Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

Càstig de l’orgull, Charles Baudelaire

En els temps inefables en què la Teologia

va florir amb un escreix de saba i d’energia,

es conta que cert dia un dels doctors més grans

–després d’haver forçat el cor dels ignorants;

d’haver-los remogut en els seus caus sutjosos,

d’haver-se encimbellat vers els cels gloriosos

pels camins singulars d’ell mateix no sabuts,

on sols Esperits purs potser van ser rebuts,–

com un que s’ha enfilat massa endalt, pres del pànic

exclamà, transportat per un orgull satànic:

“Jesús, petit Jesús!, si que t’he empès endalt!

però si hagués volgut atacar-te en defalt

de l’arnès, ta vergonya fóra tant com ta glòria,

series sols un fetus, parida derisòria!”.

Encontinent va perdre tot l’ús de la raó.

La resplendor del sol es velà amb un crespó;

el caos va assolar aquella intel·ligència,

temple altre temps vivent, fet d’ordre i d’opulència,

on entre murs el fast havia resplendit.

S’hi va, doncs, instal·lar el silenci i la nit,

com al fons d’un celler de clau extraviada.

Vagà des d’aleshores com gos sense teulada,

i, quan anava sol no veient res, furtiu,

camps enllà, indiferent a l’hivern i a l’estiu,

brut, inútil i lleig com una cosa usada,

era solaç, riota, de tota mainada.

Parlen les dones, Montserrat Abelló

PARLEN LES DONES

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

MONTSERRAT ABELLÓ, DINS L’ESFERA DEL TEMPS (1998)

Diàleg, diàleg, diàleg, Eugeni d’Ors

També el professor quan professa rep una lliçó dels seus oients. Rep la lliçó del front atent o de les celles juntes, la del llavi irònic o de l’àgil flameta dels ulls. Aquesta lliçó val tant, almenys, com l’articulada per la veu doctora.

Quan aquest intercanvi de serveis és produït entre ell i ells, alguna cosa neix i ve entre ells a habitar i per ells a manifestar-se; alguna cosa, distinta en veritat de la ment de l’un i la dels altres i àdhuc de totes les ments aplegades; més aviat, multiplicació d’elles; activa, enlairadora síntesi d’elles; ment col·lectiva que en aquest cas, i només en aquest cas, mereixerà el nom d’Esperit.

No cal precisament la dualitat de veus perquè el diàleg es produeixi. Diàleg hi ha quan, de qualsevulla manera, un autor pren compte del pensament aliè i al se l’incorpora, o bé n’estableix, sigui com sigui, l’oposició o el contrast. Diàleg hi ha en la referència, en l’al·lusió, en la cita, en la història del tema, en el report del text, en la discussió, en la refutació. Diàleg hi ha quan, dins un llibre, per exemple, aquell qui estableix una tesi  i la sustenta, en preveu les objeccions possibles i anticipadament en mesura l’abast, en lleva la força, en treu la malícia, en destrueix o en redueix l’eficàcia. Si el veritable pensament necessita del diàleg, podem afegir que la cultura és, en substància, el mateix diàleg.

Eugeni D’Ors, 19-X-1920

-