Feia vint-i-cinc anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, des que era estudiant de filologia a la universitat. I, ara, tant de  temps després, hi he tornat per viure’l, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula. Ha estat tota una experiència: he signat llibres a coneguts i amistats que m’ha fet il·lusió retrobar; a lectors desconeguts que han triat el llibre en un impuls o que han vingut expressament perquè n’havien sentit parlar; he signat a la parada de l’editorial Arrela, davant la Catedral, un espai acollidor i amable que facilitava la conversa; a l’Espai Mallorca, sota un sol abrusador; a Rambla Catalunya, al costat d’escriptores de best-seller com Sarah Lark i de directors de cine com David Trueba, que no cal que us digui que tenien coes llarguíssimes de lectors mentre els altres anàvem fent, amb un mig somriure a la cara; un ex-alumne -quan ja em pensava que seria l’única dona a Barcelona sense- em va regalar una rosa…

La història de L’alè de les cendres, però, va començar fa més temps, gairebé nou mesos, quan l’Editorial Arrela me’l va portar a casa acabat de sortir del forn. Des de llavors, he de confessar que mai m’hauria imaginat tot el que m’ha permès viure aquesta novel·la. Després de vint anys intentant donar-li forma, d’un procés d’escriptura lent i treballant, dolorós, a moments, pensava que amb la publicació quedaven tancades totes les emocions possibles. I no ha estat així. En absolut.

He trobat el suport incondicional d’amics, de coneguts i de desconeguts que han presentat la novel·la a Menorca, Mallorca i Catalunya, amb tota la il·lusió del món: David Ginard, Joan F. López Casasnovas, Josefina Salord, Eva Piquer, Pilar Arnau, Ismael Pelegrí, Margarita Ballester, Pere Gomila, Miquel Àngel Marquès, Adelina Gómez, Àngels Àlvarez, Georgina Sas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Isabel Roca, Xavier Serrahima, Isabel Graña, Agustí Colomines, Xavier Pla…

He trobat la complicitat de llibreters que han recomanat la novel·la amb entusiasme: totes les de Menorca; Saltamartí de Badalona; Cinta de Terrassa; Espirafocs d’Inca; Embat de Palma; Quatre Cantons de Berga; La Impossible de Barcelona; Libreria 22 de Girona; Sa Botigueta de Girona…

He trobat la generositat de totes aquelles persones que van voler dedicar una part del seu temps a fer una ressenya, entrevista o comentari de la novel·la: Bep Joan Casasnovas, Pere Gomila, Francesc Florit Nin, Josefina Salord, Maria Camps, Isabel Graña,  Xavier Serrahima, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Eva Piquer, Xavier Pla, Màrius Serra, Xavier Grasset, Gemma Albiol… O que van voler posar música al text: la cançó -preciosa- “Al final del temps”, de Cris Juanico, inclosa dins el seu darrer disc F(a)usta.

He (re)trobat, amb emoció, família que coneixia -els cosins de Palma- i família que no coneixia i que ja hi són per sempre; m’han regalat records intensos, com els de l’artista Joan Lacomba, nascut a Son Espanyolet a finals dels anys trenta; he trobat lectors i lectores que m’han fet arribar les seves lectures de la novel·la, personalment o a través de les xarxes; les trobades amb els grups de lectors de Ferreries, Ciutadella i Maó i amb l’Associació de veïns des Castell… I segur que encara me’n deix. Perdonau-me.

Gràcies a tots, de ver. I, també i sobretot, a Editorial Arrela per la dedicació i l’entusiasme i per no defallir mai malgrat les dificultats. I a la meva família: sense ells, mai no hauria pogut escriure L’alè de les cendres. Biel, Rosa, Emma, Francesc pel suport incondicional i la paciència. Pere, Lena, Fina, Lina perquè hem sabut mantenir viu el llegat dels pares: l’amor, la dignitat i la honradesa.

L’alè de les cendres tanca una primera etapa. Continuarem.

• El pensament ordenat/Opinió, Llibres i autors
• 2 comentaris