En els temps inefables en què la Teologia
va florir amb un escreix de saba i d’energia,
es conta que cert dia un dels doctors més grans
–després d’haver forçat el cor dels ignorants;
d’haver-los remogut en els seus caus sutjosos,
d’haver-se encimbellat vers els cels gloriosos
pels camins singulars d’ell mateix no sabuts,
on sols Esperits purs potser van ser rebuts,–
com un que s’ha enfilat massa endalt, pres del pànic
exclamà, transportat per un orgull satànic:
“Jesús, petit Jesús!, si que t’he empès endalt!
però si hagués volgut atacar-te en defalt
de l’arnès, ta vergonya fóra tant com ta glòria,
series sols un fetus, parida derisòria!”.
Encontinent va perdre tot l’ús de la raó.
La resplendor del sol es velà amb un crespó;
el caos va assolar aquella intel·ligència,
temple altre temps vivent, fet d’ordre i d’opulència,
on entre murs el fast havia resplendit.
S’hi va, doncs, instal·lar el silenci i la nit,
com al fons d’un celler de clau extraviada.
Vagà des d’aleshores com gos sense teulada,
i, quan anava sol no veient res, furtiu,
camps enllà, indiferent a l’hivern i a l’estiu,
brut, inútil i lleig com una cosa usada,
era solaç, riota, de tota mainada.
