havíem deixat als  visitants. Les pluges dels darrers dies d’agost anunciaven el final de l’estiu i el retorn a l’escola i al fred. La vida tornava a la normalitat, a les rutines de sempre. Ara, els estranys continuen omplint carrers i platges mentre un nou curs escolars omple les aules de criatures i adolescents amb massa calor per estar tancats entre quatre parets. Comença un nou curs que és sempre incertesa i que potser enguany, pels canvis polítics, com a mínim a les Illes, ho és un poc més.

Ja sabem que és habitual que s’implantin noves lleis educatives sense que els professors hagin tingut  temps de planificar els canvis i integrar-los dins el dia a dia de l’aula. Sense que alumnes i famílies hagin tingut temps d’assumir-los. I, tanmateix, per responsabilitat, potser mal entesa, tots plegats ens esforçam perquè les urgències i, en molts casos, la improvisació no acabin afectant la qualitat de l’ensenyament o que l’afectin al mínim possible. I amb això no vull dir que l’actual llei educativa no vagi lligada a propostes positives, com per exemple que sigui un projecte equitatiu o l’eliminació de les revàlides, que ens retornaven a temps passats que recordam sense cap nostàlgia. Però, sigui com sigui, la sensació o la certesa que els ensenyants han −hem− de carregar amb la responsabilitat de les decisions d’altres, que no han estat fruit d’una reflexió profunda ni d’un debat compartit, és ben present dins les sales de professors.

Així, la claror del setembre no pot amagar les ombres del curs escolar que començam. És molt possible que la feina feta durant els darrers mesos, en molts aspectes, no tengui continuïtat en els que vindran, amb la sensació de frustració evident que això genera. I, sobretot, amb la certesa que, si volem un ensenyament de qualitat que no ens faci treure els colors i encengui totes les alarmes quan es publica un informe internacional, anam en una direcció totalment equivocada i des de fa massa temps.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE SETEMBRE DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Les sales d’espera dels centres de salut són llocs on s’arriba de la mà del dolor, del malestar, de la sospita o de la certesa que alguna part del cos comença a fallar. Asseguts en una cadira de plàstic incòmoda, sense perdre de vista mai la pantalla que reflectirà el número imprès en un paperet que dona voltes entre els dits, la gent intenta no pensar en res, jugant amb el mòbil o girant els fulls d’un llibre o d’una revista. N’hi ha, però, que només miren a l’infinit o, amb el cap cot, el paviment brillant. De tant en tant, hi ha mirades que es creuen com un acte de solidaritat de qui es reconeix en els ulls dels altres. Uns ulls que és l’únic que es pot veure dels rostres encara amagats darrere mascaretes.

L’espera es fa eterna. Hi ha gent gran que demana al seu acompanyant, en un to de veu massa alt, si encara hi falta molt perquè els cridin. Criatures que els pares intenten entretenir i que resten assegudes amb una calma que no és habitual. De tant en tant, se sent alguna queixa, algun lament, algun plor. Fins que arriba el moment en què la pantalla canvia amb un so estrident i la gent es remou a les cadires. En sentir el seu nom,  s’alcen amb rapidesa, impacients, com si fos possible recuperar el temps de l’espera. S’obre la porta darrere la qual hi ha la salvació. I el pacient s’asseu disposat a explicar, de la millor manera possible, el que sent, el que el fa patir, tots els temors i tots els dubtes, que són molts.

Les paraules per explicar el dolor i la por no són mai fàcils perquè s’han d’anar a cercar dels espais més íntims i profunds. Per açò, quan el pacient sent que, amb duresa, no el deixen parlar en la llengua del seu país, en la que pensa des que té memòria, es revolta. Qui l’escolta, va aprendre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament. Així, saber la llengua dels pacients que han dipositat la vida a les seves mans, hauria de ser molt més que un requisit: hauria de ser una obligació moral perquè forma part de l’ètica mèdica més elemental.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE MAIG DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Encara que hi faltin unes setmanes perquè l’estiu astronòmic s’acabi, el meu estiu ho fa sempre amb el retorn a les aules i amb la partida dels fills a Barcelona.  També enguany, malgrat haver viscut un juliol i un agost tan diferents a tots els altres. Un estiu que, per primera vegada, no ha passat com un alè. La intensitat de cada hora ha allargat el temps i ha confitat les paraules, els gestos, les emocions. La vida ens posa a prova sempre i el patiment no sap d’estacions. Acompanyar la malaltia de qui més estimes és un exercici complex en què transites per tots els estat de l’ànima. I no pots renunciar a cap perquè tots són teus i tots són necessaris.

Ha arribat el setembre. El temps avança sempre, malgrat les percepcions. I prest arribarà el fred i, sense saber com, un dia els carrers s’ompliran de llums i de música. I arribarà el moment en què aquest estiu etern es transformarà en un record que durem per sempre fixat a la memòria. L’estiu del 23. L’estiu en què vam confirmar tot el que ja sabíem. Que hi ha coses importants i coses que, malgrat que hi dediquem massa temps, no ho són gens. Que la vida té, també, una cara fosca. Una cara que fa, però, que l’altra sigui encara més lluminosa. I, sobretot, l’estiu en què hem tocat amb tots els sentits que els camins difícils no ho són tant si els fas acompanyat de la gent que t’estima. I que, de gent que t’estima, n’hi ha molta.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris