Maite Salord

Escriptora

Arxiu de setembre 2012

Polítics i Ciutadans amb majúscula

Quan, el 2005, vaig entrar de regidora a l’ajuntament de Ciutadella, un conegut em va aturar pel carrer i em va dir: quina decepció, em pensava que eres honrada! No cal dir que la frase em va fer mal, molt, per injusta i absolutament fora de lloc. Mai no l’he oblidada, però, des de fa uns mesos, aquestes paraules han agafat una dimensió que ni tan sols podia imaginar-me quan me les van dir. Avui, el 2012, amb la mateixa honradesa de sempre, de vegades he de fer esforços per no desmuntar-me quan llegesc comentaris demolidors sobre els “polítics” en general o correus que m’envien persones cultes i assenyades sobre la “inutilitat de la classe política”. Perquè jo som política i em neg a empegueir-me de ser-ho. Però, sobretot, em neg a caure dins una trampa tan perillosa com és la de posar tots els polítics dins el mateix sac. El que el 2005 era un comentari aïllat (d’altra banda, prou comprensible, vist que la gestió municipal de l’època és avui al jutjat) s’ha convertit ara en un clam que s’expandeix fàcilment a través de les xarxes i que és, per tant, constant i indefugible.

Som conscient que el tema és complex i que, segurament, en parlar del descrèdit dels polítics, hauríem de fer referència a una Llei Electoral, que en absolut podem qualificar de justa i equitativa pel fet d’impedir les llistes obertes o beneficiar, clarament, els grans partits polítics. O parlar de la connivència entre aquests i les grans empreses o el sector financer, defensant, sovint, interessos particulars més que no el general de la ciutadania. Però, avui, la meva pretensió no és tant de teoritzar sobre aquestes qüestions com, si m’ho permeten, abordar el tema de fons des d’una perspectiva estrictament personal. D’allò viscut, palpat, escoltat, patit.

Així, vull començar afirmant que, a més del que hem apuntat més amunt, la corrupció, la incompetència, la mentida o el fet innegable que existeixen professionals de la política han provocat en la ciutadania un rebuig tan evident com comprensible, que ha augmentat, lògicament, amb la situació de crisi econòmica que vivim. Compartesc aquest sentiment. Tanmateix, el que ja no puc compartir és la “solució” que es pretén donar a aquesta situació negativa que és urgent de redreçar: no serà minant les bases de la democràcia –això és, tirant terra (per no emprar una altra paraula) damunt tots (i destac la paraula “tots”) els representants legítims dels ciutadans– que es canviarà. Ben al contrari. I quina solució li queda al ciutadà, davant aquest panorama, em demanareu? Idò, ni més ni manco, em sembla, que exercir els seus drets democràtics d’una forma responsable i conscient.

En darrer terme, els polítics no som res, no som ningú: estam en mans –i mai més ben dit– dels nostres electors. No volen polítics corruptes, incompetents o que han convertit la política en la seva feina? No els votin! Perquè n’hi ha que no són així. Molts. La immensa majoria. Però en tost de posar el focus damunt uns pocs, que, certament, viuen molt bé i fan molt de mal, és més fàcil escampar una boira tèrbola damunt tots. I, en aquestes alçades de la vida, i a la vista de l’embranzida que ha pres l’acció, no em crec que això sigui una actitud diguem-ne espontània. No, no ens enganem. A qui beneficia? Als polítics honrats i treballadors? La resposta és evident, em sembla. Com evident és que, una vegada més, la història, els pitjors capítols de la nostra història recent, tornen. I fan por: les actituds feixistes s’alimenten del descrèdit dels polítics, o sigui, del descrèdit de la democràcia. Quan la gent s’hagi convençut que no hi queda cap polític bo ni de fiar, la situació serà terrorífica. I els índexs d’abstenció, elecció rere elecció, són, en aquest sentit, eloqüents i preocupants.

Aquesta situació, des del meu punt de vista, només pot canviar a partir de dos moviments que, no només no s’exclouen, sinó que es complementen. Permetin-me que agafi les paraules d’un manifest del poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit: necessitam, d’una banda, polítics amb majúscula, capaços de retornar l’autèntic sentit a la seva acció, això és, treballar, amb responsabilitat i compromís, per fer possible tot allò en què creuen i que comparteixen amb tants altres ciutadans; i necessitam, d’altra banda, ciutadans amb majúscula, que creguin i defensin la democràcia, amb tot el que això vol dir: exigir als polítics sinceritat, eficàcia i proximitat i, sobretot, no permetre que aquells que podreixen el paner es perpetuïn en els seus càrrecs per acció (votant-los una vegada i una altra) o per omissió (augmentant el percentatge de l’abstenció).

El repte que tenim tots plegats és complicat. Però ens hi jugam massa per defallir. No ens deixem endur cap al camí més fàcil. No és el nostre. Redrecem allò que tenim de més proper (“Pensa global, actua local”) i, per fer-ho, una cita del poeta: “però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers” (Contra els poetes amb minúscula, J. Salvat-Papasseit). Perquè, més que mai, necessitam tota la força per defensar el que tant ens va costar aconseguir. Una democràcia imperfecta, a moments, justeta, és cert,  però que és l’única que ens garanteix, en darrer terme, l’exercici diari i continu de la nostra llibertat. De la llibertat de posar i treure polítics. O de poder ser polític, amb el cap ben alt.

L’hora del menorquinisme, no del servilisme

És evident que la situació econòmica que vivim és molt complicada i el més greu de tot és, justament, que la pitjor part la paguen els sectors més febles. Fins ara, les mesures del govern Rajoy han atacat, directament, la línia de flotació de la classe mitjana i baixa i, sobretot, ha atacat de ple d’estat del benestar. En canvi, no s’han atrevit a ficar la mà a la butxaca de les grans fortunes o dels sectors financers, que són, al cap i a la fi, els que tallen el bacallà. Per dir-ho ras i curt: el PP és fort amb els dèbils i molt, molt dèbil amb els forts.

Així, hi ha alternatives a les mesures del PP: establir un impost sobre les transaccions financeres internacionals  (taxa Tobin); major transparència i regulació bancària; fer una reforma fiscal basada en la progressivitat (que més pagui qui més té, IVA d’un 33% a productes de luxe, etc) i la fiscalitat mediambiental (impost sobre empreses que contaminen); reducció dràstica del pressupost de Defensa (és de 15.834 M€ i, per exemple, amb la pujada de l’IVA, en tres anys, es pretén recaptar 22.100€!), etc, etc.

És l’hora de defensar una política econòmica per a les persones. Una política que, des de l’austeritat d’allò que és prescindible, permeti que la gent pugui viure dignament. Per això, cal reactivar l’economia productiva. I per reactivar l’economia des de Menorca, cal que el Consell sigui el govern de Menorca, i no la delegació territorial del govern de Mallorca. És, per dir-ho ben clar, l’hora del menorquinisme i no del servilisme.

I en aquest sentit hi ha dues qüestions claus: el transport aeri i la gestió turística. En cap dels dos s’ha avançat simplement perquè a Mallorca no li interessa. La promoció de Balears és la promoció de Mallorca. Si des de Menorca no es fa una promoció turística diferenciada, no avançarem mai. I tenim un president del Consell que no és capaç de plantar-se davant els seus per reclamar allò que ens pertoca. I no ens val l’excusa econòmica: que ens donin el que ens correspon del pastís –per petit que sigui- però ens deixin decidir des d’aquí què volem fer amb ell. Un euro per a Menorca, gestionat des de Menorca retrà molt més que si ens el gestionen des de fora.

Pel que fa a la manca de connectivitat de Menorca, no és una urgència per al centralisme mallorquí. No interessa. És lògic que s’invertesqui en l’aeroport de Menorca i no en millorar el tema de les taxes, la DOSP o les freqüències? No oblidem que el transport és fonamental per a tots, però especialment, si parlam d’economia, per als empresaris de l’illa. Uns empresaris de calçat i bijuteria que han vist com el Govern Balear de Bauzá, sense que el Consell de Menorca tingués cap pes a l’hora d’evitar-ho, els retirava, a més a més, els ajuts per anar a les fires a promocionar-se.  Així és com el PP pretén treure de Menorca de la crisi?

La realitat és que el PP de Menorca no sap governar si no té la caixa ben plena. Ja ho va dir l’altre dia una consellera: “quan no hi ha sense doblers, no hi ha política que valgui”, idea que es pot fer extensiva a moltes de les altres conselleries. Aquesta afirmació demostra que el PP no sap que la funció principal d’un polític és planificar, coordinar, prioritzar, cercar fons… i, per això, no cal ni 1€!

Una vegada més, l’única recepta vàlida per al PP és l’urbanisme a la carta i sense planificació  per obtenir liquiditat immediata (Llei Company, Llei Turística, Llei de costes, modificació del PTI, etc), com si a Menorca no hi quedàs sòl vacant per construir o infinitat de pisos buits per vendre!

Davant aquesta situació, ha arribat l’hora de demanar, sense embuts, que el president del Consell de Menorca sigui l’autèntic líder que necessitam, la persona que defensi l’illa i dugui a terme autèntiques polítiques per reactivar l’economia  de tots els menorquins. De moment, per desgràcia, encara no l’hem vist.

« Anterior