No podem viure sense ficció, sense la capacitat de pensar realitats que no han existit mai, perquè amb la imaginació ens hi va la vida. Una criatura que juga està construint un món imaginari que, a imitació del real, el pot ajudar a protegir-se del seu o a fer-l’hi més comprensible. Una criatura que menteix ho fa moltes vegades més per avorriment que per maldat, per fugir d’una veritat massa previsible que adorna amb històries que ningú no es creu però que sovint el fan perdonar. De grans, jugam a crear-nos muralles que volem protectores encara que, en el fons, sabem que sempre són fràgils perquè és impossible fugir de la condició humana. O ens mentim a nosaltres mateixos quan la vida ens deixa les costures al descobert i no tenim més remei que amagar-nos-les per salvar la pell.

Llegir forma part d’aquest procés vital que ens enfronta, constantment, amb la nostra realitat més íntima. Històries que ens interpel·len directament encara que ens parlin des d’èpoques i des de llocs remots. Ficcions que tenen la capacitat de fer-nos posar a la pell dels altres o d’enfrontar-nos a les nostres cares més ocultes; ficcions que ens fan oblidar el dolor o que ens recorden tots els dolors de la nostra vida. Perquè entram dins els llibres amb tot un bagatge personal que els fa diferents segons qui els té entre les seves mans. Un lector que recrea una història a partir de la seva experiència. Un escriptor que l’explica cercant la complicitat de l’altre. En qualsevol cas, lector i escriptor comparteixen la necessitat d’intentar donar sentit a l’existència a través de mons imaginaris que, tanmateix, com els reals, plantegen més interrogants que respostes.

L’escriptor Jaume Cabré, al llibre El sentit de la ficció, va escriure que “l’art és, entre moltes altres coses, la corroboració de la insatisfacció humana.” Som éssers insatisfets perquè la vida és sempre incertesa des del moment que l’única veritat que se’ns ha concedit és la de la mort. I, potser, només és a través de la imaginació que, ingenus, ens atrevim a desafiar-les. A la incertesa de la vida i a la certesa de la mort.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR D’BRIL DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El foc fa por perquè és devastador. La impressió que provoca veure un bosc o una casa que crema queda gravada per sempre. Arbres que formen part del paisatge de generacions o records quotidians d’una vida que ja no es podran recuperar mai més i que restaran per sempre entre les cendres. Poques imatges hi ha més tristes que la terra cremada. Però hi ha persones, per estrany que ens pugui semblar a la majoria, que senten fascinació davant l’espectacle de flames que han provocat. Piròmans amb una propensió patològica a encendre focs, incapaços de controlar els seus impulsos i de reprimir la seva passió. Malalts que, malgrat tot, mereixen la nostra comprensió.

Tanmateix, hi ha qui provoca incendis amb finalitats més fosques: són els piròmans per encàrrec, aquells que cremen per especular o per venjança. Persones que empren el foc com podrien emprar qualsevol altra arma de destrucció. No s’enlluernen davant les flames: l’únic que compta són els interessos als quals serveixen, absolutament conscients del que fan i sense cap justificació possible. Exactament com actuen els que són especialistes a encendre focs en sentit figurat, sigui a la vida quotidiana, a la política, a la social, a la cultural… Individus que tenen la llengua de foc i que acostumen a mirar-se la realitat des d’una suposada superioritat moral que creuen que els atorga el dret a la crítica més irreflexiva i visceral i, per tant, més corrosiva. Éssers que no s’arronsen davant la covardia de les mitges veritats i que, moltes vegades, arriben a l’atac personal per ferir on fa més mal.

Un misto és suficient per acabar amb tot. Les paraules diabòliques, amb el debat assossegat i necessari: aquella confrontació d’idees que parteix de l’anàlisi acurada i de l’exposició racional i argumentada per arribar a conclusions fonamentades, que es poden modificar davant les evidències de l’altre. Per açò calen tallafocs que evitin que les idees es converteixin en cendra. El tallafoc de la sensatesa davant l’arrogància i la insolència. El tallafoc del sentit comú, de la humilitat, que no és altra cosa que acceptar la mesura humana. Perquè després del foc només hi resta el silenci més eixut.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE MARÇ DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

La vida és un mosaic de realitats i aparences en què ben poques coses són el que semblen. La veritat i la mentida, l’autenticitat i l’ocultació acaben sent tan semblants que sovint tenim la sensació de viure dins una obra de teatre de l’absurd en què donam per cert  el que és fals i acabam dubtant del que és sincer. I, en aquesta representació, ens agradi o no, tots hi tenim el nostre paper, per petit que sigui. No oblidem que la paraula persona vol dir màscara en llatí.

Així les coses, hem de reconèixer que en algun moment de la vida ens hem amagat darrere una careta per no mostrar-nos tal com són, amb motivacions ben diferents, que, generalitzant, podrien resumir-se en dues: la defensa o l’atac, per dir-ho en termes esportius. Hi ha qui, encara avui, amaga la seva orientació sexual per por de no ser acceptat; qui cada matí es posa la disfressa d’heroi –d’heroïna, sobretot− perquè ningú no pugui dubtar de la seva capacitat de treball; qui dissimula les debilitats darrere un somriure encantador… A l’altra cara de la moneda, tenim les persones que aparenten el que no són per tenir via lliure per abusar de la bona fe dels altres en benefici propi, amb actuacions que van de l’engany a l’acte criminal, amagats, en moltes ocasions, darrere una pantalla.

Defensa i atac semblen dos actes antagònics… o només ho són en aparença? En el fons, potser només són la manera de respondre a una mateixa realitat:  l’intent de dissimular la fragilitat humana. Perquè som éssers humans vulnerables que, de manera conscient o inconscient, cercam de protegir-nos aparentant el que no som, amagant les pròpies febleses. Hi ha qui cada matí es posa una cuirassa invisible per transitar per la vida intentant esquivar un possible patiment. D’altres, aquells que segurament no han pogut triar la cuirassa feixuga que duen posada, només trobaran la sortida de l’atac. Sigui com sigui, éssers vulnerables que es cobreixen perquè, segurament, és més fàcil que descobrir-se i afrontar una realitat oculta. Però les màscares mai no amaguen: només revelen qui som realment.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE FEBRER DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris