Maite Salord

Escriptora

Arxiu de octubre 2013

Divendres 18, aules buides

Divendres, dia 18, el meu fill i la meva filla no aniran a classe: a casa,  donarem suport a la jornada d’aules buides, organitzada per la FAPMA Menorca. Els motius són prou coneguts: un TIL fet sense tenir en compte el criteri dels experts en aprenentatge de llengües estrangeres; tres expedients a directors per haver aplicar, senzillament, el que marca la llei, això és, complir el que va aprovar el seu Consell Escolar, màxim òrgan de decisió dels centres educatius; o la clara voluntat d’arraconar la llengua catalana de les escoles, l’escollida per un 80% de famílies per al procés d’aprenentatge dels seus fills i filles.

Tanmateix, avui, a tots aquests arguments, n’hi hem d’afegir un que em sembla fonamental i lamentable: la nul·la capacitat de diàleg de la Conselleria d’Educació. Mai no havíem vist una actitud tan prepotent com la que exhibeix el govern Bauzá. Mai, en una democràcia. No escolten els experts, no escolten les famílies, no escolten el clam d’una societat que demana consens i seny. Ni tan sols escolten els jutges!

I no ens hem d’enganyar: en joc, hi ha molt més que un model educatiu. Parlam d’igualtat, de llibertat o de justícia. De dignitat. De democràcia. De tot allò que n’hi ha que -tots sabem qui són, amb noms i llinatges!- voldrien fer desaparèixer. I no ho aconseguiran. De cap manera.  Buidem les aules i que el silenci sigui aclaparador.

(AQUESTA ÉS LA CARTA QUE, AMB NEL MARTÍ, HEM ADREÇAT AL PRESIDENT DEL CIM SANTIAGO TADEO)

Sens dubte, la vaga indefinida dels docents de les Illes ha servit, entre moltes altres coses i molt importants, per saber qui està a favor d’una escola pública de qualitat i en la nostra llengua i qui, amagat darrera la coartada de l’ensenyament de l’anglès –la importància del qual ningú no discuteix-, vol imposar un model educatiu que arraconi la nostra llengua, al preu de davallar aquells continguts impartits en anglès i de provocar la frustració dels professors i alumnes implicats.

Així, davant aquest despropòsit pedagògic, s’han aixecat veus assenyades de tots els colors polítics, fins i tot de càrrecs destacats del PP. Del PP de Mallorca, d’Eivissa i de Formentera. Del de Menorca, encara els esperam. O encara pitjor: quan han obert la boca ha estat per mostrar la seva cara més totalitària i insultant, amb unes paraules que han transcendit l’àmbit purament insular. Vergonyós mèrit. Tanmateix, entre el silenci i l’insult (o la recomanació de la lectura de l’insult, que ve a ser el mateix), hi hauríem de col•locar la d’aquells que, en un exercici de covardia impropi del càrrec que ocupen, han jugat un doble joc que ha acabat per decebre tothom, l’exemple més representatiu del qual seria, sens dubte, el president del Consell Insular de Menorca.

Resulta sorprenent –o no- veure la diferència abismal entre les paraules del President de tots els menorquins –conciliadores sempre- i els seus fets –diametralment oposats-. El mateix Tadeo que manifestava, per escrit, a l’oposició, “el respecte que li mereixen tota la comunitat educativa així com els directors als quals la Conselleria d’Educació ha obert expedient”, és el mateix que va negar, en dues ocasions, la celebració d’un Ple extraordinari per tractar aquesta greu situació i el mateix que, a la tercera, va accedir a incloure el punt a l’ordre del dia del Ple ordinari de setembre per acabar votant en contra de donar suport a la comunitat educativa, de demanar que es tornassin enrere els expedients als directors o, fins i tot, de demanar consens a la Conselleria d’Educació. Evidentment, manifestar-se en contra del TIL, després de tot això, ja era impensable.

Tanmateix, el President Tadeo, el que vota a Menorca, entre declaracions de bones intencions –que no arriben mai aumon- i posat compungit per la situació creada, quan actua com a Diputat Tadeo, a Mallorca, al Parlament, envoltat dels seus, es transforma en un espectador eufòric del TIL, que aplaudeix els que titllen els directors expedientats d’insubordinats; els professors, de manipuladors i catalanistes; i, els pares i mares, d’irresponsables per privar els fills del dret a l’educació. Ni tan sols el president menorquí ha fet el gest dels seus col•legues Isern, a Palma; Serra, a Eivissa; o Ferrer, a Formentera, de demanar que el Govern escolti el carrer i faci un major esforç de diàleg. Tadeo no diu res, ni tan sols per intercedir per qui ha estat expedientat injustament per expressar les seves discrepàncies en la implantació d’un nou model d’escola sense l’aval de pedagogs ni de la comunitat educativa.

El que Menorca esperava de vostè, senyor Tadeo, del seu president, no eren bones paraules: eren fets. Avui, sabem que esperar de vostè qualque tipus d’iniciativa és batre ferro fred. Després de governar durant més de dos anys, l’únic que ha fet fins ara, i continua fent, és carregar les culpes damunt l’anterior govern, o sigui, fer oposició de l’oposició, deixant en evidència la seva nul•la capacitat de lideratge. I, com dèiem al principi, entre moltes altres coses, la vaga de docents l’ha deixat ben retratat: una cara amable i molt bones paraules. Les qualitats que ha de tenir qualsevol venedor o persona que atén de cara al públic. A un president del Consell Insular de Menorca, però, se li demana qualque cosa més.

La pesta, Albert Camus

(DEDICAT A TOTS ELS MESTRES)

Això està bé. Però ningú no felicita un mestre d’escola perquè ensenya que dos i dos fan quatre. El felicitaran potser perquè ha triat aquest bell ofici. Diguem, doncs, que era lloable que Tarrou i els altres haguessin triat de demostrar que dos i dos feien quatre més aviat que el contrari; però diguem també que aquesta bona voluntat era com la del mestre d’escola, i com la de tots els qui tenen el mateix esperit, que, per a honor de l’home, són més nombrosos que no ens pensem: tal és, almenys, la convicció del narrador. Aquest es fa càrrec, altrament, de l’objecció que algú podria oposar-li: aquells homes arriscaven la seva vida. Sí. Però a la història sempre arriba un moment que el qui gosa dir que dos i dos fan quatre és castigat amb la pena de mort. El mestre ho sap. I la qüestió no consisteix a saber quina és la recompensa o el càstig que coronarà aquest raonament. La qüestió consisteix a saber si dos i dos fan quatre o no. Pel que es refereix als nostres conciutadans que aleshores arriscaven la seva vida, ells havien de decidir si vivien o no en la pesta, i si calia o no lluitar contra ella.

Molts moralistes improvisats que aleshores corrien per la nostra ciutat anaven dient que res no servia de res i que calia caure agenollat. I Tarrou, i Rieux i els seus amics  podien contestar-los això o allò, però la conclusió era sempre el que ja sabien: que calia lluitar de tal manera o de tal altra, i -no pas agenollar-se. Tota la qüestió consistia a impedir que el major nombre possible d’homes morissin i coneguessin la separació definitiva. Per a aconseguir-ho, no hi havia sinó un  mitjà: combatre la pesta. Aquesta veritat no era admirable; només era conseqüent.

« Anterior - Següent »