Fa temps, per un projecte que sempre tenc entre mans, em vaig dedicar a llegir, sense ànim d’exhaustivitat, la premsa dels primers anys de dictadura franquista. De tot el que vaig llegir, hi va haver un aspecte que em va posar els pèls de punta: les justificacions dels cops d’estat feixistes. Per què? Perquè em va semblar tan actual l’argumentació que em vaig esfereir. Estatuts, paper de la monarquia, vagues, protestes…
És per això que, avui, dia 14 d’abril, dia en què commemoram l’aniversari de la II República, vull compartir un text que vaig escriure llavors i que és una síntesi de dos o tres articles publicats entre el cop d’estat de Sanjurjo del 32 i el de Franco del 36. Els vaig traduir literalment i em vaig limitar a convertir-los en un únic text. Una apologia del cop d’estat no gaire diferent de la que trobam en molts articles que podem llegir ara mateix. Aquí el teniu:
IMMOLAT PER LA PÀTRIA
En complir-se el quart aniversari de la immolació per Espanya del gloriós general Sanjurjo, reverenciam la memòria d’aquest gran espanyol amb santa dignitat culminada el 10 d’agost de 1932.
Duia catorze mesos d’existència la II República espanyola. El descontent s’estenia per totes les capes socials. Es vivia un moment en què calia recuperar el dret a expressar els sentiments comuns més entranyables. Les turbes revolucionàries havien ocupat els carrers del país i havien ofès el sentiment religiós i, sobretot, el sentiment de la Pàtria. Havien atacat, amb el més gran dels deshonors, la seva integritat amb projectes d’Estatuts que venien a fomentar el separatisme tants d’anys covat. La deslleialtat, la injúria i la fúria més rústica i pobletana es traduïen en un odi carronyer a la Pàtria comuna de tots els espanyols. Vagues constants amenaçaven d’arruïnar la nostra economia i els aldarulls continus deixaven patent un ímpetu clarament anorreador.
D’ençà de la sortida del Rei Alfons XIII, el desconcert es podia palpar arreu del país. La voluntat del monarca quedà fixada en el document que ell mateix lliurà al president del darrer Consell de ministres, el capità general Aznar: “Les eleccions celebrades diumenge em revelaren clarament que no tenc l’amor del meu poble. Un Rei pot equivocar-se, i sens dubte vaig errar jo alguna vegada; però sé bé que la nostra Pàtria es mostrà en tot moment generosa davant les culpes sense malícia. Som el Rei de tots els espanyols, i també un espanyol. Trobaria mitjans a bastament per mantenir les meves règies prerrogatives, en eficaç forcejament amb qui les combaten. Però, decididament, vull apartar-me de tot el que sigui llançar un compatriota contra un altre, en fratricida guerra civil.”
El Rei manifestava la seva decisió de no posar la menor dificultat a l’actuació del Govern republicà. Des de l’exili, havia pregat, també, als monàrquics que volguessin seguir les seves indicacions, que havien d’abstenir-se d’obstaculitzar el Govern i que l’havien de recolzar en tot el que fos patriòtic. No es tractava de lleialtat del Rei a la Pàtria. No. Des del seu exili daurat, covardament, esperava que la República, que s’havia convertit en un terreny minat en què les lluites de poder alimentaven les passions més primàries de la massa, mogudes a cops de la pitjor de les demagògies, es destruís ella mateixa.
El clima de tensió, però, creixia dia a dia, amb constants alteracions de l’ordre públic, reflex de la inestabilitat econòmica i social que vivia el país. És aquest convuls marc històric que va fer possible la sublevació del gloriós general Sanjurjo, el dia 10 d’agost de 1932, “per amor a Espanya, per salvar-la de la ruïna, de la iniquitat i de les desmembracions”. El noble impuls i l’espontaneïtat heroica que el mogué no podien amagar, no obstant, la falta de preparació que el va abocar al fracàs.
Avui, amb veneració a la seva memòria, evocam la seva santa passió per la Pàtria. Glòria al seu record en aquesta Espanya que va somiar i que va poder salvar gràcies a l’aixecament de l’Exèrcit i de la joventut espanyola amb el Cabdill que ens ha redimit.
José Sanjurjo Sacanell, Present!
La Redacció
Madrid, 21 juliol de 1940
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris