Després de setze anys, he tornat a un juliol sense obligacions polítiques. A un juliol molt diferent a tots els que havia viscut fins ara. Fa setze anys, els estius eren intensos. Les filles en tenien onze i nou i el fill, cinc. Ara, la casa està pràcticament en silenci fins a l’hora de dinar perquè ja fa temps que van i venen tots sols. Han estat uns dies que em costa definir. No és fàcil tallar de cop un ritme -massa- intens de feina. No ho he fet. He escrit més aquest juliol que els darrers anys. Escriure i tenir temps per anar a prendre un cafè al matí i que la gent que trobes i que t’estima et digui que fas més bona cara i que has pres la decisió correcta i que ara has de pensar en tu. Temps per cuinar per a la família sense estar pendent del rellotge, sense obligacions, per gust, perquè sé que ho agrairan. Temps per llegir els llibres que voldria haver llegit quan tothom en parlava i jo tenia el cap en tantes coses que m’era impossible concentrar-me en la lectura. També he tornat a l’institut. A les les companyes de departament i a les programacions. En sis anys, hi ha coses que no han canviat gaire. D’altres, sí. Ara, els alumnes van a classe amb un Chromebook i cada matí hauré de fitxar. I encara hi ha temes del Consell que no he abandonat del tot perquè el traspàs d’informació és sempre complex i m’és impossible no enyorar les persones amb qui he compartit vida aquests darrers anys. Certament, ha estat un juliol diferent i que em costa definir. No visc amb la pressió constant de la política però no he aturat ni un instant. No és fàcil trobar el ritme a la nova vida.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris