A ras de suelo és un llibre especial. Duu el subtítol “De la ciencia a la poesia, transitando por el cáncer de mama” i, com diu Laia Bernet al Prefaci, “va dirigido a quien tenga o haya tenido relación directa o indirecta con el cáncer de mama. A todo el que sepa o descubra que la poesia es un instrumento poderoso. A quien necesita saber para creer. A quien cree sin necesidad de saber. A quien acepta, incluso sin entender. A quien padece, a quien sufre, a quien debate, a quien lucha, a quien se entrega, a quien se resigna y a quien no. También a quien calla. Y tambien a todo el que lo quiera leer.”

Ha estat un honor haver pogut fer el pròleg d’aquest llibre, que aquí us deix per si us ve de gust llegir-lo.

El llibre que teniu a les mans és un acte d’amor a totes les persones que han hagut de conviure amb un càncer de mama. És un regal en forma d’art. La paraula, la imatge i la música es combinen per crear un univers que dibuixa el rostre més humà d’una malaltia les fites científiques de la qual també ens recorda perquè són el camí cap a l’esperança.

L’art és, entre moltes altres coses, una forma de diàleg amb un mateix, una forma de reflexió, d’intentar comprendre la realitat. El poeta Biel Mesquida va dir que la poesia és una font de salut i de saviesa. I justament aquesta és la idea que travessa aquestes pàgines. Il·lustracions que ens parlen d’un cos que ha canviat, d’un pit que, silenciós, ha agafat formes estranyes. Versos que dibuixen la convivència amb un desconegut fins llavors, anomenat càncer. Són paraules embastades amb honestedat, que surten del més profund de l’ésser. Perquè només així es pot commoure.

L’art ens omple, ens reforça la salut i ens fan un poc més savis. A qui crea i a qui el rep. Si us endinseu en aquestes pàgines trobareu versos que ens fan viure l’experiència d’enfrontar-se a una vida capgirada de cop i que s’ha de recompondre sense saber ben bé com. Trobareu tots els estats de l’ànima després d’un diagnòstic de càncer: la incertesa, l’esperança, la desolació, l’amor, el dolor, la incredulitat, la lluita, el sofriment, la por, la resignació…

No és fàcil posar paraules a aquests sentiments però és necessari fer-ho. Sentir la veu de dones valentes que, amb la seva experiència, ens recorden que, com a societat, no podem defallir en una lluita que és la de tots. La poesia cura i les paraules s’han de sumar a tots els recursos econòmics i humans que han de servir per prevenir la malaltia, per acompanyar les dones que la viuen i per fer que la investigació l’arribi a fer curable en tots els casos.

L’art parla d’allò que ens envolta: de l’amor, de la mort, de l’angoixa i de l’esperança. I en el llibre que teniu a les mans en trobareu molta, de vida. Gràcies a tots els que l’heu fet possible!

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Un dels molts aprenentatges que havíem de fer després de la greu crisi sanitària provocada per la COVID 19 era que la destrucció de l’equilibri ambiental hi ha tingut un paper determinant i que, per tant, a partir d’aquí, s’imposava la conscienciació de la fragilitat del que ens envolta i la responsabilitat de tots plegats de ser agents actius d’un desenvolupament sostenible i equitatiu per mirar el futur amb garanties.

Però la realitat –la nova normalitat per dir-ho en vocabulari pandèmic- ens diu que les coses no han anat ben bé per aquí. Només un exemple: en acabar aquest any, és molt probable que hagin passat per l’aeroport de Menorca prop de quatre milions de passatgers, xifra que supera de molt les d’abans de la crisi sanitària. Anades i vingudes pel cel que només augmenten els gasos d’efecte hivernacle sobre el nostre delicat entorn i agreugen, així, un procés de canvi climàtic que es tradueix en un escalfament global amb les consegüents sequeres, inundacions, onades de calor… A més, a una illa com Menorca –una illa reserva de biosfera des de 1993- tindrà un impacte importantíssim en la reducció de pluges i la salinització dels aqüífers o en els canvis que causarà a la línia de la costa la pujada del nivell del mar.

Resulta evident, per tant, que, tot i els bons propòsits, les restriccions provocades per la pandèmia, més que la reflexió profunda sobre la necessària salut del planeta, el que han provocat en bona part de la població és un esclat social en forma de viatges, celebracions i tot el que representi recuperar el temps perdut dels dies de confinament i restriccions. No és fàcil gestionar la incertesa, la por i l’angoixa que s’ha viscut. L’altra cara de la moneda serien els impactes en salut mental, sobretot en els més joves, en forma d’ansietat o estrés. Tanmateix, si la pandèmia ens va fer adonar de la fragilitat humana però també de la generositat humana, instal·lats ara en la nova normalitat, convindria no oblidar ni una cosa ni l’altra: si no som generosos amb el nostre entorn, de cada vegada serem més vulnerables. Una realitat que no ens podem mirar des de les altures.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE GENER DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Dia 17 de gener, la meva fotografia va passar a formar de la galeria d’expresidents del Consell Insular de Menorca en representació de Més per Menorca. Aquí teniu les paraules que vaig dir sobre el meu pas per la política el dia que, de manera simbòlica, es tancava definitivament.

Presidentes, autoritats, amics i amigues,

No negaré que em fa respecte formar part de la galeria d’expresidents del Consell Insular de Menorca. Quan vaig ser investida presidenta, ja vaig dir que era un honor i una responsabilitat que vaig assumir amb tota la il·lusió i les ga nes, una il·lusió i unes ganes que em van acompanyar fins al darrer moment. Amb un objectiu molt clar que, avui, dia de Sant Antoni, Diada del poble de Menorca, no vull oblidar: fer d’aquest Consell, cada dia un poc més, l’autèntic govern  de la gent de Menorca.

Vaig entrar en política el 2005, com a regidora de l’ajuntament de Ciutadella, i ho vaig fer per compromís amb el meu poble i amb Menorca i amb la voluntat de contribuir a fer de l’illa un lloc un poc millor per a les generacions futures.

Tot i que havia dit que, en política, no passaria de la Costa Nova, el 2011 vaig entrar en aquesta casa com a consellera a l’oposició, una tasca que sempre he defensat com a imprescindible dins una democràcia i que reclama d’altes dosis de rigor i de constància per no perdre mai la credibilitat, segurament el valor més important de qui es dedica a la política.

Quan el 2015 vaig ser investida presidenta, es va rompre amb més de trenta anys de bipartidisme al capdavant d’aquesta institució i es va fer un govern plural i més equilibrat que mai en la seva composició. Una pluralitat i un equilibri que ja sabíem que no seria fàcil però que, si ha arribat fins a avui, ha estat perquè vam saber generar espais de col·laboració, de consens, de diàleg des de la diversitat de punts de vista, opinions i propostes polítiques, sempre des del respecte mutu. Convé no oblidar-ho.

Han estat setze anys intensos a primera línia política. Anys de projectes engrescadors i d’amistat i estima de moltes persones. Amb moments complicats i durs, també, és clar. Anys en què, com vaig escriure no fa gaire, vaig viure frenèticament amb la mirada enfora. Ara he girat la mirada cap endins, en el pensament, en la reflexió, en les classes, en la lectura i en l’escriptura. He recuperat la meva feina, el silenci i la calma i el temps per dedicar-me a les persones a qui estim.

Vull acabar amb unes paraules escrites l’any 2000 per l’enyorat Joan López Casasnovas i que són el que ara mateix tenc al pensament: “Ni em penedesc del pas per l’experiència institucional, ni retenc cap fal·lera per la representació política. He vist de tot, però no pas de res… llevat de la mort, si fos possible; però no ho és.”

Ara han de ser uns altres els que, com va dir el poeta Pere Xerxa, “ impulsin el navegar/ de Menorca, barca i pàtria”.

Moltes gràcies!

• Activitat política
• Sense comentaris