Aquest divendres, dia 2 de novembre, a les 20,00h, a la seu del Consell Insular de Menorca, tindrà lloc l’acte d’homenatge a Antoni M. Alcover, organitzat pel departament de Cultura del CIM i la secció de llengua i literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis. La conferència, a càrrec de M. Magdalena Gelabert Miró, directora de la Institució Pública Antoni M. Alcover de Manacor, duu per títol “Antoni M. Alcover, 150 anys”.
Aquesta iniciativa surt d’una proposta d’acord que vaig presentar en el ple de març del Consell de Menorca, proposta que es va aprovar per unanimitat. El motiu és prou evident: enguany se commemora el 150è aniversari del naixement d’Antoni M. Alcover (Manacor 1862-Palma 1932), lingüista i folklorista que dedicà la seva vida a l’estudi de la nostra llengua, des d’una visió integradora de totes les varietats parlades en els diferents territoris de parla catalana.
La vida d’Alcover va girar a l’entorn de la nostra llengua, que estudià de forma ingent i que aplegà en un dels compendis més valuosos que a hores d’ara existeix: el Diccionari Català-Valencià-Balear, compendi en el qual va participar, de forma activa, l’il•lustre filòleg menorquí Francesc de Borja Moll. Val a dir, en aquest sentit, que enguany també se celebra el 50è aniversari del final de la redacció de l’esmentat Diccionari Català-Valencià-Balear, una vertadera joia de la lexicografia que Alcover estava convençut que era necessari per assegurar la pervivència de la nostra llengua.
Per dur a terme aquest projecte lexicogràfic, Antoni M. Alcover va recórrer tots els territoris de parla catalana (1900-1928) per obtenir-ne la informació necessària, fet que el va dur a visitar Menorca en tres ocasions. Aquestes eixides filològiques, tal i com ell les anomenava, van servir, d’altra banda, per afermar els lligams amb un altre il•lustre menorquí, Francesc Camps i Mercadal, Francesc d’Albranca. Per tant, la importància de la figura d’Antoni M. Alcover i l’estreta relació que va mantenir amb Menorca i amb Francesc de Borja Moll i Francesc Camps i Mercadal, el fa mereixedor d’un reconeixement per part de la màxima institució insular.
Així, en un moment en què la llengua catalana, pròpia de Menorca, es troba en una situació tan delicada, em sembla important que aquest acte d’homenatge es visqui com una reivindicació de tot allò que Alcover va defensar. Ens toca, en aquests moments, tornar a lluitar per la unitat de la llengua, la validesa del català com a llengua d’ús a tots els àmbits. Contra l’autoodi més estantís. I em sembla que, aquest divendres, tenim l’oportunitat de demostrar que no defallirem. És per això, i per la solidesa de la trajectòria de la ponent, que augura una excel·lent conferència, que vull convidar-vos a assistir a aquest acte.
- El pensament ordenat/Opinió
- 5 comentaris
Si mossèn Alcover aixecàs el cap i veiés el que estan fent els governants que tenim amb la llengua catalana (el topònim Maó/Mahón, el projecte de decret pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents o la Llei de funció pública, que degrada el català al fet que deixi de ser un requisit per accedir a l’Administració, entre d’altres), probablement reaccionaria de la mateixa manera que va reaccionar un dels personatges de les seves rondalles, l’oncle d’en Gostí Lladre, quan aquest li va dir que volia ser lladre. Mossèn Alcover conta que quan el va sentir “tenia unes ganes ferestes de rompre en galletes, batcollades i coces”. I encara, fent ús del preciós i abundant lèxic que podem trobar en aquestes contarelles, Antoni Maria Alcover segurament tendria unes ganes de “repartir a l’uf nesples, serves, cireres, castanyes, cebes, matafolades, xisclets, galletes i tota classe de bescuit”. Maite, enhorabona per aquesta proposta d’homenatge a aquest HOMENOT!
En els moments que corren, repensar els Mestres i treure-los de l’ostracisme (que, de fet, mai no hi han estat) perquè la societat mantengui la memòria és del tot necessari. Bona iniciativa aquesta. Recordar a Mossèn Alcover a Menorca és importants. I de pas recordar també la labor adjunta de culminació del Diccionari CVB de Francesc de B. Moll és una altra necessitat.
.
Per altra banda, crec que hi ha molta gent del PP que no està d’acord amb la política lingüísta dels Governs vigents i és curiós que des del Consell es reconegui a aquesta personalitat lingüística, contrària a tot el que ells fan ara. Açò em dóna a entendre que la política lingüicida ve de dalt, fins i tot imposada de Madrid. De fet és curiós que el PP s’encaparruti en la defensa de les “variants insulars” del català, mentre que qui ho defensa ho fa amb la llengua forània i qui escriu en català (com el Sr. Gornés o l’alcaldesa Reynés fa pocs dies) ho fan en un formal català estàndard, les normes de les quals foren establertes i consensuades per lingüistes que ells mateixos repudien desconsiderant la seva tasca científica.
.
Coses que passen, però que s’han de dir i explicar.
Bon comentari, Francesc! M’agrada saber que encara ets ben a prop.
Pel que fa a Menorquit, la proposta de l’homenatge va ser del PSM i acceptada per PSOE i PP. Val a dir, que, quan la vaig presentar, en Pastor encara era del PP i retia homenatges al mestre Alcover, més o manco, amb els mateixos arguments que jo vaig posar a la proposta. Per tant, era lògic que el PP de Menorca l’acceptàs. De la seva política lingüística, m’estim més no dir res… de moment. Tindrem temps perquè, a poc a poc, es van destapant. I encara s’aniran destapant més.
Sí, sabia que la proposta era vostra. A mi, al marge d’incoherències d’alguns, el que més m’agrada és el suport unànim. Reconèixer la feina feta per Mossèn Alcover i Moll i tenir la llengua pròpia com un patrimoni de tots, és un bon símptoma. El més fotut és que després altres fan coses ben rares.
Salut i llengua!
Este sacerdote y lingüista tuvo también sus encontronazos con los que dirigían el Instituto de Estudios Catalanes, concretamente con Pompeu Fabra. Su pasión por la dialectología le llevó a defender una concepción descentralizada y dialectista del idioma literario. Pompeu Fabra que tomó como base el catalán de Barcelona logró imponer su visión unitaria de la lengua. Y así nos ha ido. se ha impuesto el barcelonés como catalán literario y el resto de dialectos como meros comparsas molestos.
Estoy convencido que Antoni Maria Alcover defendería con su habitual fuerza tempestuosa el topónimo Mahó. Y defendería también que la lengua no se impone sino que se propone.
Es interesante este intento del PSM por enaltecer la figura de Antoni Maria Alcover cuando, de hecho, debería ser el PP quien lo hiciera, pues sus ideas son mucho más cercanas al PP que al PSM.