Llibres. El primer record. Una llibreria on anava de la mà de la mare. La llibreria Cervantes. Era al mateix carrer de casa només que el nom canviava. D’una santa a un sant. D’una Auxiliadora a un Bosco. Vaig néixer en un barri de salesians. La record amb una nitidesa que em sorprèn perquè sembla que va tancar quan jo tenia tot just sis o set anys. Pujaves dos escalons i obries la porta a un espai tan fascinant que m’ha acompanyat tota la vida. El terra era de fusta i et podies sentir les passes damunt la tarima. Les parets folrades de llibres fins a l’experiment. Darrere el taulell, un cel obert ple d’ocells de colors que anaven i venien com les pàgines impreses entre els dits. Que et traslladaven als paisatges exòtics que només existien entre les cobertes de les novel·les d’aventures. La llum entrava per aquella espècie de gàbia que se’m feia immensa i pel finestral del mostrador. En aquella càlida penombra tot feia olor de pols i de calma. T’atenia el senyor Josep, en Fino com el coneixia tothom, amb aquella creativitat popular que ho diu tot sense dir res. Un home amable i educat, amb els cabells grisos i vestit amb pulcritud que vivia amb dues germanes que, de tant en tant, obrien la porta que donava a la casa i treien el cap entre els llibres. Una, amb la cara rodona i els cabells recollits en un monyo. L’altra, menuda i amorosa, eternament infantil. Els meus primers llibres eren de Can Fino i me l’imagín dins les pàgines d’un llibre entre ocells que van i venen.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris